Blog

Em dic Defred, abans em deia June, i aguantaré

El conte de la serventa està situada en un futur pròxim als Estats Units d’Amèrica. Emparant-se en la coartada del terrorisme islamista, uns polítics teòcrates assoleixen el poder i suprimeixen, d’entrada, la llibertat de premsa i els drets de les dones. A la nova república de Gilead, Nova Anglaterra, s’instaura un règim patriarcal basat en el puritanisme i en la interpretació textual i extrema de l’Antic Testament. La major part dels valors moderns queden oblidats i prohibits. Les dones s’estructuren en una mena de castes: esposes, ties, criades, filles i marthes, totes elles subjugades al poder masculí i amb l’única finalitat de servir als objectius dels homes. Hi ha una sisena categoria, les Jezabel. Estan prohibides però existeixen.

Els desastres mediambientals (l’explotació incontrolada del planeta, l’esgotament dels recursos i l’acumulació de residus tòxics) provoquen un alt grau de contaminació que unida a les malalties de transmissió sexual fa que la natalitat caigui en picat a causa d’una infertilitat creixent entre la població. Això fa que fa que a Gilead, després d’una cruenta guerra civil, s’instal·li un règim fonamentalista pervers que considera que les dones fèrtils són propietat de l’Estat. Així crea la figura de les donzelles o criades, dones esclavitzades i tractades exclusivament com a cossos capaços de ser fecundats. Defred és una de les darreres dones fèrtils, serventa de la família de Fred Waterford, un dels líders, i forçada a l’esclavitud sexual per intentar repoblar un món devastat. El cos de Defred, el nom ve del fet que és propietat del comandant, només serveix per procrear, és un ventre de lloguer. La rebel·lió implica la mort en execució pública o el desterrament a les colònies de residus tòxics. Deia Lili Álvarez en el pròleg a La mística feminista de Betty Friedan que “sin saberlo, una nación paga el éxito de su economía con el fracaso y el desasosiego de sus mujeres”.

El conte de la serventa és una terrorífica distopia en què una veu femenina parla, en primera persona, de la seva experiència com a criada. Recorda el passat i inventa el futur. Però tot i que la lectura més bàsica d’El conte de la serventa ens mostra la novel·la com una distopia feminista, el text de Margaret Atwood és molt més complex que això i esdevé mirall del gènere humà i de la capacitat de l’home per generar horror per als seus congèneres. Escrita l’any 1985, Atwood no inventa res. Tot el que descriu ha existit en algun moment o altre de la història. L’única cosa que fa és condensar en 400 pàgines esclavitud, desaparició de nadons, expulsió de jueus, racisme, repressió estatal, poder teocràtic, supressió de drets civils en favor de la seguretat nacional, Lebensborn, fonamentalisme religiós, violació sistemàtica…Qui té el poder exerceix la violència. La por i la indiferència fan la resta.

Anuncis

El dialecte més parlat a Sardenya és el silenci

El bovarisme

Emma Bovary és una noia de pagès que viu amb el seu pare i que durant la seva infantesa i adolescència estudia en un convent molt estricte. Emma llegeix novel·les d’amor d’amagat de les monges i s’imagina que arribarà a ser com les heroïnes de les seves històries envoltada de luxes i protagonista d’una història d’amor apassionada. Després que les monges la facin fora del convent torna a casa seva però troba que la casa on viu el seu pare és massa senzilla i massa avorrida. Quan coneix Charles Bovary, el metge que cura el seu pare d’una fractura a la cama, creu enamorar-se’n i veu en ell la possibilitat de fugir de l’entorn rural i d’ascendir socialment.

Bovary li demana a Emma que es casi amb ell i ella li diu que si però quan, ja casats, se’n van a viure a Tostes, Emma se sent frustrada perquè no és el que ella havia somiat o llegit a les seves novel·les. Es comença a avorrir de la rutina, d’en Charles i de la vida que porten. Marxen a Yonville i tenen una filla, Berthe, però la seva vida no millora gaire perquè a Emma la nena li suposa una nosa i Yonville és massa simple per les aspiracions de Madame Bovary. Quan un dia són convidats a una festa, Emma veu l’oportunitat de conèixer gent interessant que porten vides luxoses i es compra un vestit caríssim per aparentar que pertany a una classe acomodada i perquè necessita envoltar-se de bellesa, encara que només sigui material. A partir d’aquí comença a endeutar-se per comprar joies, vestits, mobles i poder portar una vida molt per sobre de les seves possibilitats. A la festa coneix Rodolphe, el primer dels seus amants, i comença una intensa relació amb ell. Quan Emma li planteja a Rodolphe que marxin junts, ell l’abandona. Emma se sent maltractada i enganyada i s’enfonsa en una depressió que la manté durant molts dies apartada de la realitat i enfonsada al llit. Per recuperar l’ànim Charles la convida a l’òpera i van a Rouen a veure Lucie de Lammermoor. Allà coincideix amb Leon Dupuis, el segon dels seus amants, amb qui reprèn una relació que havia estat només platònica uns mesos abans i que ara esdevé tòrrida. Durant mesos es veuen en un hotel de Rouen. Quan Emma el comença a pressionar perquè fugin junts, Leon l’abandona. Emma torna a casa sola i desesperada i s’ha d’enfrontar als nombrosos deutes que ha contret. Demana ajuda a Rodolphe però aquest se la treu de sobre. Davant la imminència d’un embargament, Emma decideix suïcidar-se prenent arsènic. Després d’una lenta i cruel agonia, Madame Bovary mor. Només Charles la plora. Ni Rodolphe ni Leon van al seu enterrament.

Complex de Bovary o bovarisme

En termes psicopatològics, el bovarisme consisteix en una alteració de la percepció de la realitat per la qual la persona es considera algú que no és. Va introduir el concepte el filòsof francès Jules de Gaultier (Le bovarysme), abans de Freud i el psicoanàlisi, per designar l’estat d’insatisfacció crònica d’una persona (especialment en el terreny afectiu i amorós) produït pel contrast entre les seves il·lusions i aspiracions (normalment desproporcionades respecte les seves possibilitats) i la realitat que acaba sent frustrant. Madame Bovary, basada en un fet real, representa el poder que té l’ésser humà de concebre’s diferent del que és i, en conseqüència, crear-se una personalitat fictícia i adoptar un rol que intenta sostenir a pesar de la seva autèntica naturalesa i a pesar dels fets. El bovarisme també és una manera de mostrar les coses diferents de com són ja que l’individu que pateix aquest trastorn acaba creient-se la seva pròpia fantasia. El també filòsof Georges Palante va dir que el bovarisme és la base de la il·lusió sobre un mateix que precedeix i acompanya la il·lusió sobre els altres i sobre el món i el psiquiatre i psicoanalista francès Jaques Lacan va afirmar que el bovarisme és una de las funcions essencials de la personalitat i que el desenvolupament del transtorn va lligat a la història personal, a les experiències de cadascú i a la seva educació.

Els personatges de Flaubert mostren tots un comportament propi del bovarisme, en el sentit en què el defineixen Gaultier, Palante i Lacan com a personalitats que s’evadeixen en mons imaginaris mogudes per la insatisfacció del món real, però és Emma amb la seva ficció de la identitat qui porta a la màxima expressió aquest trastorn al qual ha donat nom.

Emma Bovary i Lucie de Lammermoor

Lucie de Lammermoor es una òpera en francès, la versió revisada per Gaetano Donizetti de l’òpera original Lucia di Lammermoor, que s’havia estrenat a Nàpols l’any 1835. La versió francesa es va estrenar el 6 d’agost de 1839 al Théâtre de la Renaissance de París. Lucie no es la traducció literal de Lucia. En la versió francesa, Alisa (acompanyant de Lucia) ha desaparegut, reforcant l’aïllament de Lucie que queda com a única protagonista femenina. L’ària “Regnava nel silenzio” es substituïda per la cavatina “Que n’avons-nous des ailes”. Emma i Charles van al teatre a Rouen a veure aquesta òpera i al capítol XV de la segona part (el darrer) assistim en directe a la interpretació de la cavatina i del sextet.

comillas.gifLucía atacà amb bravura la seva cavatina en sol major; es queixava d’amor, demanava ales. També Emma hauria volgut, fugint de la vida, envolar-se en una abraçada”

Durant la representació Emma s’identifica amb Lucie, abandonada pel seu amant, imaginant-se que fuig amb el tenor Lagardy. Flaubert utilitza l’òpera, igual que molts altres autors del segle XIX, com un teló de fons per a les fantasies eròtiques dels seus personatges.

comillas.gifDes de la primera escena va entusiasmar. Estrenyia Lucia entre els braços, se n’anava, tornava, semblava desesperat: tenia accessos de còlera, després gemecs elegíacs d’una dolçor infinita, i les notes s’escapaven del seu coll descobert, plenes de plors i de petons. Emma s’inclinava per veure’l, esgarrapant amb les ungles el vellut de la llotja. S’omplia el cor amb aquelles lamentacions meolodioses que s’arrossegaven amb l’acompanyament dels contrabaixos, com els crits d’un nàufrag entre el tumult d’una tempesta. Reconeixia totes les embriagueses i les angoixes que havien estat a punt de fer-la morir. La veu de la cantany li semblava ben bé el ressó de la seva consciència, i aquella il·lusió  que l’encisava, una cosa de la seva pròpia vida. Però ningú en aquest món l’havia estimat amb un amor com aquell”

Abans de retrobar Leon i de reprendre el seu idili amb el passant Emma contempla extasiada l’escena del sextet de Lucie de Lammermoor, J‘ai pour moi non droit, quan Lucie signa el contracte de matrimoni forçada per la seva família i Edgardo jura venjar-se.

comillas.gifEl gran barret a l’espanyola caigué quan va fer un gest, i tot seguit els instruments i els cantants entonaren el sextet. Edgar, espurnejant de fúria dominava, tots els altres amb la seva veu més clara. Ashton, amb notes greus, li llançava provocacions homicides, Lucia entonava la seva queixa aguda, Arthur modelava a part en sons mitjans, i el baix del ministre roncava com un orgue, mentre les veus de les dones, repetint les seves paraules, cantaven a cor, deliciosament”

Mentre canta Lagardy, Emma imagina un amor apassionat amb el tenor de qui pressuposa que és un amant excel·lent:

comillas.gifDeu sentir un amor immens, pensava ella, per poder vessar-lo sobre el públic en efluvis tan grans (…) i arrossegada cap a l’home per la il·lusió del personatge, intentà imaginar-se la seva vida, aquella vida trepidant, extraordinària, esplèndida, que ella també hauria pogut portar si l’atzar ho hagués volgut. S’haurien conegut, s’haurien estimat! Amb ell, per tots els regnes d’Europa, hauria viatjat, de capital en capital, compartint les seves fatigues i el seu orgull, recollint les flors que li llançaven, brodant els seus vestits i després, cada nit, al fons d’una llotja, darrere de la reixa daurada, hauria recollit embadalida, les expansions d’aquella ànima que hauria cantat només per a ella, des de l’escenari cantant, ell se l’hauria mirat (…) Rapta’m, porta’m lluny, fugim! Sóc teva! Sóc teva! Són teus tots els teus ardors i tots els meus somnis”

Madame Bovary està a punt des desmaiar-se en un èxtasi absolut quan Flaubert talla en sec aquest flux d’exaltació de la seva protagonista i escriu: “El teló baixà.” És un retorn dur a la realitat que Emma constata quan nota que “l’olor de gas es barrejava amb els alens” però l’escena és una anticipació del que vindrà ja que Emma no ho sap encara però és a punt de retrobar-se amb Leon.

Adulteri amb Leon

Després de veure l’escena del sextet de l’òpera Leon, Emma i Charles abandonen el teatre perquè Emma està inquieta. Es perden el final i tot i que Charles marxa cap a casa, Emma decideix quedar-se un dia més a Rouen per poder tornar al teatre amb Leon. L’endemà no van al teatre si no que consumen el seu adulteri en un viatge en carruatge per Rouen que resulta ser frenètic i sense destinació.

comillas.gifEl cotxe tornà a arrencar, i a partir del carrefour Lafayette es va deixar endur per la baixada i entrà al galop a l’estació del ferrocarril. 

Qui sóc jo? Identitat, alteritat i monstruositat

La reflexió principal de l’obra de Mary Shelley és la que es fa la pròpia criatura, un ésser que s’ha de descobrir a si mateix sense cap ajuda mentre pren consciència dels altres. En el seu esforç hi ha un crit que clama per la pròpia identitat i que busca un lloc al món on desenvolupar la seva subjectivitat, el seu jo més íntim. A Víctor se li va destrossant el seu món a mesura que la criatura va prenent consciència de la seva identitat en formular-se la pregunta: qui sóc jo?. Identitat, alteritat i monstruositat. Aquesta reflexió és simultània en els tres temps del relat, la fan el monstre/Víctor (temps de la història), la fa Shelley (temps del discurs) i la fa el lector (temps de lectura o visionat). Aquesta és una de les qüestions essencials que es va plantejar Mary Shelley i que planteja la novel·la. De fet és la pregunta principal d’aquest experiment narratiu.

Un ésser abandonat, que no prové de cap tradició i que no es pot reconèixer en ningú construeix una identitat negativa perquè només es sustenta en les oposicions: jo sóc tot allò que no són els altres, jo no sóc res del que els altres són, jo m’entenc com alguna cosa diferent a la resta de les criatures que m’envolten. I aquí resideix justament la monstruositat: un monstre és un ésser per al qual no hi ha reconeixement positiu, que s’entén i es defineix per la seva deformitat i per la por que genera a partir de la negativitat i el rebuig.

Frankenstein és el reflex de l’efervescència científica, etica, política i social del seu temps. És un conte de por sense fantasmes, una novel·la de terror natural, no sobrenatural, un mite sobre els límits de la naturalesa humana, un experiment narratiu que ens deixa amb més preguntes que respostes i amb una terrible sensació de familiaritat i de desolació: No ens em sentit mai perduts i sense referències? no ens hem preguntat mai qui som? Hi ha res més terrible que la tremenda angoixa i solitud del monstre? Som capaços de sentir empatia per la criatura i posar-nos en el seu lloc? No sentim pànic davant la possibilitat d’experimentar aquest aïllament tan extrem? No tendim a pensar que el monstre no és humà?

La identitat personal com a memòria

Tots els elements que a nosaltres ens serveixen per identificar-nos estan absents en la identificació del monstre: els records que a través de la memòria i la imaginació enfila la nostra vida i la dota de coherència narrativa, el cos que sentim com a propi, la referència als altres: família, amics, veïns i coneguts. Quan el monstre es frmula la pregunta sobre la seva identitat la resposta és: jo sóc el rebutjat, el deforme. el que sobra en un món ple de bellesa i de normalitat. La memòria és una de les fonts més importants per construir la identitat personal. A través de la memòria fixem i recollim els diversos esdeveniments i experiències de la vida, els referim ordenats temporalment i construïm la pròpia subjectivitat. Per això la pèrdua de la memòria implica deixar de reconèixer el propi entorn i, inevitablement, deixar-se de reconèixer un mateix. Participar de la memòria col·lectiva, de la memòria històrica ens integra en el grup i ens explica. La perplexitat que sent el monstre, la seva estranyesa prové del fet que tot i ser un ésser adult no té memòria, no té història, no té records ni personals ni en comú amb ningú. El monstre és, doncs, un ésser que no pertany a cap món construït, que omplirà la seva pròpia memòria a base de menyspreu, que no té cap esperança de ser acceptat a cap món compartit. És un monstre per negació d’allo que és normal.

La identitat personal com a cos

Un altre dels elements que defineixen la identitat personal és el cos. la singularitat del cos de cadascú de nosaltres ens fa diferents i únics.  Som, a part de memòria, matèria organitzada segons uns criteris biològics d’espècie continguts en el nostre material hereditari. Aquest material hereditari és una unitat d’acció que s’autoconstrueix. Una alimentació adequada et fa créixer fins assolir l’autonomia total. És un jo corporal, amb un origen conegut i uns mecanismes d’organització també coneguts. En el cos també hi trobem les ferides de la nostra història personal, les cicatrius i les parts trencades i recompostes. I quan el cos mor, mor el nostre jo. S’acaba la nostra vida. A Frankenstein el monstre troba en el seu cos un altre dificultat per construir la seva identitat. El seu origen no és la unió sexual i el seu cos no el singularitza perquè està fet de parts d’altres cossos que si que eren singulars i únics i que van morir i per tant van deixar de tenir vida, van deixar de ser. Si les diferents parts que l’integren no són, ell és?

Els altres com a referència de la identitat personal

Tots ens reconeixem a través de qui ens afirma. El grup és una xarxa complexa de relacions que el jo estableix conscient i inconscientment. La família, els amics, el grup polític (la tribu) i el grup humà. En el primer se’ns accepta com a individus a través dels llaços biològics, en el segon afirmem la nostra individualitat a través de relacions lliures, el tercer ens afirma com a ciutadans i en el darrer se’ns identifica com a ésser racional subjecte de drets i responsable del compliment d’uns deures bàsics respecte els altres.

El primer àmbit social que ens afirma és la família, en el si de laqual naixem. La família és el cercle on l’individu troba una acceptació incondicional i per tant, una afirmació a cegues de la seva personalitat. Els subjectes no es trien els uns als altres però la pertinença a la unitat familiar és indiscutible.  La família ens reconeix i afirma com a subjecte corporal i anímic independentment de com siguem.  Doncs és justament en aquest àmbit primari on el monstre s’enfronta al primer rebuig quan el seu creador, Víctor Frankenstein fuig en veure’l. Qui hauria de ser la seva família l’abandona. Però paradoxalment és observant una família feliç, els Lacey, que el monstre rep educació i coneix els hàbits socials i els patrons de conducta. Adquireix el coneixement, el llenguatge però ho fa de manera clandestina. Novament veiem que s’enfronta a una altra negativitat. No té cap mestre que el dirigeixi, no ha nascut de ningú, no és afirmat ni cuidat, ni educat. És un instrument falit. un experiment avortat.

L’altre àmbit de socialització identitària és el grup d’amics, les persones que tu tries per fer camí junts. El que més s’acosta a uns amics per al monstre són els de Lacey pero només ho són en la seva imaginació. L’amistat amb els de Lacey és unidireccional. Ens entristim quan veiem la manera cruel com el rebutgen quan sabem que ell ha estat cuidant de tota la família durant els llargs mesos d’hivern. Això li provoca al monstre un sentiment de desolació dolorosament familiar per als humans en moltes ocasions. Ell veu als de Lacey com uns amics íntims i ells, en canvi, no poden suportar la simple visió de la seva cara. És en aquest àmbit justament on les persones tendeixen a trobar la parella amb qui compartir la vida en un sentit més íntim. El monstre vol reproduir aquest esquema basant-se en els patrons que coneix, els de Lacey o Víctor i Elisabeth, però la criatura està sola, aïllada. Li és impossible establir lligams amb ningú i aquesta tensió emocional però també sexual li provoca molt enuig i molta desesperació. El seu aspecte fa de barrera i de prejudici ja que tothom li pressuposa una maldat extrema a causa de la seva deformitat.

La comunitat política, la tribu, també ritualitza el naixement d’un nou membre acollint-lo en el seu si, registrant-lo i acceptant-lo com un congènere més. Li atribueixen drets i deures i li assignen un assentament territorial, la pertinença a un lloc que normalment va lligat a un conjunt de característiques comunes que uneixen i identifiquen. En el cas del monstre això no és així. Ell no consta enlloc, registralment no existeix, per tant no és ningú, No te nom. Sense nom no el podem ni mencionar. Gairebé no el podem ni pensar, ni imaginar.

Finalment més enllà de la família, els amics i la comunitat concreta, la tribu, hi ha un seguit de lligams que ens uneixen a la resta dels homes. Llaços biològics i espirituals i una forma específica unida a unes característiques genètiques concretes. El monstre té aspecte humà, està format de fragments d’humans, però és humà o és una aberració? Què ens defineix exactament com a humans? De quina mena d’espiritualitat parlem? On resideix la humanitat? Què ens fa persones?

 

Volum III: darrer capítol

Foto ©TNC

Monstre ve del llatí monere que significa advertir. El monstre és doncs un avís: la possibilitat de crear ens fa responsables de la nostra creació. Les conseqüències de no fer front a aquesta responsabilitat són devastadores. La por davant la diferència, la necessitat d’educar en la comprensió de l’altre, els límits de la ciència, tots els temes filosòfics que suren en les pàgines de Frankenstein estan representats en el monstre que ens adverteix i ens convida a reflexionar.

Víctor Frankenstein “toca la lluna amb la punta dels dits, crea vida a partir de la mort, es converteix en un Prometeu. El seu moment de glòria és també el seu moment de perdició, de decadència, de viatge cap al fons de l’oceà humà”, diu Joel Joan. És un descens al fons més obscur de l’ànima.

Arribem al darrer capítol que comença amb el pensament incontrolat de Víctor Frankenstein: ira i desig de venjança. Marxa del seu país per perseguir el monstre i fa front a totes les desgràcies amb què es troba perquè només el manté viu la voluntat de matar el seu enemic.

comillas.gifPerò la venjança m’ha mantingut viu: no gosava morir i deixar viu el meu adversari.

Abans de marxar pronuncia un jurament solemne davant les tombes dels seus éssers estimats: preservarà la seva vida fins que pugui atrapar el monstre i que aquest senti la seva mateixa desesperació.

comillas.gifPer la terra sagrada on estic agenollat, pels espectres que vaguen a prop meu, per la pena profunda i eterna que sento, i per tu, oh Nit, i pels esperits que et presideixen, juro perseguir el dimoni que ha provocat totes aquestes desgràcies fins que ell o jo morirem lluitant. Sols per això conservaré la vida: per acomplir aquesta venjança tornaré a veure el sol, i a trepitjar l’herba verda que cobreix la Terra; si no fos per això, s’esvanirien de davant dels meus ulls per sempre. I apel·lo a vosaltres, esperits dels morts, i a vosaltres, errabunds executors de la venjança, perquè m’ajudeu i em guieu en aquesta tasca. Que el monstre maleït i infernal s’ompli d’angoixa i que senti el desesper que ara em turmenta.

El monstre riu perquè Víctor ha decidit viure i perseguir-lo.

comillas.gifAl bell mig del silenci de la nit em va respondre una riallada enorme i demoníaca. Em va ressonar a les orelles durant força estona, amb pesadesa. Les muntanyes me’n van tornar el ressò i vaig sentir com si l’infern sencer m’envoltés de burles i rialles. Segurament, en aquell instant m’hauria pres el frenesí i hauria posat fi a la meva miserable existència, però el jurament havia estat escoltat i no em quedava sinó la venjança. La riallada es va esvanir i una veu ben coneguda i odiada, aparentment molt a prop meu, em va xiuxiuejar ben clarament: —Me n’alegro, miserable desgraciat! Heu decidit viure i me n’alegro.

Des d’aquest moment segueix la criatura per tot el món a través de les pistes que va deixant el monstre mateix que no vol que Víctor el perdi. L’infern interior de Frankenstein crema constantment i només el son li aporta tranquil·litat amb el record amable dels seus. Desconeix els sentiments de la criatura però intueix que gaudeix de la persecució pel sofriment que suposa per a ell. Va cap als paratges gelats del pol nord on escurça distàncies amb el monstre i se li acosta molt. Enmig del mar glaçat Víctor queda atrapat en una llenca de gel que és on el troba el capità Walton. A punt de morir, Víctor li demana a Walton que acabi la seva missió i mati el monstre al qual ell va donar la vida.

comillas.gifSi és així, Walton, jureu-me que no s’escaparà, que el buscareu i satisfareu la meva venjança amb la seva mort.

Walton continua el seu diari i trobem quatre apunts abans d’acabar la novel·la.

26 d’agost

Walton explica els diversos sentiments i gestos, tan aviat lúcids com alienats, de Víctor. La història és totalment creible per senzilla. Walton ha vist el monstre i, per tant, creu com Frankenstein que la seva vida ja no té esperança. Walton creu que Víctor és un home d’una vàlua extraordinària i, tot i les conseqüències, admira el fet excepcional que ha donat vida a un ésser racional a partir de matèria inert. La seva vàlua, però, el fa més conscient del seu fracàs i se sent com l’àngel caigut, cosa que mostra la unió amb la seva obra.

comillas.gifEl tal monstre existeix de debò. No ho dubto ni per un instant i, tanmateix, m’omple de sorpresa i d’admiració. De vegades he intentat obtenir de Frankenstein detalls de la creació de la seva criatura, però no vol dir-ne res.

Walton veu en Víctor l’amic, o el germà, que sempre havia desitjat i vol animar-lo però Víctor no vol lligams afectius nous ja que no vol substituir els seus morts. Ara la seva única missió és scabar amb la seva funesta creació.

2 de setembre

Walton escriu a la seva germana i li explica els perills a què està fent front: muntanyes de neu que amenacen amb enfonsar el vaixell. Els mariners estan nerviosos. Walton està disposat, en l’edició de 1818, a afrontar estoicament la mort i li resulta terrible pensar, en l’edició de 1831, que la tripulació està en perill a causa dels seus plans bojos (mad schemes). Pensar que potser no tornarà a veure la seva feliç i convencional germana el fa entristir. Víctor intenta donar esperances a Walton i fins i tot la tripulació s’anima amb les seves paraules. Amb tot Walton tem un amotinament.

comillas.gifT’escric envoltat pel perill, i sense saber si el destí em permetrà tornar mai a veure la meva estimada Anglaterra i els bons amics que hi tinc.

5 de setembre

Walton segueix amb el seu desesper i narra l’incident provocat per un grup de mariners que entren en el seu camarot i li demanen, en nom de la tripulació, que en cas que el gel deixi d’envoltar-los tornin cap a casa i no s’enfrontin a més perills viatjant cap al nord.

comillas.gifEns apareda el gel, i probablement no ens en sortirem mai, però temien que, si el gel es desfeia i s’obria un passatge, jo seria prou temerari com per, després d’haver estat tan afortunats de deslliurar-nos d’aquest perill, voler continuar el viatge i dur-los a nous perills. Desitjaven, doncs, que els prometés solemnement que, si el vaixell quedava lliure, immediatament posaria proa cap al sud.

Walton no havia pensat en aquesta possibilitat però abans que contesti se li avança Frankenstein amb un discurs molt versemblant respecte el personatge i el tema de què tracta la novel·la. Víctor recupera la força que ja no tenia i exhorta ferventment la tripulació perquè afrontin els perills que condueixen a la glòria. El perill d’aquella empresa els dignifica i fa que els seus noms puguin ser aclamats com a benefactors de la humanitat. Víctor els retreu que amb la primera adversitat s’espantin i vulguin tornar a casa com uns covards al costat de les seves llars de foc. Frankenstein els anima a ser més valents, a mantenir-se ferms en els seus propòsits i els diu que el cor dels homes està fet d’un material més dut i tenaç que el gel.

comillas.gif¿Què voleu? ¿Què demaneu al vostre capità? ¿Tan fàcilment renuncieu a la vostra empresa? ¿No dèieu que aquesta era una expedició gloriosa? ¿I per què ho era, de gloriosa? No pas perquè fos tranquil·la i plàcida, com la que podríeu fer per un mar del sud, sinó perquè estava plena de perills i de terror, perquè a cada nou incident hauríeu de demostrar fortalesa i exhibir coratge, perquè us envoltaven el perill i la mort, contra els quals havíeu de bregar i que havíeu de vèncer. Per això era una empresa gloriosa i honorable.

El discurs commou els mariners i Walton els promet que no els forçarà a continuar encara que personalment preferiria morir que tornar sense haver assolit el seu objectiu, vergonyosament vençut. De tota manera tem que els homes, l’esforç dels quals no se sosté en cap ideal de glòria i honor, no puguin suportar la dura situació en què es troben.

comillas.gifNo sé pas com acabarà tot això, però m’estimaria més morir que tornar avergonyit de no haver estat capaç de realitzar el que em proposava. Em temo, però, que això serà el que passarà: els homes, sense idees de glòria i honor, no volen continuar suportant les penalitats actuals.

7 de setembre

Confirma la suposició de Walton: anuncia el retorn en cas que es produeixi el desglaç i explica que malament que encaixa aquesta decisió.

comillas.gifLa sort està llançada: si no morim, he accedit a tornar. Així doncs, la covardia i la indecisió han tirat per terra les meves esperances. Torno ignorant i decebut. Cal més filosofia que no pas la que tinc per suportar aquesta injustícia amb paciència.

12 de setembre

Darrera entrada que explica el desenllaç dels esdeveniments. L’expedició torna a casa sense complir el seu objectiu i sense cap esperança de glòria i honor pel servei a la humanitat. També han perdut Frankenstein.

comillas.gifhi som: torno a Anglaterra. He perdut les esperances de fer una proesa útil i gloriosa… I he perdut el meu amic. Però t’explicaré amb detall aquestes amargues circumstàncies, estimada germana, i, mentre els vents m’empenyen cap a Anglaterra i cap a tu, no defalliré.

Explica que quan el gel es va desfer deixant pas cap al sud els mariners van celebrar la notícia mentre Víctor li anunciava al capità que ell abandonava el vaixell per complir amb l’objectiu final de la seva vida. En sortir del llit, va caure a terra exhaust. Abans de morir fa un resum del principal esdeveniment de la seva vida incidint en la justificació de voler matar el seu adversari.

comillas.gifAi! Les forces en què confiava m’han abandonat. Sento que moriré aviat i que ell, el meu enemic i perseguidor, continuarà vivint. No us penseu, Walton, que en els meus últims moments de vida sento aquell odi ardent i aquell desig de venjança que un cop us vaig explicar, però crec que tinc raó de desitjar la mort del meu adversari. Durant aquests dies he rumiat sobre la meva conducta passada i no la trobo blasmable.

Ell no creu que se li pugui retreure res en la seva conducta i això ens fa reflexionar donat el que ja sabem de la història: va crear una criatura racional en un atac d’entusiasme. Tenia l’obligació de procurar-li tota la felicitat possible, com qualsevol pare, però més encara els devia aquesta felicitat als seus congèneres. Per això es va negar a donar-li una companya al monstre. Llavors la criatura va mostrar una maldat sense límits. És per aquest motiu que en morir li demana a Walton que acabi la tasca que ell va començar. Acaba les seves paraules instant Walton a trobar la felicitat en la pau i a evitar l’ambició dels descobriments i de la ciència. Però rectifica i afegeix que encara que ell ha fracassat un altre pot triomfar. Poc després Víctor mor amb un lleu somriure als llavis que ens fa pensar que se’n va a unir-se amb qui tant va estimar.

comillas.gifEls meus morts estimats es morien davant meu, i jo corro a abraçar-los. Adéu, Walton! Busqueu la felicitat en la tranquil·litat, i eviteu l’ambició, encara que sigui l’aparentment innocent de distingir-se en la ciència i els descobriments. Però ¿per què dic això? Jo he fracassat, però altres poden triomfar.

A la mitjanit una veu procedent del camarot on hi ha les restes de Víctor interromp Walton que descobreix el monstre lamentant-se per tot el mal que ha causat.

comillas.gifHe entrat a la cabina on són les restes del meu amic dissortat i admirable. Inclinat sobre ell hi havia un ésser tal que no puc trobar paraules per descriure’l: d’estatura gegantesca, però de proporcions grolleres i deformes. Tal com estava sobre el taüt, la seva cara em quedava amagada per llargs flocs de cabells aspres, però tenia estesa una mà, del color i de la textura de la d’una mòmia.

Walton li recorda que els seus sentimenst ara ja són sobrers però el monstre li respon que ningú ha patit ni la meitat que ell.

comillas.gifUs penediu —li he dit—, ara que no serveix de res. Si haguéssiu escoltat la veu de la consciència i, abans de dur la vostra diabòlica venjança a aquest extrem, haguéssiu atès la veu del remordiment, en Frankenstein encara viuria. —¿Que somieu? —ha dit el dimoni— ¿Creieu que he estat insensible a l’angoixa i al remordiment? Ell… —ha continuat, assenyalant el cadàver—, ell no patia pas mentre consumava la seva proesa. Ah, no! No ha patit ni la deumil·lèsima part de l’angoixa que jo he patit durant els lents detalls de la seva execució.

Confessa que tot el mal que ha provocat ha estat a causa dels gelos que tenia respecte la felicitat dels altres. A partir de l’assassinat d’Elisabeth el monstre perd tota sensibilitat respecte el mal, li explica, fins la mort de Víctor. Davant els retrets de Walton li diu que ell tenia un gran amor per la virtut i vivia amb l’esperança que la gent obviaria el seu aspecte en veure’l actuar com una bona persona. Però que a causa de com l’han degradat s’ha convertit en un ésser dolent, un àngel caigut, un dimoni que està sol.

comillas.gifVa haver-hi una època en què, ben il·lusament, esperava trobar-me amb éssers que, perdonant la meva aparença, m’estimessin per les excel·lents qualitats que era capaç de presentar. Em nodria d’elevats pensaments d’honor i de lleialtat. Però ara el vici m’ha degradat per sota dels animals més vils.

Davant els crims comesos es planteja la seva culpablitat enfrontada a la responsabilitat de la raça humana que va actuar contra un innocent. Reconeix que ha comès coses horribles però es planteja si ell n’és l’únic responsable: “¿He de ser jo l’únic criminal, quan tota la humanitat ha pecat contra mi?“. Els sentiments d’odi que sent per Víctor es barregen amb els remordiments que té i que el torturen: “Vós m’odieu; però l’abominació que sentiu no pot pas igualar la que jo sento per mi mateix”. Considera que ara li toca morir a ell i vol construir una pira on cremar per trobar el repós etern i deixar de patir cap sofriment. Mentre acaba de dir això salta per la finestra i desapareix en la foscor.

comillas.gifPerò aviat moriré, ha cridat, amb un entusiasme trist i solemne, i no sentiré el que ara sento. Aviat s’extingiran aquests patiments ardents. Pujaré triomfalment a la meva pira funerària i exultaré en l’agonia de les flames torturadores. Quan la llum de la foguera s’apagui, els vents escamparan les meves cendres pel mar. El meu esperit dormirà en pau o, si pensa, no pensarà pas com ara. Adéu.  Després de dir això, ha saltat per la finestra de la cabina, cap a la panna que hi havia a tocar del vaixell. Les onades se l’han endut ben ràpidament, i s’ha perdut en la foscor i en la llunyania.

En aquests darrers discursos Víctor es reafirma en els seus pròpòsits i la criatura, a partir del seu arrepentiment, insisteix en el caràcter bondadós dels seus sentiments. Aquesta és una idea, la de la bondat original dels sentiments humans, que recorre la novel·la. No sabem qui és el culpable final del dramar, no podem saber si és Víctor per la seva irreflexió o la criatura per haver-se deixat portar per l’odi. Però potser el que cal és establir que cada un som responsables del nostre univers. La trama és un experiment sobre la construcció del món de cadascú i sobre com les nostres accions tenen repercussió en la creació de realitats. De manera lenta i imperceptible però anem construint la nostra realitat a partir de cada acció que de manera aïllada no sembla important, però de manera conjunta amb altres accions tan aparentment insignificants com la primera crea hàbits permanents. Seria fàcil culpabilitzar un dels dos. A causa de les actituds extremes de cadascú podríem caure en el parany de pensar que un és la víctima i l’altre el botxí però el cas és que cap dels dos se’ns pot mostrar com un ésser totalment innocent. Els dos són responsables de faltes que han creat un infern interior i exterior en les seves vides.  Ambdós construeixen junts unes vides paral·leles de manera que un cop mor Víctor la criatura opta pel suicidi.

Cada pensament i decisió de cadascun d’ells s’ha d’analitzar en relació recíproca amb el pensament i decisió de l’altre. L’infern d’un té sentit en comparació amb l’infern de l’altre. I justament en aquesta tensió hi ha l’experiment de Mary Shelley que amb la seva novel·la va voler llegar-nos, també, una reflexió sobre la construcció de la identitat.

Volum III: capítols 1 a 6

El tercer volum conté, en set capítols, la conclusió de tots els temes encetats en els capítols anteriors. Els arguments principals, per part de Víctor i per part de la criatura ja han estat mostrats. El que queda és saber com culmina l’acció i quina repercussió tindrà la història en el capità Walton que torna a casa.

Capítol 1

Continua explicant la intimitat de Víctor que no aconsegueix concentrar-se. Tem la venjança del monstre però no supera la repugnància i la nàusea que li produeix l’obra que ha de realitzar.

comillas.gifTemia la venjança del dimoni, si el decebia, i tanmateix era incapaç de superar la repugnància que em produïa aquella tasca.

Ha de fer consultes a científics anglesos, la seva salut millora però busca la solitud per desconsol dels qui l’estimen. El seu pare pensa que potser ja no estima Elizabeth i que s’ha enamorat d’una altra dona però Víctor reafirma el seu amor per la seva promesa. El pare proposa que es casin però Víctor ajorna la boda fins després del seu viatge a Anglaterra confiant en què el monstre ja haurà marxat amb la seva companya. Víctor se sent esclau de la seva criatura i del compromís que ha adquirit amb ella i progressivament s’hi va assimilant fins al punt que al final del llibre són dos éssers solitaris, amargats i desolats que busquen la seva recíproca destrucció. Clerval acompanya Frankenstein a Anglaterra. Els detalls del viatge varien d’una edició a l’altra. Dos anys a la de 1818, un a la de 1831. A l’edició de 1818 Elizabeth a propòsit del viatge fa un reflexió queixant-se que ella no té les mateixes oportunitats que Víctor per marxar i cultivar la seva ment. Una al·lusió a les reivindicacions de Mary Wollstoencraft i el mateix Godwin, pares de l’escriptora, que defensaven l’educació femenina com l’única manera efectiva d’equiparar les dones amb els homes.

comillas.gifCap a les darreries d’agost vaig marxar per passar dos anys exiliat. L’Elizabeth aprovava les raons de la meva marxa i tan sols lamentava que ella no tingués les mateixes oportunitats d’engrandir les experiències i cultivar la intel·ligència. Tanmateix, va plorar mentre em deia adéu i m’encoratjava a tornar feliç i tranquil

En canvi al 1831 Elizabeth, totalment resignada, acomiada Víctor i li demana que torni quan abans millor. Deixen el casament per després del viatge i Víctor pensa que la criatura el seguirà a ell cap a Anglaterra i que això és bo per a la seguretat de la seva família. Marxa i a Estrasburg se li uneix Clerval. El capítol acaba narrant el viatge des d’Estrasburg fins a Londres passant per Rotterdam. En aquest passatge hi ha belles descripcions de paisatges majestuosos que no gaudeixen de la mateixa manera els dos amics: Víctor ho contempla tot amoïnat i amb tristesa i Clerval observa l’entorn amb entusiasme i ple de felicitat. Hi ha uns interpel·lació als esperits que guarden els llocs que crida l’atenció pel fet que Deu està absent de tota la novel·la. Víctor es pregunta on és l’esperit de Clerval, ara ja sabem que és mort, i si es perdrà per sempre. I la resposta que ell mateix es dóna és la confiança en algun tipus d’immortalitat.

comillas.gifI on és ara? ¿S’ha perdut per sempre aquest ésser gentil i adorable? I aquella ment tan plena d’idees, d’imaginacions fantàstiques i magnífiques que formaven tot un món, l’existència del qual depenia de la vida del seu creador, ¿potser ha mort? ¿Existeix ara tan sols en la meva memòria? No; no és així: el teu cos radiant de bellesa, forjat tan divinament, s’ha corromput, però el teu esperit encara visita i consola el teu dissortat amic. Perdoneu aquest esclat de dolor.

Capítol 2

Explica la resta del viatge fins les illes Orcades per a fer la feina a què Víctor s’ha compromès. Passen una mesos a Londres i en aquest temps Víctor sobretot estudia i s’ailla de tothom. Li molesta el tracte amb altres persones i no pot oblidat les morts de William i Justine. Clerval, en canvi, gaudeix de l’experiència del viatge i acull amb entusiasme la invitació de d’un conegut per visitar Perth, Windsor, Oxfort i altres llocs pròxims a Londres. Víctor segueix enfonsat entre els records del passat i la responsabilitat del futur i es converteix en un ésser objecte de compassió pels altres i de repugnància per a si mateix. Arriben a Perth, Clerval es queda i Víctor se’n va a un illot, lloga una cabana i continua treballant al matí, passejant a la tarda i avançant en la seva obra.

comillas.gifEn aquell refugi, dedicava el matí a treballar, però al vespre, quan el temps ho permetia, passejava per la platja pedregosa, escoltant les onades que bramaven i s’esberlaven als meus peus. Era un escenari monòton i sempre canviant.

Ara però no té l’entusiasme que l’envaïa en la seva primera creació perquè llavors no coneixia encara l’horror de la criatura. La por i el terror d’enfrontar-se de nou al monstre acaba per desequilibrar-lo.

Capítol 3

El capítol 3 passa una nit en què la falta de llum impedeix que Víctor pugui continuar treballant. I llavors pensa en les conseqüències del que està a punt de fer.

comillas.gifUn vespre, seia al meu laboratori; el sol s’havia post, la lluna tot just sortia del mar i, com que no tenia prou llum per continuar treballant, m’estava sense fer res, rumiant si havia de plegar ja fins l’endemà o afanyar-me a concloure la feina. Tot de reflexions em van portar a considerar els efectes del que duia entre mans.

Si tres anys abans va crear un ésser malvat, potser el que està creant ara serà encara més dolent, deu mil vegades pitjor. Potser gaudirà amb el mal i obtindrà plaer amb el crim. Potser el monstre no podrà complir el seu jurament d’abandonar la humanitat perquè ella no voldrà acatar un pacte contret abans de la seva creació. Potser ells dos s’odiaran. Potser la companya preferirà un altre home i no l’engendre que l’està esperant i això encara el desesperarà més. En tot cas no posarien els seus fills en perill la raça humana? Víctor tremola pensant que generacions futures d’homes el maleiran per sempre a causa de la seva creació. Pensa en ell com un ésser egoista que va comprar la seva llibertat a canvi del patiment de la resta d’humans. I mentre el monstre l’observa per una de les finestres de la cababa, Víctor destrossa la nova criatura encara sense vida i promet no intentar-ho mai més. El monstre se’n va udolant però hores més tard torna per retre comptes amb el seu creador. Exigeix el compliment de la promesa i davant la negativa de Víctor el monstre l’amenaça: Víctor no coneixerà la felicitat.

comillas.gifEn mirar-lo, vaig veure que el seu rostre expressava una profunda malignitat i traïdoria. Amb una sensació de follia, vaig pensar en la promesa de crear-li un ésser com ell; i, tremolant d’ira, vaig destrossar el cos que estava formant. En veure’m destruir la criatura de la futura existència de la qual depenia la seva felicitat, el monstre va udolar diabòlicament, amb desesperació i desig de venjança, i va desaparèixer.

La nit de noces se’ns mostrarà així com el moment culminant en què el monstre compleix el seu jurament de venjança. El moment de màxima unió amorosa i de l’inici d’una nova generació es converteix just en el moment en què triomfen l’odi i la mort.

comillas.gifEntesos. Me’n vaig, però recordeu que seré amb vós la vostra nit de noces.

Víctor se’n va a passejar per l’illa buscant la solitud i l’aïllament. Rep una carta de Clerval per marxar cap a França. Accepta la invitació però abans neteja la cabana i es desfà de les restes del seu experiment llençant-les al mar. Amb aquest propòsit s’allunya unes milles de la costa amb un petit bot on queda adormit i navega unes hores a la deriva. Quan es desperta és a la costa irlandesa i en desembarcar l’acusen de la mort d’un home de la qual ell es declara innocent.

Capítol 4

En aquest capítol veiem el processament de Víctor i el seu alliberament. Davant del magistrat uns homes declaren que van trobar un home estrangulat a la platja i poc després van veure un home que s’allunyava remant en un bot. Segons els testimonis el vent que feia a l’illa possiblement havia fet retornar l’home cap a la costa. Parlar de morts a Víctor li recorda el seu germà i Justine, morts a causa del monstre. Quan descobreix que la nova víctima és el seu amic Henry Clerval entra en estat de shock i comença una agonia de febre que està a punt de matar-lo. En despertar tota la seva vida li sembla un malson. Enmig de la desesperació arriba el magistrat que li porta bones notícies respecte el seu alliberament imminent i li diu que el seu pare està a punt d’arribar. Víctor es pregunta perquè l’han deixat viure si ell es mereix morir. En el judici es demostra que és innocent i el posen en llibertat. Però aquesta circumstància no alegra Víctor a qui, fins i tot, vigilen perquè temen que intenti suïcidar-se. En abandonar la presó un dels carcellers diu que Víctor és innocent però té mala consciència. Víctor i el seu pare tornen cap a casa seva. Ho fan anant fins a Dublin i d’allà cap a Anglaterra en l’edició de 1818 i embarcant directament cap a França en la de 1831. En aquesta darrera edició Víctor fa la reflexió que ha de cuidar més la vida dels que estima i, si pot, acabar amb l’existència del monstre a qui ha donat tan monstruosa ànima.

Capítol 5

El començament del capítol cinquè varia d’una edició a l’altra. A la de 1831 fan parada a París a causa que Víctor es troba malalt. En la de 1818 s’aturen pels negocis del pare. Víctor reflexiona sobre la seva adoració per la naturalesa humana i manifesta el desig d’allunyar-se dels homes per considerar-se indigne de la seva companyia. Li explica al seu pare que és culpable de les morts de William, Justine i Clerval però Alphonse no el creu i ho atribueix al deliri de la seva malaltia. A París, Víctor rep una carta d’Elizabeth en què li pregunta si encara es vol casar amb ella o si estima una altra dona i manté el compromís del casament per honor. La carta li recorda l’amenaça del monstre de ser amb ells la nit de noces i pensa que la nit nupcial serà la darrera hora de la seva vida però que si l’endarrereix hi haurà més morts. Escriu a Elizabeth explicant-li que l’estima i que té un secret que li explicarà l’endemà del casament. Elizabeth és el darrer refugi de Víctor i només amb ella se sent segur. Fixen una data pel casament, comencen els preparatius i finalment es casen. A l’edició de 1818 es compren una casa de camp a prop de Ginebra. A la de 1831 diverses gestions d’Alphonse acaben amb la recuperació del patrimoni d’Elizabeth, entre el qual una casa al llac de Como on se’n van a viure. En ambdues edicions passen la nit de noces a Evian on desembarquen just quan es pon el sol.

Capítol 6

El capítol sisè explica els fets de la terrible nit de noces. Després d’un breu passeig per la riba del llac es refugien a l’hostal.

comillas.gifEren les vuit quan vam desembarcar; durant una estona vam passejar per la vora del llac, fruint de la llum efímera, i després vam anar a l’hostal i vam contemplar l’adorable paisatge d’aigües, boscos i muntanyes enfonsats en la foscor i mostrant encara les seves negres siluetes.

Víctor té por i està nerviós i, per això se’n va a inspeccionar la casa. Mentre es fora sent un xiscle esgarrifós d’Elizabeth seguit d’un segon crit que el fa tornar: “…de sobte, vaig sentir un xiscle agut i espantós. Venia de la cambra on l’Elizabeth s’havia retirat”. Quan arriba a l’habitació la troba morta i es desmaia.

comillas.gifEra allà, sense vida, de través al llit, amb el cap penjant i amb la cara, pàl·lida i desencaixada, mig coberta pels cabells. A tot arreu on giro el cap veig la mateixa figura: els seus braços exsangües i el seu cos inert, llançat per l’assassí sobre el seu fèretre nupcial.

En despertar veu a la finestra el rostre tenebrós del monstre i comença, amb la gent del poble, una persecució per atrapar-lo. En tornar pensa en el perill que corren el seu pare i el seu germà Ernest i decideix tornar d’immediat a Ginebra. El punt àlgid del seu dolor, l’acmé, li arriba quan en marxar travessa el llac amb un bot i recorda com el dia abans, amb l’Elizabeth miraven els peixos mentre remaven plegats. En saber la mort d’Elizabet el pare de Víctor, Alphonse, també mor. De dolor a l’edició de 1831 i d’hemorràgia cerebral a la de 1818. A Víctor el tanquen en una cel·la durant mesos creient que està boig però en recuperar el seny reprèn també el desig de venjança. Denuncia el monstre als jutges que renuncien a perseguir-lo dels seus poders gairebé sobrenaturals i a que ningú sap on és. Des d’aquest moment Víctor considera que la seva missió és perseguir la criatura i abatre-la. Con el seu engendre, Víctor està sol i vivint un infern.

 

Volum II: capítols 5 a 9

Capítol 5

El capítol 5 comença a explicar tot allò que ha convertit la criatura en el que és, segons les seves pròpies paraules.

comillas.gifAra arribo a la part més commovedora de la meva història. Hi relataré els fets que, allunyant-me del que era, m’han fet com soc.

Veiem l’arribada de la Safie i tota l’alegria que suposa, especialment per en Felix. La Safie parla àrab i això la fa summament interessant perquè el monstre aprendrà, d’una manera rapidíssima, una nova llengua i conceptes d’història, política, religió i en general de totes les meravelles i baixeses de què és capaç l’home.

comillas.gifAviat vaig adonar-me que, encara que la desconeguda pronunciava sons articulats, i semblava tenir un llenguatge propi, ni ella comprenia els meus amics ni aquests la comprenien a ella. Feien molts senyals que jo no entenia, però veia que la presència de la desconeguda difonia felicitat per tota la casa, escampant la tristesa com el sol escampa les boires del matí.

Les reflexions que fa la criatura són les d’un ésser amb bons sentiments. Considera la virtut el major honor al que l’home pot aspirar i no entèn la necessitat de la llei ni del govern. Conèixer el mal el faniliaritza amb tot allò que l’home pot fer de terrible i descobreix les diferències i el repartiment injust dins la societat. Això fa que la criatura reflexioni sobre si mateix i trobem un dels temes cabdals de l’obra: la reflexió sobre la pròpia identitat, sobre el lloc de l’individu en l’univers. Qui és ell?, es pregunta. No en sap res de la seva creació, no té res. Només és conscient que és deforme, més àgil, més resistent i més alt que els altres. Però és aquesta la causa de la seva solitud? És aquesta la causa de la seva monstruositat de la qual tothom en fuig? En comparació a què i a qui ell és monstruós?

La noció de monstruositat i de bellesa és un plantejament comú en totes les societats i en tots els temps. A Eye of the Beholder, un dels episodis de la mítica sèrie Twilight zone (La dimensió desconeguda) Rod Sterling fa una reflexió sobre la subjectivitat d’allò que es considera normal i bell. Janet Tyler, la protagonista se sotmet a una operació per tenir una aparença com la resta dels seus congèneres. El fracàs de la intervenció implica la seva expulsió de la societat i l’aïllament absolut.

En aquest capítol la criatura fa una reflexió esfereïdora sobre el coneixement que també podria fer seva el propi Frankenstein: el coneixement ens fa desgraciats? No hauria estat més feliç si s’hagués quedat al bosc on només patia gana i fred? On són els seus parents i amics, amb qui podria formar una família? No tenia ni pare ni mare ni havia crescut amb ningú com ell. No havia estat mai nen. Llavors què era? Ningú li pot respondre, de moment.

Capítol 6

En el capítol sisè coneixem la història dels habitants de la casa.

comillas.gifVa passar un quant temps abans no conegués la història dels meus amics. Era impossible que no se’m quedés profundament gravada, i cadascun dels seus nombrosos episodis resultava interessant i meravellós per a algú tan mancat d’experiència com jo.

Els De Lacey havien estat una família aconodada que vivia a París. L’ancià, model de l’home exemplar descrit per Godwin, havia estat un home respectable que havia educat els seus fills en les virtuts públiques i privades. La família gaudia de tot allò que es podien permetre. La desgràcia va caure sobre la família a causa del pare de Safie, un mercader turc injustament condemnat a mort el dia que la seva filla arribava des de Constantinoble. Safie era filla d’una dona musulmana convertida al cristianisme i esclavitzada pels turcs que havia ensenyat a la seva filla a lluitar per la seva llibertat d’esperit i a aspirar al màxim a través del seu intel·lecte. La mare de Safie mor però les seves idees perviuen en la seva filla. Hi ha qui veu en Safie i la seva mare una rèplica de Mary Shelley i la seva mare Mary Wollstonecraft. Safie i Fèlix estan enamorats i la família De Lacey vol ajudar el pare de Safie. En saber-se els plans tota la família és empresonada, desposseïda dels seus bens i finalment desterrada. El pare de Safie fuig definitivament i Safie es reuneix finalment amb el seu amant.

Capítol 7

Ens segueix explicant els fets que transformen la vida de la criatura. Amb aquestes històries la criatura apren a admirar les virtuts dels De Lacey i a menystenir els vicis de la humanitat.

comillas.gifAquesta és la història dels estimats habitants de la casa. Em va impressionar profundament. De la visió de la vida social que oferia, vaig aprendre a admirar les seves virtuts i a reprovar els vicis de la humanitat.

La bondat de la família l’anima a participar en un món en què hi havia éssers com ells però què hagués passat si hagués trobat una banda de lladres i assassins? Els hagués pres com a models? Durant una de les sortides al bosc el monstre es troba una bossa amb roba i llibres. Uns llibres que influiran molt en la seva formació autodidacta: El paradís perdut, de John Milton, Vides paral·leles, de Plutarc i Les desventures del jove Werther de J.W. Goethe. Cadascuna d’aquestes obres tindrà un efecte en l’aprenentatge humà, bo i dolent, que està fent la criatura.

Les desventures del jove Werther de Goethe serà un model per aprendre les virtuts de la intimitat. La comparació entre el sentiments de Werther i els que sent la criatura fa que es plantegi la seva identitat, el seu origen i el seu destí.

comillas.gifA Les penes del jove Werther, a més de l’interès de la història simple i commovedora, s’hi examinen tantes opinions i s’hi encenen tantes llums sobre el que fins aleshores havien estat per a mi temes foscos, que vaig trobar-hi una font inexhaurible de meditació i astorament.

Les Vides paral·leles de Plutarc li servirà per aprendre les virtuts públiques i els seus vicis corresponents i les accions dels grans homes fundadors dels imperis.

comillas.gifLes meditacions de Werther em van ensenyar què eren el desconsol i la tristesa, però Plutarc em va ensenyar pensaments elevats: em va alçar per damunt de les meves pròpies dissortades reflexions per admirar i estimar els herois d’èpoques passades.

Això li fa plantejar el paper de les agrupacions humanes en el desenvolupament de la infividualitat. A través d’aquesta lectura admira les virtuts dels governants pacífics però encara ho fa d’una manera immadura ja que la seva admiració pel bé i repulsa pel mal respon només al binomi plaer-dolor. La virtut provoca plaer i el vici, dolor, segons la seva percepció encara infantil. La seva és una ànima plena d’ingenuitat ja que en el món real tot és molt més complex i hi ha crims que provoquen plaer i virtuts molt doloroses.

comillas.gifLa casa dels meus protectors havia estat l’única escola on havia estudiat la natura humana, però aquest llibre em parlava de noves i més poderoses possibilitats d’acció. Vaig llegir-hi d’homes que s’encarregaven d’afers públics, que governaven o massacraven els seus semblants. En la mesura en què comprenia el significat d’aquells termes (relatius com són), aplicant-los tan sols al plaer i al dolor, vaig sentir que dins meu naixia un gran ardor per la virtut i repugnància pel vici.

De les tres lectures mencionades sobretot el commou El paradís perdut de Milton. El llegeix com una història real i li crida l’atenció la coincidència amb la seva situació. Com Adam ell també és la primera criatura de la seva espècie tot i que altres circumstàncies l’acosten més al castigat Satanàs que al primer home. Deu va crear Adam a la seva semblança, bell i envoltat de felicitat. Ell en canvi és un ésser imperfecte i condemnat a la infelicitat.

comillas.gifEl paradís perdut em va despertar emocions diferents i molt més profundes. Vaig llegir-lo com havia llegit els altres volums que m’havien caigut a les mans: com si fos una història veritable. Em van commoure tots els sentiments de meravella i temor que és capaç de provocar la descripció d’un Déu omnipotent que lluita contra les seves criatures.

En llegir els diaris de Víctor que el monstre es va endur per error en una de les butxaques de l’abric enten tot el procés de la seva creació. Comença a llegir com a exercici d’aprenentatge però troba el coneixement absolut sobre qui és el seu creador i quin és el seu origen. Es desespera i se n’adona que a diferència d’Adam a ell el seu creador l’odia i com l’àngel caigut ha estat expulsat del paradís. El seu cos no ha estat creat a semblança de l’home sinó que n’és una abominable imitació, una imitació de la qual en destaca la monstruositat. Amb tot encara pensa que la família De Lacey l’estimaran per les seves virtuts i malgrat el seu aspecte però cada dia que passa augmenta la seva angoixa per la falta d’amor i d’una companya amb qui compartir la vida. On és la seva Eva? I on és el seu creador per a demanar-li?

Passen els mesos i torna el mal temps però els De Lacey continuen feliços perquè es tenen els uns als altres. Ell es considera digne del seu amor i decideix donar-se a conèixer. Amb el primer que ho intenta és amb l’ancià cec ja que pensa que si li agafa apreci pel seu interior serà més fàcil que la resta de la família obvii la seva lletjor.

Però abans que hagi tingut prou temps per exposar la seva situació arriben els joves i els envaeix l’horror. L’Agatha es desmaia, la Safie fuig i en Fèlix colpeja amb violència el monstre que corre a amargar-se. L’intent ha estat un fracàs. La criatura no té futur entre els humans.

comillas.gifEn un arrabatament de fúria, va llançar-me violentament a terra i em va colpejar furiosament amb un bastó. Podia haver-li arrencat els membres un a un, com el lleó esqueixa l’antílop. Però el meu cor era inundat de la més profunda amargor, i vaig contenir-me. Vaig veure’l a punt de repetir el cop i, aclaparat pel dolor i l’angoixa, vaig marxar de la casa i, enmig del tumult general, vaig amagar-me al cobert sense que se n’adonessin.

Capítol 8

Aquest capítol comença parlant-nos dels sentiments d’ira i venjança de la criatura. El monstre fuig al bosc de nit on deixa anar el seu infern interior udolant i destrossant tot el que troba.

comillas.gifEra com una bèstia salvatge que hagués trencat el parany on havia caigut: corria pel bosc amb l’agilitat d’un cérvol, destruint els objectes que trobava al meu pas

Acaba de declarar la guerra als homes, especialment al seu creador.

comillas.gifEntre les miríades d’homes que existien, no n’hi havia cap que m’ajudés ni volgués ajudar-me; ¿i havia de sentir jo amabilitat cap als meus enemics? No.

Al matí torna a la casa però tots els seus ocupants han marxat i amb ells desapareix l’únic vincle que l’unia al mon. A partir d’ara només el mou l’odi i el desig de venjança. No hi ha rastre de la seva bondat inicial. La pèrdua i el rebuig li inspiren només odi i mogut per aquest sentiment execrable destrossa l’hort i crema la casa. Sense un lloc on anar decideix buscar el seu creador i amb aquesta finalitat es dirigeix cap a Ginebra. Odia Frankenstein, tot i que reconeix que només ell el pot ajudar, perquè després d’haver-lo creat i dotat de sentiments i passions l’ha llençat al món perquè la humanitat els menyspreï. La criatura vol justícia.

comillas.gifAl final se’m va acudir pensar en vós. Sabia pel vostre diari que éreu mon pare, el meu creador; ¿a qui era més escaient acudir que a aquell que m’havia donat la vida?

El llarg i dur viatge fins a Ginebra ple de sofriments en ple hivern acaba amb el que quedava de la bondat innata de la criatura i el converteix en un ésser amargat. Finalment l’episodi en què salva una nena de morir arrossegada pel corrent del riu i rep a canvi un tret d’un home espantat, fa que es dissipin tots els bons sentiments cap una humanitat ingrata a qui jura odi etern. Després de mesos arriba a Ginebra on troba un nen amb qui intenta establir contacte però l’infant fa un crit d’horror en veure’l i li diu que si no el deixa estar avisarà el seu pare, el jutge Frankenstein. La criatura en sentir el nom maleït del seu creador mata el nen, que resulta ser el germà de Víctor. Recull la miniatura de Carolina Beaufort que el nen portava a la mà i això li recorda que ell mai podrà tenir una dona com aquella. El monstre aconsegueix posar la miniatura en un replec del vestit de Justine i això serà la prova que farà Justine culpable de la mort de William.

El monstre, després de l’explicació, li demana al seu creador que li faci una companya tan deforme com ell amb qui compartir la vida.

Capítol 9

Continua l’entrevista entre el monstre i Víctor Frankenstein un cop el primer ha explicat tota la seva història. El monstre demana una companya com un acte de justícia, com un dret inalienable.

comillas.gifHeu de crear una dona per a mi, amb la qual pugui viure i intercanviar els afectes necessaris per a la meva existència. Això només ho podeu fer vós, i us ho demano com un dret que no heu de negar-vos a concedir-me.

Primer Víctor s’hi nega en témer que la parella arrasi amb l’espècie humana però els sentiments de la criatura són uns altres i afirma que si és malvat és perquè no és feliç. El monstre diu que només que un humà fos bo amb ell faria les paus amb tota la humanitat i considera que és Víctor el culpable del rebuig que tothom li demostra. Diu que amb una dona com ell que li mostri afecte se sentirà menys sol i exigeix un acte bo del seu creador que li demostraria que almenys algú li té simpatia. Víctor es commou i creu que com a creador li deu però aviat li sorgeixen dubtes i de nou s’hi nega per temor que la parella pateixi rebuig i llavors siguin dos els engendres destructors. El monstre insisteix i finalment Víctor mogut per un estrany sentiment de simpatia i compassió barrejat amb la nausea que li provoca la visió fel monstre accedeix amb la condició que la criatura i la seva dona marxin lluny a un lloc no habitat per cap home. Ho accepta i queda esperant que Víctor compleixi la seva promesa.

Volum II: capítols 1 a 4

Capítol 1

El primer capítol del volum II està dedicat a Víctor i a la pena que senten les persones que l’envolten. També està dedicat al sentiment de culpa i remordiment que té per haver creat el monstre i a l’alerta sobre el perill que pot suposar per a la seva família que la criatura estigui aprop d’ells.

Diu el teòleg Leo Elders “La deuda ontológica es una dimensión fundamental del hombre. Es la dependencia de su ser en relación con Dios y con sus padres, la dependencia cotidiana también respecto al medio biológico y cultural, así como la dependencia que dimana de la educación recibida. Inmediatamente detrás de esta deuda se introduce otra, a saber, el hecho de haber faltado y faltar con frecuencia a lo que la estructura de su ser y su vida dentro de la sociedad humana -al igual que Dios- exigen del hombre. Nos encontramos aquí con la falta moral -el pecado-, y el consiguiente sentimiento de culpabilidad, de remordimiento y, a veces, también de angustia. La expresión «sentimiento de culpabilidad» es ambigua y se emplea en sentidos diferentes: para el psicólogo se trata de un estado de ánimo, de un problema emocional provocado a menudo por una educación religiosa defectuosa. De este modo, ciertos analistas hablan del «mórbido universo de la falta». El jurista, en cambio, se interesa por el aspecto penal de la culpabilidad, es decir, de la responsabilidad ante la ley. El teólogo, por fin, verá en ello una perturbación voluntaria de la ordenación del hombre hacia Dios”.

La culpa, la terrible culpa que persegueix l’home per no complir amb allò que se n’espera. Una barreja de falta moral i pertorbació religiosa que en algunes èpoques de la història han implicat fins i tot responsabilitat davant la llei i que sempre han suposat remordiments, culpabilitat i angoixa. Mary Shelley coneixia bé les conseqüències de la culpa. La seva mare Mary Wollstonecraft, activista, filòsofa i escriptora, autora de Vindicació dels drets de les dones, havia mort a causa del part. En no superar una infecció de la placenta, va morir de septicèmia després d’onze dies de dolors espantosos. En aquells anys les condicions higièniques i de salubritat en els parts eren ínfimes amb la qual cosa moltes dones morien en donar a llum o durant els dies immediatament posteriors. Tot i així la societat conservadora i patriarcal de l’Anglaterra del segle XVIII va interpretar la mort de Wollstonecraft com si fos un càstig per la seva vida liberal i contestatària i per la seva obra literària, intel·lectual i crítica. Wollstonecraft havia estat mare soltera després d’una relació curta i apassionada amb Gilbert Imlay i es va casar amb el seu marit William Godwin embarassada de Mary Shelley a la qual va donar a llum només cinc mesos després del casament. A part Wollstonecraft havia tingut altres amants com el pintor Heinrich Füssli. Wollstonecraft va qüestionar com ningú la situació de les dones en la seva època, va ser una gran defensora de l’educació de les nenes com a mesura per equiparar el sexe femení al masculí i se la considera autora del tractat que va inaugurar la filosofia feminista moderna. Va morir el 10 de setembre de 1797. “Sufrió una muerte —va escriure el clergue R. Polwhele— que marcó profundamente la diferencia de sexos, evidenciando la suerte de las mujeres y las enfermedades a las que son particularmente susceptibles”, un text que Antonio José Navarro a Mary Shelley, su vida, sus obras, sus monstruos considera misògin i que va col·laborar en la denigració pòstuma de Mary Wollstonecraft “cuya muerte era presentada como el castigo reservado por la providencia a las mujeres que transgredían las condiciones de su sexo”, explica.

L’any 1798 el seu vidu, desolat, va escriure Memòries de l’autora de Vindicació dels drets de la dona on explicava la vida de la seva difunta esposa, les seves ambicions, la seva filosofia però també els seus amants, les seves filles, els seus intents de suïcidi. Els secrets de Wollstonecraft no van fer sinó augmentar la condemna pública per la seva vida privada obviant els seus èxits intel·lectuals. Durant anys va caure en l’ostracisme i el seu tractat Vindicació dels drets de la dona es llegia com allò que les dones no havien de fer per no acabar com la seva autora. Les seves criatures, físiques i intel·lectuals, l’havien maleït. Fins als anys 70 del segle XX no va ser rescatada de l’oblit i recuperada pels corrents feministes.

En aquests capítol veiem un home bo, a l’estil del que definia Godwin, atabalat i amargat pels remordiments i la desesperació que no fa res per solucionar el mal que ell ha provocat i que acaba refugiant-se en la solitud. La seva família intenta consolar-lo pensant que la seva pena està causada per la mort de William i Justine però no saben la veritat. Es traslladen a Belrive on pensa en suicidar-se en més d’una ocasió però no ho fa perquè no pot deixar sols els seus éssers estimats. Odia la criatura que ha creat, la menysprea i voldria perdre-la de vista però li té por i per això no pot marxar. Víctor es preocupa dels actes malvats del monstre però no de la génesi del mal en el seu cor. Creu que la criatura té el mal a dins i no es pregunta per què, ni tampoc quina és la seva responsabilitat en aquest despropòsit. Creu que el seu error fou crear l’engendre i no pas abandonar-lo. A l’edició de 1818 fan una excursió tots junts a la vall de Chamonix per distreure’s. A la de 1831 l’excursió la fa Víctor tot sol en un dels seus atacs de desesperació. La natura majestuosa i els records de la infantesa tenen en ambdós casos efectes balsàmics sobre Frankenstein.

Capítol 2

Comença explicant l’excursió a Chamonix. La contemplació de la natura fa que Víctor es distregui i gaudeixi d’algun moment de pau. Hi ha descripcions bellíssimes i és la presència de la família el que fa variar una edició de l’altra. L’endemà el dia s’aixeca gris, plujós i amb boira, com l’ànim de Víctor que decideix pujar al cim del Montanvert per a què la contemplació de la majestuositat de la muntanya li faci oblidar les seves cabòries. Els romàntics creien que la majestuositat de la natura ennoblia els nostres sentiments i ens feia oblidar les efímeres procupacions de la vida. També té a veure amb la idea de bellesa de Kant que deia que allò que és sublim ens descobreix l’autèntic lloc de les coses i ens permet valorar-les en la seva justa mesura. Per altra banda hi ha la consideració antropològica que ens fa preguntar per què presumeix l’home de tenir una major sensibilitat que els animals (exemplificada aquí en la contemplació de la natura i en el gaudi de la bellesa) quan és això jusament el que ens converteix en uns éssers més necessitats? HI ha un poema de Percy B. Shelley, El espíritu del mundo que comença així:

comillas.gifEn lo hondo, muy lejos del borrascoso camino
que la carroza seguía, tranquilo como un infante en el sueño,
yacía majestuoso, el océano.

Un cop arriba al cim recorda els esperits errants (una menció a l’estranya religiositat de Percy B.Shelley): Si de debò vagueu i no descanseu en els vostres llits estrets, permeteu-me aquesta lleu felicitat; o preneu-me com a company i porteu-me lluny de les alegries de la vida!, diu i de cop veu a venir la criatura a una velocitat sobrehumana.

comillas.gifVaig sentir-me torbat: els ulls se’m van m’emboirar i vaig sentir-me a punt de defallir. Però, gràcies a l’aire fred de les muntanyes, aviat vaig refer-me. En apropar-se més aquella figura (visió terrible i odiosa!), vaig adonar-me que era l’ésser nefast que havia creat.

Ens trobem en una de les situacions clau de la novel·la: la trobada del monstre i el seu creador. Es miren i sabem que s’odien mútuament. Víctor li desitja la mort, el monstre li recorda que ell és el seu creador i que l’ha fet l’ésser més infeliç del món. Li diu que si compleix les seves obligacions paternals amb ell serà sumís i deixarà en pau la humanitat però que en cas contrari omplirà de mort i desgràcia tot el seu entorn començant per la seva familia.

comillas.gif¿Com goseu jugar així amb la vida? Compliu el vostre deure amb mi, i jo compliré el meu pel que fa a vós i a la resta de la humanitat. Si accediu a les meves condicions, us deixaré en pau, a vós i a tothom; però si refuseu, ompliré l’estómac de la mort amb la sang dels parents que encara us queden, fins que s’assaciï.

El monstre creu que hauria de ser com Adam però que en realitat és el dimoni caigut del cel a qui se li nega tota acceptació, es lamenta perquè veu felicitat per tot arreu de la qual ell en queda exclòs i aquesta solitud li causa molt sofriment i molta tristesa que es transforma en ràbia cap als altres homes. “Jo era benevolent i honrat; l’aflicció m’ha convertit en dimoni“, diu. Frankensteien el maleeix però la criatura continua parlant basant-se en el dret a la defensa pròpia que té qualsevol persona. Per primer cop Víctor experimenta un sentiment semblant a la compassió cap a la criatura i sent que com a creador té una obligació cap a aquell ésser: la de procurar-li la felicitat. Travessa el gel i dins una cabana està disposat a escoltar el relat del monstre i el seu infortuni.

comillas.gifVaig accedir a escoltar-lo, però; vaig asseure’m a la vora del foc que el meu odiós company havia encès, i va començar el seu relat.

La creença que té la criatura que ell és bo per naturalesa però que la societat l’ha envilit en maltractar-lo té la seva base en un corrent filosòfic comú a l’època que defensava que un sentiment de benvolença et feia bo fonamentat en el bon salvatge de Rousseau. Tradicionalment es considerava que la bondat era conseqüència de la virtut i no d’un sentiment. El monstre també inverteix el camí cap a la bondat: “Feu-me feliç i tornaré a ser virtuós”, diu. El contrari del que s’havia defensat tradicionalment que és que la virtut i la bondat et condueix a la felicitat i no al revés. Aquí podríem encetar un altre debat sobre la naturalesa de la felicitat i les seves causes. És la felicitat una situació estable que sorgeix com a conseqüència d’un caràcter moral i d’una certa percepció de l’ordre del món que ens permet intervenir-hi? En realitat el monstre no li està demanant a Víctor (el seu creador) una felicitat assolida sinó la possibilitat d’assolir-la i que de moment se li està negant.

comillas.gif¿Com puc commoure-us? ¿És que per molt que us supliqui no sereu capaç de mirar favorablement la vostra criatura, que implora bondat i compassió? Creieu-me, Frankenstein, jo era bo: la meva ànima relluïa d’amor i d’humanitat, però ¿per ventura no estic sol, miserablement sol?

Capítol 3

En el capítol tercer comença la narració de la criatura que arribarà fins el capítol 8 d’aquest volum. És un capítol experimental en què el monstre explica els passos que fa fins arribar a la consciència des del regne de les sombres i ho fa en primera persona. Aquest camí és difícil d’explicar, , si no impossible, des de la pròpia experiència i només és realitzable des d’una teoria del coneixement. Els estudiosos de Frankenstein coincideixen en afirmar que la teoria del coneixement que Shelley va posar en boca del monstre és la que hi ha a l’Assaig sobre l’enteniment humà de John  Locke. Mary explica als seus diaris que aquesta va ser una de les darreres lectures que va fer abans d’escriure Frankenstein. Locke, filòsof anglès empirista i considerat el pare del liberalisme deia que no hi ha principis innats, ni especulatius ni pràctics, i que tot prové de l’experiència. Segons afirnava la ment era un paper en blanc sobre el qual l’experiència escriu. Al principi regna la confusió perquè hi ha una multitud indiferenciada de sensacions que no sap distingir i tarda un temps en discernir quina sensació correspon a cada sentit.

comillas.gifAmb prou feines recordo els primers moments de la meva existència: tots els fets d’aquell període se m’apareixen confosos i indistints. Em va agafar una estranya diversitat de sensacions: veia, tocava, sentia i olorava alhora; i realment vaig trigar molt de temps a distingir els diversos sentits.

Li crida molt l’atenció la llum i entén que es capta pels ulls, mica en mica comença a caminar, s’amaga als boscos d’Ingolstadt i la nit, la solitud i el fred li fan prendre consciència de la seva indefensió i de la seva desgràcia. Hi ha una aceleració en aquest punt del relat i el que un humà triga anys a aprendre el monstre ho assoleix en un temps rapidíssim. Això ens fa pensar com a lectors en la naturalesa sobrenatural de la criatura o bé en la inversemblança de la narració que sumada a la mateixa gènesi del monstre tampoc ens sorprèn massa. En tot cas el que es fa evident en aques episodi és que la criatura està sola i que els primers passos els ha de donar sense l’ajuda, necessària i imprescidible, del seu creador.

Descobreix la lluna, l’aigua del rierol, l’ombra dels arbres, el cant dels ocells i comença a distingir les dferents sensacions i la totalitat dels objectes que amb el pas dels dies se li van definint. Amb el foc primer experimenta plaer però en tocar-lo es crema i descobreix el dolor físic. Aixo li fa pensar que una mateixa cosa pot tenir efectes molt contraris. A partir de les diferents percepcions va desenvolupant les seves facultats d’acord amb els criteris de l’experiència segons el mètode de l’assaig i error i per aplicació de la lògica espontània.

Té el primer contacte amb un humà amb qui té una doble experiència. L’oposicó identitat-alteritat i el rebuig. El pastor és un ésser semblant a ell tot i que ell no n’és conscient però se sorprè que en veure’l fugi corrent. Continua caminat i arriba a un poblat on els habitants l’ataquen pel seu aspecte bestial. Fuig i s’amaga en un cobert per protegir-se del mal temps i de la barbàrie humana.

comillas.gifAllà, doncs, vaig amagar-m’hi i vaig ajeure-m’hi, feliç d’haver trobat un refugi —encara que fos miserable— contra les inclemències del temps i, encara més, contra la barbàrie de l’home.

Durant un temps romandrà amagat en aquesta mena de cabana des d’on veurà l’esdevenir diari d’una família. A través de la contemplació de tots els seus integrants el monstre completarà la seva formació i el seu autoconeixement i sabrà el què és una llar, justament el que ell no té. D’entrada estima els ocupants de la casa i els admira. Experimenta els primers sentiments com la compassió, l’amor, la benvolença… Els éssers que ell ha conegut s’ajuden entre ells, conviuen, s’alegren de veure’s, se serveixen mútuament, s’intercanvien mirades d’afecte i amabilitat, es reparteixen les tasques. És entendridor veure el plaer que desperta en la criatura la contemplació d’aquesta família ja que li aporta unes sensacions completament desconegudes fins ara. Serà l’única família i escola que coneixerà i adquireix tot el coneixement observant-los a través d’una escletxa a la paret del cobert.

Capitol 4

El quart capítol continua la narració de la relació de la criatura a la família De Lacey, una de les histories més emotives i instructives del llibre. La criatura es qüestiona com es poden combinar  les reacions tan violentes que ell ha patit per part dels humans i la manera tan delicada que tenen de relacionar-se entre ells. Tan divers és l’ésser humà entre ell?, es pregunta. La criatura decideix observar i estudiar les raons que motiven els actes humans i ho fa prenent la família De Lacey com a model. Estudia les activitats de cadascun, la tendresa amb què tracten l’ancià que aviat descobreix que és cec. Se n’adona que estan tristos tot i tenir casa, menjar, foc, vestits i sobretot, companyia i finalment comprèn que els preocupa la pobresa que pateixen. Decideix no robar-los més menjar i ajudar-los i de nou estem davant un alegat a la bondat innata de l’home i l’amor present en la naturalesa humana representat amb els sentiments originals de bondat que es desperten en el monstre.

Amb el temps aprèn el llenguatge humà, verbal i no verbal. Somriures, llàgrimes, abraçades i paraules. Descobreix que la família es comunica amb sons articulats i que les paraules desperten sentiments en qui les diu i en qui les escolta. De primer només  capta algunes paraules soltes que representen objectes tangibles i els noms dels membres de la família. També descobreis que quan llegeixen pronuncie paraules i això li fa suposar que els signes escrits representen signes d’expressió. Vol aprendre a parlar perquè sap que abans de fer-se conèixer s’ha de fer entendre. Que només la paraula el podrà salvar de la seva deformitat. Ell ja ha pres consciència de la seva monstruositat per contrast en veure l’aspecte de la família i el seu propi aspecte reflectit en una bassa d’aigua.

comillas.gifTanmateix, vaig millorar sensiblement en aquella ciència, però no prou per seguir cap mena de conversa, encara que vaig aplicar tot el meu cervell a la tasca, perquè m’adonava que, tot i que desitjava donar-me a conèixer als habitants de la casa, no hauria d’intentar-ho fins que dominés el seu llenguatge, la coneixença del qual em permetria fer-los oblidar la meva figura, de la deformitat de la qual m’havia fet prendre consciència el contrast que tenia constantment a davant dels ulls.

Comprèn el rebuig que ha patit però creu que la família De Lacey l’acceptarà quan el sentin i ell els digui que és el “bon esperit i prodigiós” que els ha estat cuidant tot l’hivern. En aquest moment el monstre ha oblidat el passat, té un present tranquil i un futur esperançador. És potser l’únic moment de tota l’obra en què la criatura té uns sentiments semblants als de trobar-se a casa, tenir una llar.

comillas.gifL’encisador aspecte de la natura va elevar-me l’ànim; el passat es va esborrar de la meva memòria; el present era tranquil i el futur daurat, amb els raigs lluents de l’esperança i de la promesa de felicitat.

Volum I: capítols 4 a 7 (8)

Capítol 4 (5)

El capítol 4 és l’origen de tota la novel·la. Aquest és el relat que Mary Shelley va escriure i que el seu marit li va demanar que ampliés amb el resultat que tots coneixem.

comillas.gifUna lúgubre nit de novembre vaig veure l’acompliment dels meus treballs.

En aquest capítol trobem claus importants per al desenvolupament de la trama així com incògnites que ens acompanyaran durant tota la novel·la. La vida anima la criatura i la primera reacció de Víctor és d’horror.

comillas.gifJa era la una de la matinada; la pluja queia tristament contra els vidres i la meva espelma estava a punt de consumir-se del tot quan, a la dèbil llum de la flama mig extingida, vaig veure com s’obrien els ulls grocs i apagats de la criatura, com respirava dificultosament i agitava convulsivament els membres.

A la novel·la, a pesar del que Hollywood ens ha fet veure, no hi ha cap llam, ni cap pern connectat al cap, ni cap científic que cridi: És viu! I el monstre no té nom. A la versió que Kenneth Branagh va dirigir i protagonitzar l’any 1994 el despertar a la vida de la criatura té tota la litúrgia d’un part. La investigació de Frankenstein culmina amb l’infantament del monstre que enmig de fortes contraccions és expulsat d’una cavitat similar a un úter matern, plena d’un líquid viscós com el que envolta el fetus dins la placenta. En la irrupció a la vida de la criatura, Frankenstein fa el paper de llevadora obrint la cavitat i arrencant l’ésser del seu interior. Quan tot acaba, Frankenstein contempla la seva obra com si fossin les restes d’un naufragi.

Frankenstein volia crear un ésser bell ajuntant fragments de diversos cossos en un de sol però quan l’engendre obre els ulls aquesta pretesa bellesa esdevé lletjor i Víctor, incapaç de suportar l’aspecte de la seva criatura, fuig: “Cómo expresar mi sensación ante esa catástrofe o describir el engendro que con tanto esfuerzo e infinito trabajo había creado?“, diu a la traducció d’Isabel Burdiel (Cátedra, 1996). Aquesta reacció costa d’entendre perquè ens n’adonem que Víctor ha estat molt irreflexiu en la persecució obstinada de crear vida i ara torna a actuar de manera irreflexiva impulsat per un pànic que no pot controlar. La visió de l’ésser que ell ha creat li resulta insuportable, però es tracta només d’una qüestió purament estètica?

El rebuig irracional i la por insuperable que provoca el monstre fins i tot en éssers innocents com William, que també acaba fugint, és perquè li posa rostre al mal, des del punt de vista dels romàntics. En aquest context Víctor té un somni que ens serveix per interpretar una fugida que ens ha deixat estupefactes a tots. Somnia que es troba l’Elizabeth i en abraçar-la i besar-la el cos de la seva promesa es transforma en el de la seva mare morta que embolicada en un sudari està sent devorada pels cucs. Pels romàntics el fet que la ciència furgués en la mare naturalesa i en el principi de la vida la relacionava amb l’incest, per això els científics són persones maleïdes. I aquest és l’origen de l’horror que li causa a Frankenstein la seva criatura: és la prova, que ell vol oblidar, que ha violentat la naturalesa pervertint-ne les lleis i doblegant-la al seu antull. És una aberració contra natura. Una monstruositat. És com si hagués engendrat un fill en el ventre de la seva pròpia mare.

20151126__20151127_C4_AE27SCVICTORFRANKENSTEINp1.jpg

En els primers moments el monstre intenta donar-li la mà a Víctor com si es tractés d’Adam estirant la ma cap a Déu en el fresc La creació d’Adam de Miquel Àngel que hi ha a la capella Sixtina. Aquesta pintura reprodueix el moment bíblic del Gènesi en el qual Déu dóna la vida a Adam, el primer home, i el monstre intenta establir aquest vincle amb el seu creador però Víctor el rebutja i fuig. És incapaç de fer front als seus actes i nega la paternitat de la seva obra, que ja ha esdevingut un ésser racional i lliure, conscient de si mateix i de la seva situació. La criatura, que se sap rebutjada, marxa i Víctor tot i pensar que se n’ha pogut desfer té una crisi nerviosa que el manté al llit durant mesos i en els quals rep les atencions de Clerval.

L’any 1998 Gonzalo Suárez va dirigir la pel·lícula Remando al viento,  una lectura particular sobre la gènesi de Frankenstein. Suárez posa el focus d’atenció en el context històric en què es va gestar la novel·la. La pel·ícula és una exegesi del procés artístic, una explicació de com Mary Shelley creant literàriament el personatge dóna vida també al monstre i esdevé una prolongació de Víctor Frankenstein. El text literari suposa un simple pretext amb què il·lustrar la poètica que batega en l’impuls creador del Romanticisme. Remando al viento és a la vegada un poema romàntic que s’alimenta del neguit i el dolor de viure de tres dels més importants poetes del seu temps i il·lustra els vuit anys intensos de convivència artística i cojungal de Mary i Percy.

Capítol 5 (6)

El capítol 5 comença amb una carta d’Elizabeth a Víctor que ja està gairebé restablert. Elizabeth li fa arribar la seva preocupació i la de la seva família davant l’absència de notícies i li demana una carta escrita per ell. Parla dels germans i dels plans professionals per a l’Ernest, que varia entre l’edició de 1818 i la de 1931. A la primera Elizabeth defensa que l’Ernest hauria de ser granger en contra del que vol el seu pare que diu que hauria de ser jurista. A la de 1931 Elizabeth creu que l’Ernest hauria de ser militar.

En aquest capítol també coneixem la història de Justine Moritz, una noia maltractada per la seva mare que Caroline Beaufort contracta com a assistent en adonar-se’n. Justine serà molt important en la trama de la novel·la. En aquest punt Percy Shelley va voler que la seva dona introduís un alegat a favor dels costums republicans de Ginebra. Defensa que la República evita que hi hagi tantes diferències socials com en una monarquia. Justine entra com a serventa però la família també té en compte la seva educació. Víctor torna a la Universitat acompanyat de Clerval però no vol saber res de la ciència natural. Només el contacte amb els companys li retorna l’alegria de viure.

Capítol 6 (7)

Comença amb una carta que Victor rep tornant d’una excursió i en la que el seu pare li comunica la mort del seu germà William.

comillas.gifEn William és mort! Victor, aquell noi dolç, que omplia de delit i de calor el meu cor amb els seus somrisos, aquell noi tan gentil i tan alegre, l’han assassinat! No vull provar de consolar-te, sinó només de relatar-te’n les circumstàncies.

En un passeig familiar Ernest i William s’allunyen del grup, William es perd i el troben mort amb signes d’estrangulació. Elizabeth se’n dona la culpa perquè creu que l’han mort en intentar robar-li una valuosa miniatura que ella li havia donat. Víctor torna a casa havent-se d’enfrontar a aquesta pèrdua amb maduresa, tal i com li demana el seu pare i Clerval que li parla dels estoics i la seva actitud davant del dolor provocat per la mort.

Abans d’anar a casa seva i per trobar consol en la natura, Víctor va al paratge on van trobar mort en William i allà, il·luminat per un llam, veu la silueta de la criatura a qui ell va donar vida. De cop entén que aquell ésser abominable és el responsable de la mort del seu germà i intenta perseguir-lo però el monstre fuig amb una agilitat que el deixa sorprès. Han passat gairebé dos anys d’aquella nit terrible de novembre i Frankenstein es convenç que aquella criatura de naturalesa depravada només té un objectiu que és causar-li mal i eliminar tot allò que ell estima.

Va cap a Ginebra però no explica a ningú la seva descoberta. Ho fa per no quedar com un boig i perquè veu difícil perseguir algú tan àgil. Ernest el rep molt trist i li assegura que l’assassina és Justine i que ho sap perquè li han trobat a sobre la miniatura que havia dit Elizabeth. Víctor defensa la innocència de Justina però amaga l’existència del monstre i el seu convenciment que ell és el criminal. Confia que ningú podrà presentar una prova convincent contra Justine en el judici que s’ha de celebrar aquell mateix matí.

Capítol 7 (8)

El judici i les darreres relacions dels protagonistes amb Justine marquen el darrer capítol del primer volum. Víctor es culpabilitza, a través de la seva criatura diabòlica, de la mort de William i ara la de Justine a la qual se li afegeix la infàmia de considerar-la una assassina. El judici avança segons els canons establerts: exposició dels fets, testimonis, declaració de l’acusada. Justine declara la seva innocència però no pot explicar perquè tenia la miniatura i això la fa semblar culpable. Tothom parla bé de Justine però res fa canviar d’opinió els jutges que la condemnen a mort davant la desesperació de Víctor i d’Elizabeth.

Elizabeth visita Justine a la cel·la i aquesta li explica que la seva confessió és falsa i que tot ho va dir per obtenir l’absolució. En aquest punt trobem algunes variacions entre les edicions. A la de 1818 Justine demana consol a Elizabeth però Elizabeth tot i que li desitja resignació fa una crítica del sistema que per castigar la mort d’una persona en mata una altra. A la de 1831 Justine li diu a Elizabeth que aprengui d’ella i que accepti el veredicte i la voluntat del cel fins i tot sabent que és injust. L’angoixa consumeix Víctor que es troba l’ésser més desgraciat del món sobretot veient com Justine els consola a tots, encara que a ell, que es considera l’autèntic assassí, res no el pot consolar ni justificar. L’edició de 1818 acaba amb la declaració d’Elizabet tranquil·la d’haver proclamat la innocència de Justine i amb el pensament agònic de Víctor que reconeix la seva culpa. L’edició de 1831 acaba amb la mort de Justine, el fracás de les noves apel·lacions que Elizabeth i Víctor fan als jutges i els raonaments agònics de Víctor queixant-se pel mal que ha causat a tots els seus éssers estimats.