Blog

Volum III: darrer capítol

Foto ©TNC

Monstre ve del llatí monere que significa advertir. El monstre és doncs un avís: la possibilitat de crear ens fa responsables de la nostra creació. Les conseqüències de no fer front a aquesta responsabilitat són devastadores. La por davant la diferència, la necessitat d’educar en la comprensió de l’altre, els límits de la ciència, tots els temes filosòfics que suren en les pàgines de Frankenstein estan representats en el monstre que ens adverteix i ens convida a reflexionar.

Víctor Frankenstein “toca la lluna amb la punta dels dits, crea vida a partir de la mort, es converteix en un Prometeu. El seu moment de glòria és també el seu moment de perdició, de decadència, de viatge cap al fons de l’oceà humà”, diu Joel Joan. És un descens al fons més obscur de l’ànima.

Arribem al darrer capítol que comença amb el pensament incontrolat de Víctor Frankenstein: ira i desig de venjança. Marxa del seu país per perseguir el monstre i fa front a totes les desgràcies amb què es troba perquè només el manté viu la voluntat de matar el seu enemic.

comillas.gifPerò la venjança m’ha mantingut viu: no gosava morir i deixar viu el meu adversari.

Abans de marxar pronuncia un jurament solemne davant les tombes dels seus éssers estimats: preservarà la seva vida fins que pugui atrapar el monstre i que aquest senti la seva mateixa desesperació.

comillas.gifPer la terra sagrada on estic agenollat, pels espectres que vaguen a prop meu, per la pena profunda i eterna que sento, i per tu, oh Nit, i pels esperits que et presideixen, juro perseguir el dimoni que ha provocat totes aquestes desgràcies fins que ell o jo morirem lluitant. Sols per això conservaré la vida: per acomplir aquesta venjança tornaré a veure el sol, i a trepitjar l’herba verda que cobreix la Terra; si no fos per això, s’esvanirien de davant dels meus ulls per sempre. I apel·lo a vosaltres, esperits dels morts, i a vosaltres, errabunds executors de la venjança, perquè m’ajudeu i em guieu en aquesta tasca. Que el monstre maleït i infernal s’ompli d’angoixa i que senti el desesper que ara em turmenta.

El monstre riu perquè Víctor ha decidit viure i perseguir-lo.

comillas.gifAl bell mig del silenci de la nit em va respondre una riallada enorme i demoníaca. Em va ressonar a les orelles durant força estona, amb pesadesa. Les muntanyes me’n van tornar el ressò i vaig sentir com si l’infern sencer m’envoltés de burles i rialles. Segurament, en aquell instant m’hauria pres el frenesí i hauria posat fi a la meva miserable existència, però el jurament havia estat escoltat i no em quedava sinó la venjança. La riallada es va esvanir i una veu ben coneguda i odiada, aparentment molt a prop meu, em va xiuxiuejar ben clarament: —Me n’alegro, miserable desgraciat! Heu decidit viure i me n’alegro.

Des d’aquest moment segueix la criatura per tot el món a través de les pistes que va deixant el monstre mateix que no vol que Víctor el perdi. L’infern interior de Frankenstein crema constantment i només el son li aporta tranquil·litat amb el record amable dels seus. Desconeix els sentiments de la criatura però intueix que gaudeix de la persecució pel sofriment que suposa per a ell. Va cap als paratges gelats del pol nord on escurça distàncies amb el monstre i se li acosta molt. Enmig del mar glaçat Víctor queda atrapat en una llenca de gel que és on el troba el capità Walton. A punt de morir, Víctor li demana a Walton que acabi la seva missió i mati el monstre al qual ell va donar la vida.

comillas.gifSi és així, Walton, jureu-me que no s’escaparà, que el buscareu i satisfareu la meva venjança amb la seva mort.

Walton continua el seu diari i trobem quatre apunts abans d’acabar la novel·la.

26 d’agost

Walton explica els diversos sentiments i gestos, tan aviat lúcids com alienats, de Víctor. La història és totalment creible per senzilla. Walton ha vist el monstre i, per tant, creu com Frankenstein que la seva vida ja no té esperança. Walton creu que Víctor és un home d’una vàlua extraordinària i, tot i les conseqüències, admira el fet excepcional que ha donat vida a un ésser racional a partir de matèria inert. La seva vàlua, però, el fa més conscient del seu fracàs i se sent com l’àngel caigut, cosa que mostra la unió amb la seva obra.

comillas.gifEl tal monstre existeix de debò. No ho dubto ni per un instant i, tanmateix, m’omple de sorpresa i d’admiració. De vegades he intentat obtenir de Frankenstein detalls de la creació de la seva criatura, però no vol dir-ne res.

Walton veu en Víctor l’amic, o el germà, que sempre havia desitjat i vol animar-lo però Víctor no vol lligams afectius nous ja que no vol substituir els seus morts. Ara la seva única missió és scabar amb la seva funesta creació.

2 de setembre

Walton escriu a la seva germana i li explica els perills a què està fent front: muntanyes de neu que amenacen amb enfonsar el vaixell. Els mariners estan nerviosos. Walton està disposat, en l’edició de 1818, a afrontar estoicament la mort i li resulta terrible pensar, en l’edició de 1831, que la tripulació està en perill a causa dels seus plans bojos (mad schemes). Pensar que potser no tornarà a veure la seva feliç i convencional germana el fa entristir. Víctor intenta donar esperances a Walton i fins i tot la tripulació s’anima amb les seves paraules. Amb tot Walton tem un amotinament.

comillas.gifT’escric envoltat pel perill, i sense saber si el destí em permetrà tornar mai a veure la meva estimada Anglaterra i els bons amics que hi tinc.

5 de setembre

Walton segueix amb el seu desesper i narra l’incident provocat per un grup de mariners que entren en el seu camarot i li demanen, en nom de la tripulació, que en cas que el gel deixi d’envoltar-los tornin cap a casa i no s’enfrontin a més perills viatjant cap al nord.

comillas.gifEns apareda el gel, i probablement no ens en sortirem mai, però temien que, si el gel es desfeia i s’obria un passatge, jo seria prou temerari com per, després d’haver estat tan afortunats de deslliurar-nos d’aquest perill, voler continuar el viatge i dur-los a nous perills. Desitjaven, doncs, que els prometés solemnement que, si el vaixell quedava lliure, immediatament posaria proa cap al sud.

Walton no havia pensat en aquesta possibilitat però abans que contesti se li avança Frankenstein amb un discurs molt versemblant respecte el personatge i el tema de què tracta la novel·la. Víctor recupera la força que ja no tenia i exhorta ferventment la tripulació perquè afrontin els perills que condueixen a la glòria. El perill d’aquella empresa els dignifica i fa que els seus noms puguin ser aclamats com a benefactors de la humanitat. Víctor els retreu que amb la primera adversitat s’espantin i vulguin tornar a casa com uns covards al costat de les seves llars de foc. Frankenstein els anima a ser més valents, a mantenir-se ferms en els seus propòsits i els diu que el cor dels homes està fet d’un material més dut i tenaç que el gel.

comillas.gif¿Què voleu? ¿Què demaneu al vostre capità? ¿Tan fàcilment renuncieu a la vostra empresa? ¿No dèieu que aquesta era una expedició gloriosa? ¿I per què ho era, de gloriosa? No pas perquè fos tranquil·la i plàcida, com la que podríeu fer per un mar del sud, sinó perquè estava plena de perills i de terror, perquè a cada nou incident hauríeu de demostrar fortalesa i exhibir coratge, perquè us envoltaven el perill i la mort, contra els quals havíeu de bregar i que havíeu de vèncer. Per això era una empresa gloriosa i honorable.

El discurs commou els mariners i Walton els promet que no els forçarà a continuar encara que personalment preferiria morir que tornar sense haver assolit el seu objectiu, vergonyosament vençut. De tota manera tem que els homes, l’esforç dels quals no se sosté en cap ideal de glòria i honor, no puguin suportar la dura situació en què es troben.

comillas.gifNo sé pas com acabarà tot això, però m’estimaria més morir que tornar avergonyit de no haver estat capaç de realitzar el que em proposava. Em temo, però, que això serà el que passarà: els homes, sense idees de glòria i honor, no volen continuar suportant les penalitats actuals.

7 de setembre

Confirma la suposició de Walton: anuncia el retorn en cas que es produeixi el desglaç i explica que malament que encaixa aquesta decisió.

comillas.gifLa sort està llançada: si no morim, he accedit a tornar. Així doncs, la covardia i la indecisió han tirat per terra les meves esperances. Torno ignorant i decebut. Cal més filosofia que no pas la que tinc per suportar aquesta injustícia amb paciència.

12 de setembre

Darrera entrada que explica el desenllaç dels esdeveniments. L’expedició torna a casa sense complir el seu objectiu i sense cap esperança de glòria i honor pel servei a la humanitat. També han perdut Frankenstein.

comillas.gifhi som: torno a Anglaterra. He perdut les esperances de fer una proesa útil i gloriosa… I he perdut el meu amic. Però t’explicaré amb detall aquestes amargues circumstàncies, estimada germana, i, mentre els vents m’empenyen cap a Anglaterra i cap a tu, no defalliré.

Explica que quan el gel es va desfer deixant pas cap al sud els mariners van celebrar la notícia mentre Víctor li anunciava al capità que ell abandonava el vaixell per complir amb l’objectiu final de la seva vida. En sortir del llit, va caure a terra exhaust. Abans de morir fa un resum del principal esdeveniment de la seva vida incidint en la justificació de voler matar el seu adversari.

comillas.gifAi! Les forces en què confiava m’han abandonat. Sento que moriré aviat i que ell, el meu enemic i perseguidor, continuarà vivint. No us penseu, Walton, que en els meus últims moments de vida sento aquell odi ardent i aquell desig de venjança que un cop us vaig explicar, però crec que tinc raó de desitjar la mort del meu adversari. Durant aquests dies he rumiat sobre la meva conducta passada i no la trobo blasmable.

Ell no creu que se li pugui retreure res en la seva conducta i això ens fa reflexionar donat el que ja sabem de la història: va crear una criatura racional en un atac d’entusiasme. Tenia l’obligació de procurar-li tota la felicitat possible, com qualsevol pare, però més encara els devia aquesta felicitat als seus congèneres. Per això es va negar a donar-li una companya al monstre. Llavors la criatura va mostrar una maldat sense límits. És per aquest motiu que en morir li demana a Walton que acabi la tasca que ell va començar. Acaba les seves paraules instant Walton a trobar la felicitat en la pau i a evitar l’ambició dels descobriments i de la ciència. Però rectifica i afegeix que encara que ell ha fracassat un altre pot triomfar. Poc després Víctor mor amb un lleu somriure als llavis que ens fa pensar que se’n va a unir-se amb qui tant va estimar.

comillas.gifEls meus morts estimats es morien davant meu, i jo corro a abraçar-los. Adéu, Walton! Busqueu la felicitat en la tranquil·litat, i eviteu l’ambició, encara que sigui l’aparentment innocent de distingir-se en la ciència i els descobriments. Però ¿per què dic això? Jo he fracassat, però altres poden triomfar.

A la mitjanit una veu procedent del camarot on hi ha les restes de Víctor interromp Walton que descobreix el monstre lamentant-se per tot el mal que ha causat.

comillas.gifHe entrat a la cabina on són les restes del meu amic dissortat i admirable. Inclinat sobre ell hi havia un ésser tal que no puc trobar paraules per descriure’l: d’estatura gegantesca, però de proporcions grolleres i deformes. Tal com estava sobre el taüt, la seva cara em quedava amagada per llargs flocs de cabells aspres, però tenia estesa una mà, del color i de la textura de la d’una mòmia.

Walton li recorda que els seus sentimenst ara ja són sobrers però el monstre li respon que ningú ha patit ni la meitat que ell.

comillas.gifUs penediu —li he dit—, ara que no serveix de res. Si haguéssiu escoltat la veu de la consciència i, abans de dur la vostra diabòlica venjança a aquest extrem, haguéssiu atès la veu del remordiment, en Frankenstein encara viuria. —¿Que somieu? —ha dit el dimoni— ¿Creieu que he estat insensible a l’angoixa i al remordiment? Ell… —ha continuat, assenyalant el cadàver—, ell no patia pas mentre consumava la seva proesa. Ah, no! No ha patit ni la deumil·lèsima part de l’angoixa que jo he patit durant els lents detalls de la seva execució.

Confessa que tot el mal que ha provocat ha estat a causa dels gelos que tenia respecte la felicitat dels altres. A partir de l’assassinat d’Elisabeth el monstre perd tota sensibilitat respecte el mal, li explica, fins la mort de Víctor. Davant els retrets de Walton li diu que ell tenia un gran amor per la virtut i vivia amb l’esperança que la gent obviaria el seu aspecte en veure’l actuar com una bona persona. Però que a causa de com l’han degradat s’ha convertit en un ésser dolent, un àngel caigut, un dimoni que està sol.

comillas.gifVa haver-hi una època en què, ben il·lusament, esperava trobar-me amb éssers que, perdonant la meva aparença, m’estimessin per les excel·lents qualitats que era capaç de presentar. Em nodria d’elevats pensaments d’honor i de lleialtat. Però ara el vici m’ha degradat per sota dels animals més vils.

Davant els crims comesos es planteja la seva culpablitat enfrontada a la responsabilitat de la raça humana que va actuar contra un innocent. Reconeix que ha comès coses horribles però es planteja si ell n’és l’únic responsable: “¿He de ser jo l’únic criminal, quan tota la humanitat ha pecat contra mi?“. Els sentiments d’odi que sent per Víctor es barregen amb els remordiments que té i que el torturen: “Vós m’odieu; però l’abominació que sentiu no pot pas igualar la que jo sento per mi mateix”. Considera que ara li toca morir a ell i vol construir una pira on cremar per trobar el repós etern i deixar de patir cap sofriment. Mentre acaba de dir això salta per la finestra i desapareix en la foscor.

comillas.gifPerò aviat moriré, ha cridat, amb un entusiasme trist i solemne, i no sentiré el que ara sento. Aviat s’extingiran aquests patiments ardents. Pujaré triomfalment a la meva pira funerària i exultaré en l’agonia de les flames torturadores. Quan la llum de la foguera s’apagui, els vents escamparan les meves cendres pel mar. El meu esperit dormirà en pau o, si pensa, no pensarà pas com ara. Adéu.  Després de dir això, ha saltat per la finestra de la cabina, cap a la panna que hi havia a tocar del vaixell. Les onades se l’han endut ben ràpidament, i s’ha perdut en la foscor i en la llunyania.

En aquests darrers discursos Víctor es reafirma en els seus pròpòsits i la criatura, a partir del seu arrepentiment, insisteix en el caràcter bondadós dels seus sentiments. Aquesta és una idea, la de la bondat original dels sentiments humans, que recorre la novel·la. No sabem qui és el culpable final del dramar, no podem saber si és Víctor per la seva irreflexió o la criatura per haver-se deixat portar per l’odi. Però potser el que cal és establir que cada un som responsables del nostre univers. La trama és un experiment sobre la construcció del món de cadascú i sobre com les nostres accions tenen repercussió en la creació de realitats. De manera lenta i imperceptible però anem construint la nostra realitat a partir de cada acció que de manera aïllada no sembla important, però de manera conjunta amb altres accions tan aparentment insignificants com la primera crea hàbits permanents. Seria fàcil culpabilitzar un dels dos. A causa de les actituds extremes de cadascú podríem caure en el parany de pensar que un és la víctima i l’altre el botxí però el cas és que cap dels dos se’ns pot mostrar com un ésser totalment innocent. Els dos són responsables de faltes que han creat un infern interior i exterior en les seves vides.  Ambdós construeixen junts unes vides paral·leles de manera que un cop mor Víctor la criatura opta pel suicidi.

Cada pensament i decisió de cadascun d’ells s’ha d’analitzar en relació recíproca amb el pensament i decisió de l’altre. L’infern d’un té sentit en comparació amb l’infern de l’altre. I justament en aquesta tensió hi ha l’experiment de Mary Shelley que amb la seva novel·la va voler llegar-nos, també, una reflexió sobre la construcció de la identitat.

Anuncis

Volum III: capítols 1 a 6

El tercer volum conté, en set capítols, la conclusió de tots els temes encetats en els capítols anteriors. Els arguments principals, per part de Víctor i per part de la criatura ja han estat mostrats. El que queda és saber com culmina l’acció i quina repercussió tindrà la història en el capità Walton que torna a casa.

Capítol 1

Continua explicant la intimitat de Víctor que no aconsegueix concentrar-se. Tem la venjança del monstre però no supera la repugnància i la nàusea que li produeix l’obra que ha de realitzar.

comillas.gifTemia la venjança del dimoni, si el decebia, i tanmateix era incapaç de superar la repugnància que em produïa aquella tasca.

Ha de fer consultes a científics anglesos, la seva salut millora però busca la solitud per desconsol dels qui l’estimen. El seu pare pensa que potser ja no estima Elizabeth i que s’ha enamorat d’una altra dona però Víctor reafirma el seu amor per la seva promesa. El pare proposa que es casin però Víctor ajorna la boda fins després del seu viatge a Anglaterra confiant en què el monstre ja haurà marxat amb la seva companya. Víctor se sent esclau de la seva criatura i del compromís que ha adquirit amb ella i progressivament s’hi va assimilant fins al punt que al final del llibre són dos éssers solitaris, amargats i desolats que busquen la seva recíproca destrucció. Clerval acompanya Frankenstein a Anglaterra. Els detalls del viatge varien d’una edició a l’altra. Dos anys a la de 1818, un a la de 1831. A l’edició de 1818 Elizabeth a propòsit del viatge fa un reflexió queixant-se que ella no té les mateixes oportunitats que Víctor per marxar i cultivar la seva ment. Una al·lusió a les reivindicacions de Mary Wollstoencraft i el mateix Godwin, pares de l’escriptora, que defensaven l’educació femenina com l’única manera efectiva d’equiparar les dones amb els homes.

comillas.gifCap a les darreries d’agost vaig marxar per passar dos anys exiliat. L’Elizabeth aprovava les raons de la meva marxa i tan sols lamentava que ella no tingués les mateixes oportunitats d’engrandir les experiències i cultivar la intel·ligència. Tanmateix, va plorar mentre em deia adéu i m’encoratjava a tornar feliç i tranquil

En canvi al 1831 Elizabeth, totalment resignada, acomiada Víctor i li demana que torni quan abans millor. Deixen el casament per després del viatge i Víctor pensa que la criatura el seguirà a ell cap a Anglaterra i que això és bo per a la seguretat de la seva família. Marxa i a Estrasburg se li uneix Clerval. El capítol acaba narrant el viatge des d’Estrasburg fins a Londres passant per Rotterdam. En aquest passatge hi ha belles descripcions de paisatges majestuosos que no gaudeixen de la mateixa manera els dos amics: Víctor ho contempla tot amoïnat i amb tristesa i Clerval observa l’entorn amb entusiasme i ple de felicitat. Hi ha uns interpel·lació als esperits que guarden els llocs que crida l’atenció pel fet que Deu està absent de tota la novel·la. Víctor es pregunta on és l’esperit de Clerval, ara ja sabem que és mort, i si es perdrà per sempre. I la resposta que ell mateix es dóna és la confiança en algun tipus d’immortalitat.

comillas.gifI on és ara? ¿S’ha perdut per sempre aquest ésser gentil i adorable? I aquella ment tan plena d’idees, d’imaginacions fantàstiques i magnífiques que formaven tot un món, l’existència del qual depenia de la vida del seu creador, ¿potser ha mort? ¿Existeix ara tan sols en la meva memòria? No; no és així: el teu cos radiant de bellesa, forjat tan divinament, s’ha corromput, però el teu esperit encara visita i consola el teu dissortat amic. Perdoneu aquest esclat de dolor.

Capítol 2

Explica la resta del viatge fins les illes Orcades per a fer la feina a què Víctor s’ha compromès. Passen una mesos a Londres i en aquest temps Víctor sobretot estudia i s’ailla de tothom. Li molesta el tracte amb altres persones i no pot oblidat les morts de William i Justine. Clerval, en canvi, gaudeix de l’experiència del viatge i acull amb entusiasme la invitació de d’un conegut per visitar Perth, Windsor, Oxfort i altres llocs pròxims a Londres. Víctor segueix enfonsat entre els records del passat i la responsabilitat del futur i es converteix en un ésser objecte de compassió pels altres i de repugnància per a si mateix. Arriben a Perth, Clerval es queda i Víctor se’n va a un illot, lloga una cabana i continua treballant al matí, passejant a la tarda i avançant en la seva obra.

comillas.gifEn aquell refugi, dedicava el matí a treballar, però al vespre, quan el temps ho permetia, passejava per la platja pedregosa, escoltant les onades que bramaven i s’esberlaven als meus peus. Era un escenari monòton i sempre canviant.

Ara però no té l’entusiasme que l’envaïa en la seva primera creació perquè llavors no coneixia encara l’horror de la criatura. La por i el terror d’enfrontar-se de nou al monstre acaba per desequilibrar-lo.

Capítol 3

El capítol 3 passa una nit en què la falta de llum impedeix que Víctor pugui continuar treballant. I llavors pensa en les conseqüències del que està a punt de fer.

comillas.gifUn vespre, seia al meu laboratori; el sol s’havia post, la lluna tot just sortia del mar i, com que no tenia prou llum per continuar treballant, m’estava sense fer res, rumiant si havia de plegar ja fins l’endemà o afanyar-me a concloure la feina. Tot de reflexions em van portar a considerar els efectes del que duia entre mans.

Si tres anys abans va crear un ésser malvat, potser el que està creant ara serà encara més dolent, deu mil vegades pitjor. Potser gaudirà amb el mal i obtindrà plaer amb el crim. Potser el monstre no podrà complir el seu jurament d’abandonar la humanitat perquè ella no voldrà acatar un pacte contret abans de la seva creació. Potser ells dos s’odiaran. Potser la companya preferirà un altre home i no l’engendre que l’està esperant i això encara el desesperarà més. En tot cas no posarien els seus fills en perill la raça humana? Víctor tremola pensant que generacions futures d’homes el maleiran per sempre a causa de la seva creació. Pensa en ell com un ésser egoista que va comprar la seva llibertat a canvi del patiment de la resta d’humans. I mentre el monstre l’observa per una de les finestres de la cababa, Víctor destrossa la nova criatura encara sense vida i promet no intentar-ho mai més. El monstre se’n va udolant però hores més tard torna per retre comptes amb el seu creador. Exigeix el compliment de la promesa i davant la negativa de Víctor el monstre l’amenaça: Víctor no coneixerà la felicitat.

comillas.gifEn mirar-lo, vaig veure que el seu rostre expressava una profunda malignitat i traïdoria. Amb una sensació de follia, vaig pensar en la promesa de crear-li un ésser com ell; i, tremolant d’ira, vaig destrossar el cos que estava formant. En veure’m destruir la criatura de la futura existència de la qual depenia la seva felicitat, el monstre va udolar diabòlicament, amb desesperació i desig de venjança, i va desaparèixer.

La nit de noces se’ns mostrarà així com el moment culminant en què el monstre compleix el seu jurament de venjança. El moment de màxima unió amorosa i de l’inici d’una nova generació es converteix just en el moment en què triomfen l’odi i la mort.

comillas.gifEntesos. Me’n vaig, però recordeu que seré amb vós la vostra nit de noces.

Víctor se’n va a passejar per l’illa buscant la solitud i l’aïllament. Rep una carta de Clerval per marxar cap a França. Accepta la invitació però abans neteja la cabana i es desfà de les restes del seu experiment llençant-les al mar. Amb aquest propòsit s’allunya unes milles de la costa amb un petit bot on queda adormit i navega unes hores a la deriva. Quan es desperta és a la costa irlandesa i en desembarcar l’acusen de la mort d’un home de la qual ell es declara innocent.

Capítol 4

En aquest capítol veiem el processament de Víctor i el seu alliberament. Davant del magistrat uns homes declaren que van trobar un home estrangulat a la platja i poc després van veure un home que s’allunyava remant en un bot. Segons els testimonis el vent que feia a l’illa possiblement havia fet retornar l’home cap a la costa. Parlar de morts a Víctor li recorda el seu germà i Justine, morts a causa del monstre. Quan descobreix que la nova víctima és el seu amic Henry Clerval entra en estat de shock i comença una agonia de febre que està a punt de matar-lo. En despertar tota la seva vida li sembla un malson. Enmig de la desesperació arriba el magistrat que li porta bones notícies respecte el seu alliberament imminent i li diu que el seu pare està a punt d’arribar. Víctor es pregunta perquè l’han deixat viure si ell es mereix morir. En el judici es demostra que és innocent i el posen en llibertat. Però aquesta circumstància no alegra Víctor a qui, fins i tot, vigilen perquè temen que intenti suïcidar-se. En abandonar la presó un dels carcellers diu que Víctor és innocent però té mala consciència. Víctor i el seu pare tornen cap a casa seva. Ho fan anant fins a Dublin i d’allà cap a Anglaterra en l’edició de 1818 i embarcant directament cap a França en la de 1831. En aquesta darrera edició Víctor fa la reflexió que ha de cuidar més la vida dels que estima i, si pot, acabar amb l’existència del monstre a qui ha donat tan monstruosa ànima.

Capítol 5

El començament del capítol cinquè varia d’una edició a l’altra. A la de 1831 fan parada a París a causa que Víctor es troba malalt. En la de 1818 s’aturen pels negocis del pare. Víctor reflexiona sobre la seva adoració per la naturalesa humana i manifesta el desig d’allunyar-se dels homes per considerar-se indigne de la seva companyia. Li explica al seu pare que és culpable de les morts de William, Justine i Clerval però Alphonse no el creu i ho atribueix al deliri de la seva malaltia. A París, Víctor rep una carta d’Elizabeth en què li pregunta si encara es vol casar amb ella o si estima una altra dona i manté el compromís del casament per honor. La carta li recorda l’amenaça del monstre de ser amb ells la nit de noces i pensa que la nit nupcial serà la darrera hora de la seva vida però que si l’endarrereix hi haurà més morts. Escriu a Elizabeth explicant-li que l’estima i que té un secret que li explicarà l’endemà del casament. Elizabeth és el darrer refugi de Víctor i només amb ella se sent segur. Fixen una data pel casament, comencen els preparatius i finalment es casen. A l’edició de 1818 es compren una casa de camp a prop de Ginebra. A la de 1831 diverses gestions d’Alphonse acaben amb la recuperació del patrimoni d’Elizabeth, entre el qual una casa al llac de Como on se’n van a viure. En ambdues edicions passen la nit de noces a Evian on desembarquen just quan es pon el sol.

Capítol 6

El capítol sisè explica els fets de la terrible nit de noces. Després d’un breu passeig per la riba del llac es refugien a l’hostal.

comillas.gifEren les vuit quan vam desembarcar; durant una estona vam passejar per la vora del llac, fruint de la llum efímera, i després vam anar a l’hostal i vam contemplar l’adorable paisatge d’aigües, boscos i muntanyes enfonsats en la foscor i mostrant encara les seves negres siluetes.

Víctor té por i està nerviós i, per això se’n va a inspeccionar la casa. Mentre es fora sent un xiscle esgarrifós d’Elizabeth seguit d’un segon crit que el fa tornar: “…de sobte, vaig sentir un xiscle agut i espantós. Venia de la cambra on l’Elizabeth s’havia retirat”. Quan arriba a l’habitació la troba morta i es desmaia.

comillas.gifEra allà, sense vida, de través al llit, amb el cap penjant i amb la cara, pàl·lida i desencaixada, mig coberta pels cabells. A tot arreu on giro el cap veig la mateixa figura: els seus braços exsangües i el seu cos inert, llançat per l’assassí sobre el seu fèretre nupcial.

En despertar veu a la finestra el rostre tenebrós del monstre i comença, amb la gent del poble, una persecució per atrapar-lo. En tornar pensa en el perill que corren el seu pare i el seu germà Ernest i decideix tornar d’immediat a Ginebra. El punt àlgid del seu dolor, l’acmé, li arriba quan en marxar travessa el llac amb un bot i recorda com el dia abans, amb l’Elizabeth miraven els peixos mentre remaven plegats. En saber la mort d’Elizabet el pare de Víctor, Alphonse, també mor. De dolor a l’edició de 1831 i d’hemorràgia cerebral a la de 1818. A Víctor el tanquen en una cel·la durant mesos creient que està boig però en recuperar el seny reprèn també el desig de venjança. Denuncia el monstre als jutges que renuncien a perseguir-lo dels seus poders gairebé sobrenaturals i a que ningú sap on és. Des d’aquest moment Víctor considera que la seva missió és perseguir la criatura i abatre-la. Con el seu engendre, Víctor està sol i vivint un infern.

 

Volum II: capítols 5 a 9

Capítol 5

El capítol 5 comença a explicar tot allò que ha convertit la criatura en el que és, segons les seves pròpies paraules.

comillas.gifAra arribo a la part més commovedora de la meva història. Hi relataré els fets que, allunyant-me del que era, m’han fet com soc.

Veiem l’arribada de la Safie i tota l’alegria que suposa, especialment per en Felix. La Safie parla àrab i això la fa summament interessant perquè el monstre aprendrà, d’una manera rapidíssima, una nova llengua i conceptes d’història, política, religió i en general de totes les meravelles i baixeses de què és capaç l’home.

comillas.gifAviat vaig adonar-me que, encara que la desconeguda pronunciava sons articulats, i semblava tenir un llenguatge propi, ni ella comprenia els meus amics ni aquests la comprenien a ella. Feien molts senyals que jo no entenia, però veia que la presència de la desconeguda difonia felicitat per tota la casa, escampant la tristesa com el sol escampa les boires del matí.

Les reflexions que fa la criatura són les d’un ésser amb bons sentiments. Considera la virtut el major honor al que l’home pot aspirar i no entèn la necessitat de la llei ni del govern. Conèixer el mal el faniliaritza amb tot allò que l’home pot fer de terrible i descobreix les diferències i el repartiment injust dins la societat. Això fa que la criatura reflexioni sobre si mateix i trobem un dels temes cabdals de l’obra: la reflexió sobre la pròpia identitat, sobre el lloc de l’individu en l’univers. Qui és ell?, es pregunta. No en sap res de la seva creació, no té res. Només és conscient que és deforme, més àgil, més resistent i més alt que els altres. Però és aquesta la causa de la seva solitud? És aquesta la causa de la seva monstruositat de la qual tothom en fuig? En comparació a què i a qui ell és monstruós?

La noció de monstruositat i de bellesa és un plantejament comú en totes les societats i en tots els temps. A Eye of the Beholder, un dels episodis de la mítica sèrie Twilight zone (La dimensió desconeguda) Rod Sterling fa una reflexió sobre la subjectivitat d’allò que es considera normal i bell. Janet Tyler, la protagonista se sotmet a una operació per tenir una aparença com la resta dels seus congèneres. El fracàs de la intervenció implica la seva expulsió de la societat i l’aïllament absolut.

En aquest capítol la criatura fa una reflexió esfereïdora sobre el coneixement que també podria fer seva el propi Frankenstein: el coneixement ens fa desgraciats? No hauria estat més feliç si s’hagués quedat al bosc on només patia gana i fred? On són els seus parents i amics, amb qui podria formar una família? No tenia ni pare ni mare ni havia crescut amb ningú com ell. No havia estat mai nen. Llavors què era? Ningú li pot respondre, de moment.

Capítol 6

En el capítol sisè coneixem la història dels habitants de la casa.

comillas.gifVa passar un quant temps abans no conegués la història dels meus amics. Era impossible que no se’m quedés profundament gravada, i cadascun dels seus nombrosos episodis resultava interessant i meravellós per a algú tan mancat d’experiència com jo.

Els De Lacey havien estat una família aconodada que vivia a París. L’ancià, model de l’home exemplar descrit per Godwin, havia estat un home respectable que havia educat els seus fills en les virtuts públiques i privades. La família gaudia de tot allò que es podien permetre. La desgràcia va caure sobre la família a causa del pare de Safie, un mercader turc injustament condemnat a mort el dia que la seva filla arribava des de Constantinoble. Safie era filla d’una dona musulmana convertida al cristianisme i esclavitzada pels turcs que havia ensenyat a la seva filla a lluitar per la seva llibertat d’esperit i a aspirar al màxim a través del seu intel·lecte. La mare de Safie mor però les seves idees perviuen en la seva filla. Hi ha qui veu en Safie i la seva mare una rèplica de Mary Shelley i la seva mare Mary Wollstonecraft. Safie i Fèlix estan enamorats i la família De Lacey vol ajudar el pare de Safie. En saber-se els plans tota la família és empresonada, desposseïda dels seus bens i finalment desterrada. El pare de Safie fuig definitivament i Safie es reuneix finalment amb el seu amant.

Capítol 7

Ens segueix explicant els fets que transformen la vida de la criatura. Amb aquestes històries la criatura apren a admirar les virtuts dels De Lacey i a menystenir els vicis de la humanitat.

comillas.gifAquesta és la història dels estimats habitants de la casa. Em va impressionar profundament. De la visió de la vida social que oferia, vaig aprendre a admirar les seves virtuts i a reprovar els vicis de la humanitat.

La bondat de la família l’anima a participar en un món en què hi havia éssers com ells però què hagués passat si hagués trobat una banda de lladres i assassins? Els hagués pres com a models? Durant una de les sortides al bosc el monstre es troba una bossa amb roba i llibres. Uns llibres que influiran molt en la seva formació autodidacta: El paradís perdut, de John Milton, Vides paral·leles, de Plutarc i Les desventures del jove Werther de J.W. Goethe. Cadascuna d’aquestes obres tindrà un efecte en l’aprenentatge humà, bo i dolent, que està fent la criatura.

Les desventures del jove Werther de Goethe serà un model per aprendre les virtuts de la intimitat. La comparació entre el sentiments de Werther i els que sent la criatura fa que es plantegi la seva identitat, el seu origen i el seu destí.

comillas.gifA Les penes del jove Werther, a més de l’interès de la història simple i commovedora, s’hi examinen tantes opinions i s’hi encenen tantes llums sobre el que fins aleshores havien estat per a mi temes foscos, que vaig trobar-hi una font inexhaurible de meditació i astorament.

Les Vides paral·leles de Plutarc li servirà per aprendre les virtuts públiques i els seus vicis corresponents i les accions dels grans homes fundadors dels imperis.

comillas.gifLes meditacions de Werther em van ensenyar què eren el desconsol i la tristesa, però Plutarc em va ensenyar pensaments elevats: em va alçar per damunt de les meves pròpies dissortades reflexions per admirar i estimar els herois d’èpoques passades.

Això li fa plantejar el paper de les agrupacions humanes en el desenvolupament de la infividualitat. A través d’aquesta lectura admira les virtuts dels governants pacífics però encara ho fa d’una manera immadura ja que la seva admiració pel bé i repulsa pel mal respon només al binomi plaer-dolor. La virtut provoca plaer i el vici, dolor, segons la seva percepció encara infantil. La seva és una ànima plena d’ingenuitat ja que en el món real tot és molt més complex i hi ha crims que provoquen plaer i virtuts molt doloroses.

comillas.gifLa casa dels meus protectors havia estat l’única escola on havia estudiat la natura humana, però aquest llibre em parlava de noves i més poderoses possibilitats d’acció. Vaig llegir-hi d’homes que s’encarregaven d’afers públics, que governaven o massacraven els seus semblants. En la mesura en què comprenia el significat d’aquells termes (relatius com són), aplicant-los tan sols al plaer i al dolor, vaig sentir que dins meu naixia un gran ardor per la virtut i repugnància pel vici.

De les tres lectures mencionades sobretot el commou El paradís perdut de Milton. El llegeix com una història real i li crida l’atenció la coincidència amb la seva situació. Com Adam ell també és la primera criatura de la seva espècie tot i que altres circumstàncies l’acosten més al castigat Satanàs que al primer home. Deu va crear Adam a la seva semblança, bell i envoltat de felicitat. Ell en canvi és un ésser imperfecte i condemnat a la infelicitat.

comillas.gifEl paradís perdut em va despertar emocions diferents i molt més profundes. Vaig llegir-lo com havia llegit els altres volums que m’havien caigut a les mans: com si fos una història veritable. Em van commoure tots els sentiments de meravella i temor que és capaç de provocar la descripció d’un Déu omnipotent que lluita contra les seves criatures.

En llegir els diaris de Víctor que el monstre es va endur per error en una de les butxaques de l’abric enten tot el procés de la seva creació. Comença a llegir com a exercici d’aprenentatge però troba el coneixement absolut sobre qui és el seu creador i quin és el seu origen. Es desespera i se n’adona que a diferència d’Adam a ell el seu creador l’odia i com l’àngel caigut ha estat expulsat del paradís. El seu cos no ha estat creat a semblança de l’home sinó que n’és una abominable imitació, una imitació de la qual en destaca la monstruositat. Amb tot encara pensa que la família De Lacey l’estimaran per les seves virtuts i malgrat el seu aspecte però cada dia que passa augmenta la seva angoixa per la falta d’amor i d’una companya amb qui compartir la vida. On és la seva Eva? I on és el seu creador per a demanar-li?

Passen els mesos i torna el mal temps però els De Lacey continuen feliços perquè es tenen els uns als altres. Ell es considera digne del seu amor i decideix donar-se a conèixer. Amb el primer que ho intenta és amb l’ancià cec ja que pensa que si li agafa apreci pel seu interior serà més fàcil que la resta de la família obvii la seva lletjor.

Però abans que hagi tingut prou temps per exposar la seva situació arriben els joves i els envaeix l’horror. L’Agatha es desmaia, la Safie fuig i en Fèlix colpeja amb violència el monstre que corre a amargar-se. L’intent ha estat un fracàs. La criatura no té futur entre els humans.

comillas.gifEn un arrabatament de fúria, va llançar-me violentament a terra i em va colpejar furiosament amb un bastó. Podia haver-li arrencat els membres un a un, com el lleó esqueixa l’antílop. Però el meu cor era inundat de la més profunda amargor, i vaig contenir-me. Vaig veure’l a punt de repetir el cop i, aclaparat pel dolor i l’angoixa, vaig marxar de la casa i, enmig del tumult general, vaig amagar-me al cobert sense que se n’adonessin.

Capítol 8

Aquest capítol comença parlant-nos dels sentiments d’ira i venjança de la criatura. El monstre fuig al bosc de nit on deixa anar el seu infern interior udolant i destrossant tot el que troba.

comillas.gifEra com una bèstia salvatge que hagués trencat el parany on havia caigut: corria pel bosc amb l’agilitat d’un cérvol, destruint els objectes que trobava al meu pas

Acaba de declarar la guerra als homes, especialment al seu creador.

comillas.gifEntre les miríades d’homes que existien, no n’hi havia cap que m’ajudés ni volgués ajudar-me; ¿i havia de sentir jo amabilitat cap als meus enemics? No.

Al matí torna a la casa però tots els seus ocupants han marxat i amb ells desapareix l’únic vincle que l’unia al mon. A partir d’ara només el mou l’odi i el desig de venjança. No hi ha rastre de la seva bondat inicial. La pèrdua i el rebuig li inspiren només odi i mogut per aquest sentiment execrable destrossa l’hort i crema la casa. Sense un lloc on anar decideix buscar el seu creador i amb aquesta finalitat es dirigeix cap a Ginebra. Odia Frankenstein, tot i que reconeix que només ell el pot ajudar, perquè després d’haver-lo creat i dotat de sentiments i passions l’ha llençat al món perquè la humanitat els menyspreï. La criatura vol justícia.

comillas.gifAl final se’m va acudir pensar en vós. Sabia pel vostre diari que éreu mon pare, el meu creador; ¿a qui era més escaient acudir que a aquell que m’havia donat la vida?

El llarg i dur viatge fins a Ginebra ple de sofriments en ple hivern acaba amb el que quedava de la bondat innata de la criatura i el converteix en un ésser amargat. Finalment l’episodi en què salva una nena de morir arrossegada pel corrent del riu i rep a canvi un tret d’un home espantat, fa que es dissipin tots els bons sentiments cap una humanitat ingrata a qui jura odi etern. Després de mesos arriba a Ginebra on troba un nen amb qui intenta establir contacte però l’infant fa un crit d’horror en veure’l i li diu que si no el deixa estar avisarà el seu pare, el jutge Frankenstein. La criatura en sentir el nom maleït del seu creador mata el nen, que resulta ser el germà de Víctor. Recull la miniatura de Carolina Beaufort que el nen portava a la mà i això li recorda que ell mai podrà tenir una dona com aquella. El monstre aconsegueix posar la miniatura en un replec del vestit de Justine i això serà la prova que farà Justine culpable de la mort de William.

El monstre, després de l’explicació, li demana al seu creador que li faci una companya tan deforme com ell amb qui compartir la vida.

Capítol 9

Continua l’entrevista entre el monstre i Víctor Frankenstein un cop el primer ha explicat tota la seva història. El monstre demana una companya com un acte de justícia, com un dret inalienable.

comillas.gifHeu de crear una dona per a mi, amb la qual pugui viure i intercanviar els afectes necessaris per a la meva existència. Això només ho podeu fer vós, i us ho demano com un dret que no heu de negar-vos a concedir-me.

Primer Víctor s’hi nega en témer que la parella arrasi amb l’espècie humana però els sentiments de la criatura són uns altres i afirma que si és malvat és perquè no és feliç. El monstre diu que només que un humà fos bo amb ell faria les paus amb tota la humanitat i considera que és Víctor el culpable del rebuig que tothom li demostra. Diu que amb una dona com ell que li mostri afecte se sentirà menys sol i exigeix un acte bo del seu creador que li demostraria que almenys algú li té simpatia. Víctor es commou i creu que com a creador li deu però aviat li sorgeixen dubtes i de nou s’hi nega per temor que la parella pateixi rebuig i llavors siguin dos els engendres destructors. El monstre insisteix i finalment Víctor mogut per un estrany sentiment de simpatia i compassió barrejat amb la nausea que li provoca la visió fel monstre accedeix amb la condició que la criatura i la seva dona marxin lluny a un lloc no habitat per cap home. Ho accepta i queda esperant que Víctor compleixi la seva promesa.

Volum II: capítols 1 a 4

Capítol 1

El primer capítol del volum II està dedicat a Víctor i a la pena que senten les persones que l’envolten. També està dedicat al sentiment de culpa i remordiment que té per haver creat el monstre i a l’alerta sobre el perill que pot suposar per a la seva família que la criatura estigui aprop d’ells.

Diu el teòleg Leo Elders “La deuda ontológica es una dimensión fundamental del hombre. Es la dependencia de su ser en relación con Dios y con sus padres, la dependencia cotidiana también respecto al medio biológico y cultural, así como la dependencia que dimana de la educación recibida. Inmediatamente detrás de esta deuda se introduce otra, a saber, el hecho de haber faltado y faltar con frecuencia a lo que la estructura de su ser y su vida dentro de la sociedad humana -al igual que Dios- exigen del hombre. Nos encontramos aquí con la falta moral -el pecado-, y el consiguiente sentimiento de culpabilidad, de remordimiento y, a veces, también de angustia. La expresión «sentimiento de culpabilidad» es ambigua y se emplea en sentidos diferentes: para el psicólogo se trata de un estado de ánimo, de un problema emocional provocado a menudo por una educación religiosa defectuosa. De este modo, ciertos analistas hablan del «mórbido universo de la falta». El jurista, en cambio, se interesa por el aspecto penal de la culpabilidad, es decir, de la responsabilidad ante la ley. El teólogo, por fin, verá en ello una perturbación voluntaria de la ordenación del hombre hacia Dios”.

La culpa, la terrible culpa que persegueix l’home per no complir amb allò que se n’espera. Una barreja de falta moral i pertorbació religiosa que en algunes èpoques de la història han implicat fins i tot responsabilitat davant la llei i que sempre han suposat remordiments, culpabilitat i angoixa. Mary Shelley coneixia bé les conseqüències de la culpa. La seva mare Mary Wollstonecraft, activista, filòsofa i escriptora, autora de Vindicació dels drets de les dones, havia mort a causa del part. En no superar una infecció de la placenta, va morir de septicèmia després d’onze dies de dolors espantosos. En aquells anys les condicions higièniques i de salubritat en els parts eren ínfimes amb la qual cosa moltes dones morien en donar a llum o durant els dies immediatament posteriors. Tot i així la societat conservadora i patriarcal de l’Anglaterra del segle XVIII va interpretar la mort de Wollstonecraft com si fos un càstig per la seva vida liberal i contestatària i per la seva obra literària, intel·lectual i crítica. Wollstonecraft havia estat mare soltera després d’una relació curta i apassionada amb Gilbert Imlay i es va casar amb el seu marit William Godwin embarassada de Mary Shelley a la qual va donar a llum només cinc mesos després del casament. A part Wollstonecraft havia tingut altres amants com el pintor Heinrich Füssli. Wollstonecraft va qüestionar com ningú la situació de les dones en la seva època, va ser una gran defensora de l’educació de les nenes com a mesura per equiparar el sexe femení al masculí i se la considera autora del tractat que va inaugurar la filosofia feminista moderna. Va morir el 10 de setembre de 1797. “Sufrió una muerte —va escriure el clergue R. Polwhele— que marcó profundamente la diferencia de sexos, evidenciando la suerte de las mujeres y las enfermedades a las que son particularmente susceptibles”, un text que Antonio José Navarro a Mary Shelley, su vida, sus obras, sus monstruos considera misògin i que va col·laborar en la denigració pòstuma de Mary Wollstonecraft “cuya muerte era presentada como el castigo reservado por la providencia a las mujeres que transgredían las condiciones de su sexo”, explica.

L’any 1798 el seu vidu, desolat, va escriure Memòries de l’autora de Vindicació dels drets de la dona on explicava la vida de la seva difunta esposa, les seves ambicions, la seva filosofia però també els seus amants, les seves filles, els seus intents de suïcidi. Els secrets de Wollstonecraft no van fer sinó augmentar la condemna pública per la seva vida privada obviant els seus èxits intel·lectuals. Durant anys va caure en l’ostracisme i el seu tractat Vindicació dels drets de la dona es llegia com allò que les dones no havien de fer per no acabar com la seva autora. Les seves criatures, físiques i intel·lectuals, l’havien maleït. Fins als anys 70 del segle XX no va ser rescatada de l’oblit i recuperada pels corrents feministes.

En aquests capítol veiem un home bo, a l’estil del que definia Godwin, atabalat i amargat pels remordiments i la desesperació que no fa res per solucionar el mal que ell ha provocat i que acaba refugiant-se en la solitud. La seva família intenta consolar-lo pensant que la seva pena està causada per la mort de William i Justine però no saben la veritat. Es traslladen a Belrive on pensa en suicidar-se en més d’una ocasió però no ho fa perquè no pot deixar sols els seus éssers estimats. Odia la criatura que ha creat, la menysprea i voldria perdre-la de vista però li té por i per això no pot marxar. Víctor es preocupa dels actes malvats del monstre però no de la génesi del mal en el seu cor. Creu que la criatura té el mal a dins i no es pregunta per què, ni tampoc quina és la seva responsabilitat en aquest despropòsit. Creu que el seu error fou crear l’engendre i no pas abandonar-lo. A l’edició de 1818 fan una excursió tots junts a la vall de Chamonix per distreure’s. A la de 1831 l’excursió la fa Víctor tot sol en un dels seus atacs de desesperació. La natura majestuosa i els records de la infantesa tenen en ambdós casos efectes balsàmics sobre Frankenstein.

Capítol 2

Comença explicant l’excursió a Chamonix. La contemplació de la natura fa que Víctor es distregui i gaudeixi d’algun moment de pau. Hi ha descripcions bellíssimes i és la presència de la família el que fa variar una edició de l’altra. L’endemà el dia s’aixeca gris, plujós i amb boira, com l’ànim de Víctor que decideix pujar al cim del Montanvert per a què la contemplació de la majestuositat de la muntanya li faci oblidar les seves cabòries. Els romàntics creien que la majestuositat de la natura ennoblia els nostres sentiments i ens feia oblidar les efímeres procupacions de la vida. També té a veure amb la idea de bellesa de Kant que deia que allò que és sublim ens descobreix l’autèntic lloc de les coses i ens permet valorar-les en la seva justa mesura. Per altra banda hi ha la consideració antropològica que ens fa preguntar per què presumeix l’home de tenir una major sensibilitat que els animals (exemplificada aquí en la contemplació de la natura i en el gaudi de la bellesa) quan és això jusament el que ens converteix en uns éssers més necessitats? HI ha un poema de Percy B. Shelley, El espíritu del mundo que comença així:

comillas.gifEn lo hondo, muy lejos del borrascoso camino
que la carroza seguía, tranquilo como un infante en el sueño,
yacía majestuoso, el océano.

Un cop arriba al cim recorda els esperits errants (una menció a l’estranya religiositat de Percy B.Shelley): Si de debò vagueu i no descanseu en els vostres llits estrets, permeteu-me aquesta lleu felicitat; o preneu-me com a company i porteu-me lluny de les alegries de la vida!, diu i de cop veu a venir la criatura a una velocitat sobrehumana.

comillas.gifVaig sentir-me torbat: els ulls se’m van m’emboirar i vaig sentir-me a punt de defallir. Però, gràcies a l’aire fred de les muntanyes, aviat vaig refer-me. En apropar-se més aquella figura (visió terrible i odiosa!), vaig adonar-me que era l’ésser nefast que havia creat.

Ens trobem en una de les situacions clau de la novel·la: la trobada del monstre i el seu creador. Es miren i sabem que s’odien mútuament. Víctor li desitja la mort, el monstre li recorda que ell és el seu creador i que l’ha fet l’ésser més infeliç del món. Li diu que si compleix les seves obligacions paternals amb ell serà sumís i deixarà en pau la humanitat però que en cas contrari omplirà de mort i desgràcia tot el seu entorn començant per la seva familia.

comillas.gif¿Com goseu jugar així amb la vida? Compliu el vostre deure amb mi, i jo compliré el meu pel que fa a vós i a la resta de la humanitat. Si accediu a les meves condicions, us deixaré en pau, a vós i a tothom; però si refuseu, ompliré l’estómac de la mort amb la sang dels parents que encara us queden, fins que s’assaciï.

El monstre creu que hauria de ser com Adam però que en realitat és el dimoni caigut del cel a qui se li nega tota acceptació, es lamenta perquè veu felicitat per tot arreu de la qual ell en queda exclòs i aquesta solitud li causa molt sofriment i molta tristesa que es transforma en ràbia cap als altres homes. “Jo era benevolent i honrat; l’aflicció m’ha convertit en dimoni“, diu. Frankensteien el maleeix però la criatura continua parlant basant-se en el dret a la defensa pròpia que té qualsevol persona. Per primer cop Víctor experimenta un sentiment semblant a la compassió cap a la criatura i sent que com a creador té una obligació cap a aquell ésser: la de procurar-li la felicitat. Travessa el gel i dins una cabana està disposat a escoltar el relat del monstre i el seu infortuni.

comillas.gifVaig accedir a escoltar-lo, però; vaig asseure’m a la vora del foc que el meu odiós company havia encès, i va començar el seu relat.

La creença que té la criatura que ell és bo per naturalesa però que la societat l’ha envilit en maltractar-lo té la seva base en un corrent filosòfic comú a l’època que defensava que un sentiment de benvolença et feia bo fonamentat en el bon salvatge de Rousseau. Tradicionalment es considerava que la bondat era conseqüència de la virtut i no d’un sentiment. El monstre també inverteix el camí cap a la bondat: “Feu-me feliç i tornaré a ser virtuós”, diu. El contrari del que s’havia defensat tradicionalment que és que la virtut i la bondat et condueix a la felicitat i no al revés. Aquí podríem encetar un altre debat sobre la naturalesa de la felicitat i les seves causes. És la felicitat una situació estable que sorgeix com a conseqüència d’un caràcter moral i d’una certa percepció de l’ordre del món que ens permet intervenir-hi? En realitat el monstre no li està demanant a Víctor (el seu creador) una felicitat assolida sinó la possibilitat d’assolir-la i que de moment se li està negant.

comillas.gif¿Com puc commoure-us? ¿És que per molt que us supliqui no sereu capaç de mirar favorablement la vostra criatura, que implora bondat i compassió? Creieu-me, Frankenstein, jo era bo: la meva ànima relluïa d’amor i d’humanitat, però ¿per ventura no estic sol, miserablement sol?

Capítol 3

En el capítol tercer comença la narració de la criatura que arribarà fins el capítol 8 d’aquest volum. És un capítol experimental en què el monstre explica els passos que fa fins arribar a la consciència des del regne de les sombres i ho fa en primera persona. Aquest camí és difícil d’explicar, , si no impossible, des de la pròpia experiència i només és realitzable des d’una teoria del coneixement. Els estudiosos de Frankenstein coincideixen en afirmar que la teoria del coneixement que Shelley va posar en boca del monstre és la que hi ha a l’Assaig sobre l’enteniment humà de John  Locke. Mary explica als seus diaris que aquesta va ser una de les darreres lectures que va fer abans d’escriure Frankenstein. Locke, filòsof anglès empirista i considerat el pare del liberalisme deia que no hi ha principis innats, ni especulatius ni pràctics, i que tot prové de l’experiència. Segons afirnava la ment era un paper en blanc sobre el qual l’experiència escriu. Al principi regna la confusió perquè hi ha una multitud indiferenciada de sensacions que no sap distingir i tarda un temps en discernir quina sensació correspon a cada sentit.

comillas.gifAmb prou feines recordo els primers moments de la meva existència: tots els fets d’aquell període se m’apareixen confosos i indistints. Em va agafar una estranya diversitat de sensacions: veia, tocava, sentia i olorava alhora; i realment vaig trigar molt de temps a distingir els diversos sentits.

Li crida molt l’atenció la llum i entén que es capta pels ulls, mica en mica comença a caminar, s’amaga als boscos d’Ingolstadt i la nit, la solitud i el fred li fan prendre consciència de la seva indefensió i de la seva desgràcia. Hi ha una aceleració en aquest punt del relat i el que un humà triga anys a aprendre el monstre ho assoleix en un temps rapidíssim. Això ens fa pensar com a lectors en la naturalesa sobrenatural de la criatura o bé en la inversemblança de la narració que sumada a la mateixa gènesi del monstre tampoc ens sorprèn massa. En tot cas el que es fa evident en aques episodi és que la criatura està sola i que els primers passos els ha de donar sense l’ajuda, necessària i imprescidible, del seu creador.

Descobreix la lluna, l’aigua del rierol, l’ombra dels arbres, el cant dels ocells i comença a distingir les dferents sensacions i la totalitat dels objectes que amb el pas dels dies se li van definint. Amb el foc primer experimenta plaer però en tocar-lo es crema i descobreix el dolor físic. Aixo li fa pensar que una mateixa cosa pot tenir efectes molt contraris. A partir de les diferents percepcions va desenvolupant les seves facultats d’acord amb els criteris de l’experiència segons el mètode de l’assaig i error i per aplicació de la lògica espontània.

Té el primer contacte amb un humà amb qui té una doble experiència. L’oposicó identitat-alteritat i el rebuig. El pastor és un ésser semblant a ell tot i que ell no n’és conscient però se sorprè que en veure’l fugi corrent. Continua caminat i arriba a un poblat on els habitants l’ataquen pel seu aspecte bestial. Fuig i s’amaga en un cobert per protegir-se del mal temps i de la barbàrie humana.

comillas.gifAllà, doncs, vaig amagar-m’hi i vaig ajeure-m’hi, feliç d’haver trobat un refugi —encara que fos miserable— contra les inclemències del temps i, encara més, contra la barbàrie de l’home.

Durant un temps romandrà amagat en aquesta mena de cabana des d’on veurà l’esdevenir diari d’una família. A través de la contemplació de tots els seus integrants el monstre completarà la seva formació i el seu autoconeixement i sabrà el què és una llar, justament el que ell no té. D’entrada estima els ocupants de la casa i els admira. Experimenta els primers sentiments com la compassió, l’amor, la benvolença… Els éssers que ell ha conegut s’ajuden entre ells, conviuen, s’alegren de veure’s, se serveixen mútuament, s’intercanvien mirades d’afecte i amabilitat, es reparteixen les tasques. És entendridor veure el plaer que desperta en la criatura la contemplació d’aquesta família ja que li aporta unes sensacions completament desconegudes fins ara. Serà l’única família i escola que coneixerà i adquireix tot el coneixement observant-los a través d’una escletxa a la paret del cobert.

Capitol 4

El quart capítol continua la narració de la relació de la criatura a la família De Lacey, una de les histories més emotives i instructives del llibre. La criatura es qüestiona com es poden combinar  les reacions tan violentes que ell ha patit per part dels humans i la manera tan delicada que tenen de relacionar-se entre ells. Tan divers és l’ésser humà entre ell?, es pregunta. La criatura decideix observar i estudiar les raons que motiven els actes humans i ho fa prenent la família De Lacey com a model. Estudia les activitats de cadascun, la tendresa amb què tracten l’ancià que aviat descobreix que és cec. Se n’adona que estan tristos tot i tenir casa, menjar, foc, vestits i sobretot, companyia i finalment comprèn que els preocupa la pobresa que pateixen. Decideix no robar-los més menjar i ajudar-los i de nou estem davant un alegat a la bondat innata de l’home i l’amor present en la naturalesa humana representat amb els sentiments originals de bondat que es desperten en el monstre.

Amb el temps aprèn el llenguatge humà, verbal i no verbal. Somriures, llàgrimes, abraçades i paraules. Descobreix que la família es comunica amb sons articulats i que les paraules desperten sentiments en qui les diu i en qui les escolta. De primer només  capta algunes paraules soltes que representen objectes tangibles i els noms dels membres de la família. També descobreis que quan llegeixen pronuncie paraules i això li fa suposar que els signes escrits representen signes d’expressió. Vol aprendre a parlar perquè sap que abans de fer-se conèixer s’ha de fer entendre. Que només la paraula el podrà salvar de la seva deformitat. Ell ja ha pres consciència de la seva monstruositat per contrast en veure l’aspecte de la família i el seu propi aspecte reflectit en una bassa d’aigua.

comillas.gifTanmateix, vaig millorar sensiblement en aquella ciència, però no prou per seguir cap mena de conversa, encara que vaig aplicar tot el meu cervell a la tasca, perquè m’adonava que, tot i que desitjava donar-me a conèixer als habitants de la casa, no hauria d’intentar-ho fins que dominés el seu llenguatge, la coneixença del qual em permetria fer-los oblidar la meva figura, de la deformitat de la qual m’havia fet prendre consciència el contrast que tenia constantment a davant dels ulls.

Comprèn el rebuig que ha patit però creu que la família De Lacey l’acceptarà quan el sentin i ell els digui que és el “bon esperit i prodigiós” que els ha estat cuidant tot l’hivern. En aquest moment el monstre ha oblidat el passat, té un present tranquil i un futur esperançador. És potser l’únic moment de tota l’obra en què la criatura té uns sentiments semblants als de trobar-se a casa, tenir una llar.

comillas.gifL’encisador aspecte de la natura va elevar-me l’ànim; el passat es va esborrar de la meva memòria; el present era tranquil i el futur daurat, amb els raigs lluents de l’esperança i de la promesa de felicitat.

Volum I: capítols 4 a 7 (8)

Capítol 4 (5)

El capítol 4 és l’origen de tota la novel·la. Aquest és el relat que Mary Shelley va escriure i que el seu marit li va demanar que ampliés amb el resultat que tots coneixem.

comillas.gifUna lúgubre nit de novembre vaig veure l’acompliment dels meus treballs.

En aquest capítol trobem claus importants per al desenvolupament de la trama així com incògnites que ens acompanyaran durant tota la novel·la. La vida anima la criatura i la primera reacció de Víctor és d’horror.

comillas.gifJa era la una de la matinada; la pluja queia tristament contra els vidres i la meva espelma estava a punt de consumir-se del tot quan, a la dèbil llum de la flama mig extingida, vaig veure com s’obrien els ulls grocs i apagats de la criatura, com respirava dificultosament i agitava convulsivament els membres.

A la novel·la, a pesar del que Hollywood ens ha fet veure, no hi ha cap llam, ni cap pern connectat al cap, ni cap científic que cridi: És viu! I el monstre no té nom. A la versió que Kenneth Branagh va dirigir i protagonitzar l’any 1994 el despertar a la vida de la criatura té tota la litúrgia d’un part. La investigació de Frankenstein culmina amb l’infantament del monstre que enmig de fortes contraccions és expulsat d’una cavitat similar a un úter matern, plena d’un líquid viscós com el que envolta el fetus dins la placenta. En la irrupció a la vida de la criatura, Frankenstein fa el paper de llevadora obrint la cavitat i arrencant l’ésser del seu interior. Quan tot acaba, Frankenstein contempla la seva obra com si fossin les restes d’un naufragi.

Frankenstein volia crear un ésser bell ajuntant fragments de diversos cossos en un de sol però quan l’engendre obre els ulls aquesta pretesa bellesa esdevé lletjor i Víctor, incapaç de suportar l’aspecte de la seva criatura, fuig: “Cómo expresar mi sensación ante esa catástrofe o describir el engendro que con tanto esfuerzo e infinito trabajo había creado?“, diu a la traducció d’Isabel Burdiel (Cátedra, 1996). Aquesta reacció costa d’entendre perquè ens n’adonem que Víctor ha estat molt irreflexiu en la persecució obstinada de crear vida i ara torna a actuar de manera irreflexiva impulsat per un pànic que no pot controlar. La visió de l’ésser que ell ha creat li resulta insuportable, però es tracta només d’una qüestió purament estètica?

El rebuig irracional i la por insuperable que provoca el monstre fins i tot en éssers innocents com William, que també acaba fugint, és perquè li posa rostre al mal, des del punt de vista dels romàntics. En aquest context Víctor té un somni que ens serveix per interpretar una fugida que ens ha deixat estupefactes a tots. Somnia que es troba l’Elizabeth i en abraçar-la i besar-la el cos de la seva promesa es transforma en el de la seva mare morta que embolicada en un sudari està sent devorada pels cucs. Pels romàntics el fet que la ciència furgués en la mare naturalesa i en el principi de la vida la relacionava amb l’incest, per això els científics són persones maleïdes. I aquest és l’origen de l’horror que li causa a Frankenstein la seva criatura: és la prova, que ell vol oblidar, que ha violentat la naturalesa pervertint-ne les lleis i doblegant-la al seu antull. És una aberració contra natura. Una monstruositat. És com si hagués engendrat un fill en el ventre de la seva pròpia mare.

20151126__20151127_C4_AE27SCVICTORFRANKENSTEINp1.jpg

En els primers moments el monstre intenta donar-li la mà a Víctor com si es tractés d’Adam estirant la ma cap a Déu en el fresc La creació d’Adam de Miquel Àngel que hi ha a la capella Sixtina. Aquesta pintura reprodueix el moment bíblic del Gènesi en el qual Déu dóna la vida a Adam, el primer home, i el monstre intenta establir aquest vincle amb el seu creador però Víctor el rebutja i fuig. És incapaç de fer front als seus actes i nega la paternitat de la seva obra, que ja ha esdevingut un ésser racional i lliure, conscient de si mateix i de la seva situació. La criatura, que se sap rebutjada, marxa i Víctor tot i pensar que se n’ha pogut desfer té una crisi nerviosa que el manté al llit durant mesos i en els quals rep les atencions de Clerval.

L’any 1998 Gonzalo Suárez va dirigir la pel·lícula Remando al viento,  una lectura particular sobre la gènesi de Frankenstein. Suárez posa el focus d’atenció en el context històric en què es va gestar la novel·la. La pel·ícula és una exegesi del procés artístic, una explicació de com Mary Shelley creant literàriament el personatge dóna vida també al monstre i esdevé una prolongació de Víctor Frankenstein. El text literari suposa un simple pretext amb què il·lustrar la poètica que batega en l’impuls creador del Romanticisme. Remando al viento és a la vegada un poema romàntic que s’alimenta del neguit i el dolor de viure de tres dels més importants poetes del seu temps i il·lustra els vuit anys intensos de convivència artística i cojungal de Mary i Percy.

Capítol 5 (6)

El capítol 5 comença amb una carta d’Elizabeth a Víctor que ja està gairebé restablert. Elizabeth li fa arribar la seva preocupació i la de la seva família davant l’absència de notícies i li demana una carta escrita per ell. Parla dels germans i dels plans professionals per a l’Ernest, que varia entre l’edició de 1818 i la de 1931. A la primera Elizabeth defensa que l’Ernest hauria de ser granger en contra del que vol el seu pare que diu que hauria de ser jurista. A la de 1931 Elizabeth creu que l’Ernest hauria de ser militar.

En aquest capítol també coneixem la història de Justine Moritz, una noia maltractada per la seva mare que Caroline Beaufort contracta com a assistent en adonar-se’n. Justine serà molt important en la trama de la novel·la. En aquest punt Percy Shelley va voler que la seva dona introduís un alegat a favor dels costums republicans de Ginebra. Defensa que la República evita que hi hagi tantes diferències socials com en una monarquia. Justine entra com a serventa però la família també té en compte la seva educació. Víctor torna a la Universitat acompanyat de Clerval però no vol saber res de la ciència natural. Només el contacte amb els companys li retorna l’alegria de viure.

Capítol 6 (7)

Comença amb una carta que Victor rep tornant d’una excursió i en la que el seu pare li comunica la mort del seu germà William.

comillas.gifEn William és mort! Victor, aquell noi dolç, que omplia de delit i de calor el meu cor amb els seus somrisos, aquell noi tan gentil i tan alegre, l’han assassinat! No vull provar de consolar-te, sinó només de relatar-te’n les circumstàncies.

En un passeig familiar Ernest i William s’allunyen del grup, William es perd i el troben mort amb signes d’estrangulació. Elizabeth se’n dona la culpa perquè creu que l’han mort en intentar robar-li una valuosa miniatura que ella li havia donat. Víctor torna a casa havent-se d’enfrontar a aquesta pèrdua amb maduresa, tal i com li demana el seu pare i Clerval que li parla dels estoics i la seva actitud davant del dolor provocat per la mort.

Abans d’anar a casa seva i per trobar consol en la natura, Víctor va al paratge on van trobar mort en William i allà, il·luminat per un llam, veu la silueta de la criatura a qui ell va donar vida. De cop entén que aquell ésser abominable és el responsable de la mort del seu germà i intenta perseguir-lo però el monstre fuig amb una agilitat que el deixa sorprès. Han passat gairebé dos anys d’aquella nit terrible de novembre i Frankenstein es convenç que aquella criatura de naturalesa depravada només té un objectiu que és causar-li mal i eliminar tot allò que ell estima.

Va cap a Ginebra però no explica a ningú la seva descoberta. Ho fa per no quedar com un boig i perquè veu difícil perseguir algú tan àgil. Ernest el rep molt trist i li assegura que l’assassina és Justine i que ho sap perquè li han trobat a sobre la miniatura que havia dit Elizabeth. Víctor defensa la innocència de Justina però amaga l’existència del monstre i el seu convenciment que ell és el criminal. Confia que ningú podrà presentar una prova convincent contra Justine en el judici que s’ha de celebrar aquell mateix matí.

Capítol 7 (8)

El judici i les darreres relacions dels protagonistes amb Justine marquen el darrer capítol del primer volum. Víctor es culpabilitza, a través de la seva criatura diabòlica, de la mort de William i ara la de Justine a la qual se li afegeix la infàmia de considerar-la una assassina. El judici avança segons els canons establerts: exposició dels fets, testimonis, declaració de l’acusada. Justine declara la seva innocència però no pot explicar perquè tenia la miniatura i això la fa semblar culpable. Tothom parla bé de Justine però res fa canviar d’opinió els jutges que la condemnen a mort davant la desesperació de Víctor i d’Elizabeth.

Elizabeth visita Justine a la cel·la i aquesta li explica que la seva confessió és falsa i que tot ho va dir per obtenir l’absolució. En aquest punt trobem algunes variacions entre les edicions. A la de 1818 Justine demana consol a Elizabeth però Elizabeth tot i que li desitja resignació fa una crítica del sistema que per castigar la mort d’una persona en mata una altra. A la de 1831 Justine li diu a Elizabeth que aprengui d’ella i que accepti el veredicte i la voluntat del cel fins i tot sabent que és injust. L’angoixa consumeix Víctor que es troba l’ésser més desgraciat del món sobretot veient com Justine els consola a tots, encara que a ell, que es considera l’autèntic assassí, res no el pot consolar ni justificar. L’edició de 1818 acaba amb la declaració d’Elizabet tranquil·la d’haver proclamat la innocència de Justine i amb el pensament agònic de Víctor que reconeix la seva culpa. L’edició de 1831 acaba amb la mort de Justine, el fracás de les noves apel·lacions que Elizabeth i Víctor fan als jutges i els raonaments agònics de Víctor queixant-se pel mal que ha causat a tots els seus éssers estimats.

Volum I: capítols 1 a 3 (4)

El volum I està format per les quatre cartes que ja hem vist i set capítols, vuit a l’edició de 1931 ja que Mary Shelley va dividir el segon capítol en dos de separats.

Capítol 1 (1 i 2 en l’edició de 1931)

Frankenstein comença la seva història. Se situa a Ginebra i parla de la seva família, acomodada i dedicada des de sempre a la política. Ens presenta el seu pare, Alphonse Frankenstein com un model de ciutadà il·lustrat. Un home que gaudeix d’una excel·lent reputació d’integritat i de dedicació a la cosa pública, que contribueix a l’Estat amb les seves millors qualitats i capacitats i que sacrifica l’interès personal per l’interès col·lectiu. Aquesta figura de pare exemplar contrasta després amb la irresponsabilitat de Víctor davant la seva criatura.

En aquest primer capítol Víctor ens explica el matrimoni dels seus pares i perquè es van casar. Caroline Beaufort, la mare de Víctor, era filla d’un íntim amic d’Alphonse, un pròsper comerciant arruïnat per una mala ratxa que fuig de Ginebra cap a Luzerna per amagar la seva dissort. Allà es posa malalt i quan Alphonse el troba, després de buscar-lo desesperadament, acaba de morir deixant la seva filla en la misèria. Frankenstein es fa càrrec de la jove amb qui es casa dos anys més tard en un acte d’extrema generositat. Ens el mostren com un home capaç de sacrificar-se i que actua amb honradesa i benvolença. Víctor continua explicant la història d’Alphonse i com, en ser pare, abandona la dedicació pública per consagrar-se a l’educació dels seus fills, amb tendresa i afecte. A això hi hem de sumar que el matrimoni Frankenstein-Beaufort acull a casa seva i adopta la seva neboda, filla d’una germana d’Alphonse. Elizabeth Lavenza és òrfena de mare i el seu pare se’n desentén en quedar vidu. Això és així a l’edició de 1818. A la de 1931 Elizabeth és també òrfena però d’un noble italià desconegut i Caroline la troba malvivint en una família molt pobra. Aquí s’acaba el capítol 1 a l’edició de 1931. Ja hem dit que Shelley va dividir el primer capítol en dos. A l’edició de 1818 continua amb tota la infantesa de Víctor i Elizabeth, la seva educació i els seus interessos i també ens explica la relació estreta que hi ha amb Henry Clerval, a qui Víctor considera el seu millor amic.

Aquest capítol se centra per una banda en el personatge de l’Elizabeth i per l’altra en els interessos intel·lectuals de Víctor i en els principis generals d’educació que segueixen els seus pares. Elizabeth se’ns mostra angelical, molt bonica i extraordinàriament bona cap a la gent que estima. Shelley la descriu sovint en un estat d’abstracció molt pròxim als poetes romàntics. És un àngel d’harmonia, diu. Davant d’ella veiem en Víctor interessat en els estudis de filosofia natural (física) i en la investigació científica, en el descobriment de la causa de les coses i en la recerca de les lleis que les expliquen. Com a company d’estudis apareix Henry Clerval, amic de Víctor que esdevé com un germà. Els principis d’educació de la família es fonamenten en una educació basada en les inclinacions naturals. La mateixa filosofia que defensava William Godwin, el pare de Mary. Per als nens estudiar no ha estat mai una imposició sinó la manera d’assolir una objectius. No hi ha càstigs i cal aprofundir en els coneixements. Més qualitat i menys quantitat. I tot això en un ambient gens autoritari. Ho veiem al final del capítol 1 de l’edició de 1818:

comillas.gifCap de nosaltres no posseïa la més lleugera preeminència sobre l’altre, i cap veu d’ordre no se sentia mai entre nosaltres. Al contrari: l’afecte mutu ens feia a tots satisfer i obeir el més mínim desig dels altres.

Víctor s’interessa per la filosofia natural a partir de la lectura d’Agrippa de Nettesheim, un famós escriptor, filòsof, alquimista, cabalista, metge i ocultista alemany. Se’l considera una figura important del feminisme de la seva època. La seva obra principal, D’occulta philosophia libri tres recull tot el coneixement medieval sobre màgia, astrologia, alquímia, medicina i filosofia natural. Víctor llegeix aquest llibre però assimila malament els seus preceptes. Per altra banda llegint Paracels, metge, alquimista i astròleg del segle I, i Albert Magne, considerat un dels introductors de la ciència i les filosofies grega i àrab en el món medieval, s’endinsa en la ciència antiga. Víctor persegueix la pedra filosofal, l’elixir de la vida i és arran d’un llamp que cau sobre un roure pròxim a casa seva que Víctor descobreix l’electricitat i el galvanisme, la teoria de finals de segle XVIII i principis del XIX segons la qual el cervell animal produeix electricitat que es transferida pels nervis, acumulada pels músculs i que va cap a les extremitats per provocar-ne el moviment. A l’edició de 1818 li explica el seu pare però a la de 1831 Shelley ho corregeix perquè no ho troba prou creïble i és un amic expert en ciència natural qui respon les preguntes de Víctor.

Capítol 2 (3 en l’edició de 1931)

comillas.gifAls disset anys, els meus pares van resoldre que havia d’estudiar a la universitat d’Ingolstadt.

Així comença el segon capítol (tercer a l’edició de 1831). A Ingolstadt Víctor trobarà professors que li donaran una nova visió de la ciència natural. Abans de marxar però el nostre protagonista viu la primera desgràcia de la seva vida quan la seva mare mor a causa de l’escarlatina després d’haver assistit Elizabeth que havia contret la malaltia. És el primer contacte de Víctor amb la mort, la primera pèrdua a la seva vida i el primer cop que es pregunta cones podria recuperar la vida.

A Ingolstadt coneix els professors Krempe i Waldman que influiran notablement el jove Frankenstein. Per una banda Krempe li provoca un cert menyspreu cap als alquimistes, que buscaven la immortalitat i per l’altra, de Waldman aprendrà el mètode expositiu, entenedor i ordenat. El mateix Víctor ho explica: “Després d’haver fet uns pocs experiments preparatoris, va concloure fent un panegíric de la química moderna amb mots que mai no oblidaré“. I diu:

comillas.gifEls antics professors d’aquesta ciència —va dir— van prometre impossibles i no van fer pas res. Els mestres actuals prometen ben poc (…) (però) han aconseguit miracles efectius. Penetren els secrets de la natura i mostren com actua en els llocs més amagats”

Això a l’edició de 1831 encén completament la passió científica de Víctor, li desperta un gran interès per la nova ciència i reafirma el seu interès per la química. Vol ser pioner en les seves investigacions i desvetllar tots els secrets de la naturalesa. En Frankenstein trobem els ideals de la ciència moderna.

Capítol 3 (4 en l’edició de 1931)

Aquest capítol és fonamental en la narració ja que explica com l’interès científic de Víctor es concentra en el desvetllament de l’origen de la vida i en la producció d’un ésser similar a ell mateix. Passa dos anys concentrat en els seus estudis guiat pels dos científics esmentats, Krempe i Waldman, a qui admira i sense anar ni un sol cop a Ginebra. La seva obsessió és esbrinar el principi de la vida. Comença a estudiar fisiologia i la manera com crear de manera artificial una criatura semblant a un ésser humà. Acaba tot el procés de formació del científic Frankenstein i a partir concentrarà tota la seva energia, coneixement i capital a aconseguir aquest objectiu.

Llavors, com ara, la investigacio del principi de la vida era un tema atrevit i misteriós. Segons les creences del l’època de Frankenstein, i de Mary Shelley, la font última de la vida és Déu, que en un acte de voluntat suprema i pensant en el bé de les criatures les crea del no-res. Pensar en una causa natural de la vida, en un procés natural d’adveniment a l’existència suposaria endinsar-se en terrenys reservats a la divinitat. Però Víctor desafia Déu i pretén justament fer això: descobrir que la vida es pot explicar per causes naturals, encara que sigui només teòricament, i guanyar-se l’agraïment de tota la humanitat. El seu propòsit és crear vida a partir de matèria inert. Per a ell la mort no és res més que una etapa més en el procés de la vida, no amaga res de sobrenatural. Víctor no té por perquè no hi ha aspectes ultraterrenals sinó que morir és un aconteixement més en la cadena de la vida. És precisament en l’observació de la mort i de com la matèria es corromp i esdevé fang on Frankenstein descobreix el misteri, o creu descobrir-lo, que dotar a una pluralitat d’òrgans d’una unitat central que els coordini té a veure amb l’electricitat i el galvanisme.

Frankenstein decideix crear un ésser gegantí, de dos metres i mig d’alçada i correctament proporcionat, unint parts de diferents cadàvers. Al cinema hem vist Víctor buscant cadàvers a les morgues i als cementiris. A la novel·la se’ns dóna la pista que també hi pot haver algun òrgan creat artificialment. Més endavant veurem com tota aquesta inversió d’energia queda en no-res quan veu la seva criatura i s’aterroritza del que ha fet. Llavors amaga el secret que ha descobert i afirma en un atac de desesperacó que conèixer és tan perillos que és molt millor per ser feliç mantenir-se en la ignorància. Aquesta afirmació és contrària als preceptes filosòfics que Víctor admira i que propugnen que el coneixement pot proporcionar la felicitat. Per això la matisa i afegeix que és desgraciat qui aspira a una major glòria de la que li permet la seva naturalesa. La felicitat té a veure, per a Víctor Frankenstein, amb romandre en el lloc que a cadascú li correspon a l’univers, en no voler assolir més del que podem, en no voler traspassar els propis límits. Víctor continua sabent-se posseidor del secret de l’origen de la vida com si hagués robat el foc, el majors dels secrets, als Déus, com si estigués pervertint l’ordre natural de les coses. Aquesta consciència de ser maleït l’acompanyarà al llarg de tota la novel·la i el farà sentir responsable i culpable de totes les desgràcies que cauran sobre la seva família. Es tracta d’una maledicció per ‘haver assolit un coneixement fins llavors ocult més que no pas per la creació del monstre.

Quin és l’impuls que porta a Frankenstein a crear vida artificial?

Ell vol ser un innovador amb èxit. Algú a qui la humanitat li agraeixi la seva gesta. Vol esdevenir un benefactor del gènere humà i romandre en la mamòria col·lectiva per sempre. Amb el seu descobriment la mort deixaria de regnar de manera despòtica entre els homes i una nova esèpcie aclamaria Víctor com el seu creador. Seria, per tant, un Prometeu modern. Amb aquesta ambició es llença al buit sense reflexionar en les conseqüències de la seva empresa. Durant els mesos en què es dedica a la seva creació Frankenstein es converteix en un solitari que no surt del seu laboratori. I aquest aïllament, aquesta obsessió sense mesura és el que el perd.

comillas.gifDesitjava, per dir-ho així, ajornar tot el que es relacionava amb els sentiments afectius fins que hagués aconseguit aquell gran objectiu, que fins i tot destarotava els hàbits de la meva natura.

Víctor Frankenstein fa una reflexió que afirma que per a qualsevol cosa cal calma i pau d’esperit i que tot propòsit que tinguem ha de tenir en compte les petiteses de què està feta la felicitat per poder reixir. Víctor fa una crida a l’estat d’ànim en què és possible una reflexió completa respecte les conseqüències de les pròpies accions. Deixar que els objectius públics anul·lin els compromisos privats provoca infelicitat.

Volum I: les primeres cartes de Walton

Al volum I ja hem dit que hi ha quatre cartes de Robert Walton a la seva germana Margaret i set capítols, vuit a l’edició de 1831. Començarem analitzant les cartes. Les tres primeres estan datades l’11 de desembre, el 28 de març i el 7 de juliol. La darrera conté tres apunts dels dies 5, 13 i 19 d’agost. L’any no està precisat, només indica les dues primeres xifres 17… de manera que entre una carta i la següent podrien haver passat mesos, anys o fins i tot dècades.

Carta 1a

A la primera carta Robert Walton exposa a Margaret el seu propòsit d’arribar al Pol Nord i ho fa amb passió. Walton mostra els seus sentiments i els propòsits que formen part del seu pla. Li du a la seva germana:

comillas.gifAllà —car, amb el teu permís, germana, vull dipositar una certa confiança en els navegants que m’han precedit— la neu i el gel són inexistents; i, navegant per un mar calmat, podem arribar a una terra que depassa en meravelles i en bellesa totes les regions habitables del globus que fins ara s’han descobert. (…) ¿Què no pot esperar-se en un país de llum eterna?

Descobrir el secret del magnetisme, fer observacions astronòmiques que facin avançar la ciència, visitar una terra inexplorada o trobar la ruta del Pol Nord són propòsits que li fan desafiar qualsevol perill, fins i tot la mort.

comillas.gifTot això és el que m’hi incita; prou coses per fer-me vèncer la por al perill o a la mort.

Es tracta del somni de Walton des de petit que ha pogut tirar endavant lluitant contra la voluntat paterna. Ha hagut de patir tota mena de privacions per poder dur a terme la seva empresa i només troba a faltar una veu amiga que l’animi en la seva missió. Walton es troba immers en una solitud molt semblant a la que sent el monstre o el mateix Frankenstein a l’hora de tirar endavant la seva obsessió. És la solitud del líder, d’aquell que ha de tirar endavant un projecte ambiciós, del capità sobre el qual recau la responsabilitat de fer avançar la nau, una responsabilitat que no pot delegar. Walton troba a faltar un amic amb qui compartir els èxits i la por al fracàs. Ens explica l’alternativa que hauria pogut triar plena de riquesa i comoditats.

comillas.gifPodria haver passat la vida en la comoditat i el luxe, però prefereixo la glòria a totes les seduccions que la riquesa ha col·locat en el meu camí.

Davant d’això mostra el seu caràcter prometeic de fer avançar la humanitat i deixar empremta del seu pas per la terra.

comillas.gif(…) no pots negar l’inestimable benefici que oferiré a tota la humanitat, fins a la darrera generació, en descobrir, prop del pol, un passatge cap a aquells països per arribar als quals calen ara tants mesos; o desvelant el secret de l’imant, que, si pot ser descobert, només pot ser-ho amb una empresa com la meva.

Carta 2a

Walton ja ha noliejat el vaixell i recluta la tripulació. Han de ser homes com ell diposats a enfrontar-se a qualsevol perill.

comillas.gifHe noliejat un vaixell i em dedico a buscar-li mariners; aquells que ja he contractat semblen homes en qui puc confiar: sense cap mena de dubte, posseeixen un valor intrèpid.

Segueix regnant el lament de la solitud: quin amic se n’alegrarà dels seus èxits? qui l’animarà o es compadirà d’ell? Walton necessita un company de viatge. “Potser em jutjaràs romàntic, estimada germana, però sento amargament la manca d’un amic”, diu. Algú com ell amb qui compartir, algú amb unes aspiracions similars. No un empleat, ni un subordinat a qui pugui donar ordres. La gent que troba és bona, generosa. Els tripulants del seu vaixell són els millors que podria trobar però ningú comparteix el seu somni.

comillas.gifTinc, però, un desig que encara no he pogut satisfer, i la insatisfacció del qual sento ara com un mal terrible: no tinc cap amic, Margaret, i quan m’inflami amb l’entusiasme de l’èxit no hi haurà ningú amb qui pugui compartir la joia; i si m’envaeix el desencís, ningú no s’esforçarà per sostenir-me en l’abatiment.

Aquesta ànsia de simpatia (o empatia), Walton la veurà satisfeta quan conegui Víctor Frankenstein a qui considerarà ben aviat un germà, una ànima bessona.

Carta 3a

Anuncia el començament i el desenvolupament avançat de l’empresa de Walton. Un viatge amb dificultats normals que ha rebut de la tripulació la resposta que el capità esperava. En les cartes hi podem entreveure la preocupació lògica de l’aventurer preparat-nos per a explicar-nos o bé el fracàs definitu de l’expedició o bé el seu èxit absolut.

comillas.gifestic ben animat: els meus homes són valerosos i, segons sembla, ferms i resoluts; no semblen desanimar-los ni les pannes de glaç que contínuament passen pel nostre costat, anunciant-nos els perills de la regió cap a la qual avancem.

Carta 4a

A la quarta carta el lector espera conèixer el fracàs o èxit de l’expedició de Walton. La carta conté la resta de l’obra ja que a partir del moment en què Robert Walton coneix Víctor Frankenstein i aquest li explica la seva experiència comença la novel·la en forma de diari. Estan envoltats de gel i en situació de perill “quan, de sobte, una visió estranya ens va atreure l’atenció, allunyant-nos de l’angoixa de la situació en què ens trobàvem”.  Els tripulants veuen com s’acosta un trineu que ve de lluny amb una persona a dalt. És una criatura d’aparença humana però gegantina. El trineu passa i segueix allunyant-se. L’endemà al matí un altre trineu s’acosta. Aquesta vegada al trineu hi viatja un home que arriba fins el vaixell i després de preguntar cap on van hi puja.

comillas.gifTenia els membres gairebé glaçats i tot el cos esgarrifosament extenuat per la fatiga i el patiment. Mai no he vist un home en una condició tan miserable”.

En saber que els tripulants del vaixell havien vist la criatura que ell persegueix i després de conèixer els propòsits de Walton i, per tant, de veure que comparteixen una mateixa bogeria, decideix explicar-los la seva història i la de la seva creació, que ell anomena dimoni. L’home és Víctor Frankenstein i la criatura que fugia, el seu monstre.

comillas.gifCapità Walton, us podeu adonar fàcilment que he patit dissorts grans i inigualables. Un cop, havia decidit que el record de tots aquests mals hauria de morir amb mi; vós, però, heu fet que alterés la meva decisió. Vós busqueu el coneixement i el saber, com jo feia en una altra època; espero ardentment que el compliment dels vostres desitjos no sigui pas una serp que us mossegui com a mi el compliment dels meus. No sé pas si el relat de les meves desgràcies us pot ser d’utilitat. Tot i així, si hi esteu interessat, escolteu la meva narració.

Walton parla de les virtuts i del malestar de Víctor i de la consciència que té d’haver arribat al final dels seus dies amb desesperació. Amb aquest relat Víctor vol que Walton conegui més la naturalesa humana. En l’edició de 1931 s’afegeix força text a aquest parlament per reforçar el caràcter moral de la història que Víctor li explica a Walton. La finalitat de les cartes és preparar la trobada entre Walton i Frankenstein, un ésser ingenu, una ànima entusiasta enfrontat a un altre que, derrotat, li ha vist la cara al mal i ha coneegut la part més fosca de l’ambició humana. La història de Víctor té un caràcter didàctic que li pot servir a Walton d’ensenyament i de model. Això es més evident a l’edició de 1931 on queda molt clar que la finalitat de la trobada és que Walton aprengui i maduri el seu propòsit. No que es faci enrera sinó que reflexioni sobre l’abast i les conseqüències del seu projecte. I aquesta és la pretensió d’aquesta part de la novel·la: fer veure al lector que qualsevol empresa, gran o petita, requereix una reflexió suficient com perquè les conseqüències que se’n derivin no ens agafin pef sorpresa. Després de la narració de Víctor Frankenstein continua la foma de diari de Walton amb un to marcadament epistolar i adreçat a la seva germana.

Estructura de l’obra: els tres volums de 1818

Frankenstein no té una estructura lineal sinó que conté relats dins dels relats. Walton li explica a Margaret el que Frankenstein li ha explicat a ell. L’edició de 1818 està estructurada en tres volums. Abans del primer capítol hi ha la citació d’El paradís perdut de John Milton, concretament del llibre X i una dedicatòria a William Godwin, el pare de Mary i filòsof a qui ja hem dit que l’escriptora venerava. Els romàntics que envoltaven Mary, començant pel seu propi marit, el consideraven un mestre. Godwin era considerat el pare dels “jacobins anglesos”, republicans, defensors de la sobirania popular que propugnaven el sufragi universal i l’estat centralitzat. Volien reformar el Parlament i sotmetre’l a la vigilància constant i a la coacció del poder popular. Aquesta dedicatòria va portar algun problema respecte la interpretació de l’obra. Per evitar aquesta lectura més polititzada el prefaci de l’edició de 1818 diu que “el que pretén la novel·la és exposar la bondat de l’amor familiar i com n’és de sublim la virtut” a l’hora que insisteix en què no s’ha d’extreure de la novel·a cap conclusió que prejutgi alguns tipus de filosofia.

A la tercera edició hi ha a més la introducció de 1931 i el prefaci de 1818. El primer volum està compost per quatre cartes i set capítols, vuit a l’edició de 1931. El segon volum té nou capítols i el tercer, set. Dins del darrer capítol hi ha el diari de Walton que tanca la història. La citació de Milton ens dóna algunes claus per entendre la història:

comillas.gifÉs que vaig demanar-vos, Creador, que de l’argila
em modeléssiu home? És que vaig sol·licitar-vos
que m’aixequéssiu de la foscor?

En aquesta pregunta que Adam li fa al seu creador hi ha la situació de la criatura davant de Víctor Frankenstein que li planteja la qüestió de per què l’ha creat. És culpable el monstre d’haver esdevingut viu? És maleït per defensar la seva existència? En té la culpa de la seva deformitat i monstruositat? En el fons podem veure la filosofia del romanticisme i del pensament de l’heroi romàntic contraposat a altres maneres de veure el món com la cristiana. L’Adam de Milton es veu capaç d’enfrontar-se a Déu, igual que la criatura s’enfronta a Víctor Frankenstein. Mai un heroi cristià s’atreviria a protestar davant l’actitud del Creador cap a ell. I això ens fa plantejar algunes preguntes: Pot l’home queixar-se de la seva condició davant de Déu? Està justificada la queixa de la criatura davant de Víctor Frankenstein? Pot una criatura, qualsevol, el monstre o l’home, enfrontar-se al seu creador? Entre Déu i Víctor Frankenstein hi ha diferències notables. Déu té un coneixement absolut, Víctor, no. Déu compleix amb les seves obligacions de creador. Víctor, no. Déu pot oferir respostes a la seva criatura. Víctor, no. Déu ha creat per a l’home totes les condicions per a la seva felicitat, començant per una companya. Víctor, no. L’home cau exercint la seva condició d’absoluta llibertat. En canvi el monstre és abandonat a la seva sort. No es condemna ell sinó que el condemna el seu creador.

Tant Adam com l’home són de naturalesa lliure, poden emetre judici sobre el món i sobre ells mateixos i, per tant, fer-se preguntes sobre la seva existència respecte la resta de l’univers. Si no troben el seu lloc al món poden qüestionar la figura del creador? Déu va crear Adam a la seva imatge, el va posar al paradís, un lloc perfecte, li va donar una companya amb qui ser feliç, es va preocupar de la seva felicitat. L’expulsió del paradís és culpa seva en no haver estat digne d’aquests dons, segons Déu. A partir del moment en què Adam tria la llibertat d’elecció haurà de guanyar-se aquests bens amb esforç. La queixa d’Adam és conseqüència del dolor que neix dels mals resultats de la llibertat, del càstig que Déu li imposa, no de l’abandonament, no de la manca de sentit de la seva existencia dins l’Univers.

Segons l’espertit romàntic que persegueix la idea d’infinit la criatura té tot el dret a enfrontar-se al seu creador i queixar-se de la seva condició. La característica fonamental del romanticisme és la ruptura amb la tradició, amb l’ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants. És una manera de sentir i concebre la natura, la vida i l’ésser humà que busca constantment la llibertat autèntica. Els herois romàntics senten nostàlgia per un paradís perdut, donen molta més importància al sentiment que a la raó, tenen una gran apreciació per les coses personals, parlen des del subjectivisme i l’individualisme absolut i reten culte al jo fonamental. Els màxims exponents romàntics són, amb freqüència, prototipus de rebel·lia. Tot ésser lliure té el dret a esdevenir la millor expressió de si mateix. I per ser lliure té dret a escollir els mitjans per als qual arribar a assolir el seu objectiu, té dret a construir-se com a subjecte però també a construir un entorn que li sigui favorable i que pugui compartir.

En això consistex la crítica romàntica. El creador no li pot negar a la seva criatura aquest dret, no li pot negar els mitjans per a què es construeixi. A Frankenstein la criatura ha estat introduïda en un món hostil en el que ningú, ni el seu creador li pot donar respostes al seu desemparamnent i, per tant, el manté en una situació de dolor constant i existencial. No té dret Adam, l’home en general, si sospita que Déu ha fet el mateix que Víctor Frankenstein? Aquesta és la pregunta.

 

Les edicions de Frankenstein 1818, 1823 i 1831

La novel·la que va portar Mary Shelley a la immortalitat literària va tenir tres edicions. La primera l’any 1818 en una publicació en tres volums que va aparèixer anònimament i que tothom va atribuir a Percy B. Shelley. La segona l’any 1923 va ser més aviat una reimpressió que va aparèixer en dos volums i signada per Mary Shelley. Donat el bon rendiment de la primera edició el pare de Shelley, William Godwin, va insistir molt que la seva filla signés la novel·la. La tercera es va publicar l’any 1831 en un sol volum, amb notables canvis i amb una introducció on s’explicava la gènesi de l’obra.

Entre la primera i la segona edició no hi ha canvis important però entre la primera i la tercera, si. Tot i que substancialment la novel·la es manté inalterada hi ha matisos que les diferencien. Durant anys els estudiosos de Shelley van preferir la de 1931 perquè, deien, l’autora mostrava més maduresa narrativa. Des de fa uns anys, però, la tendència ha canviat i els especialistes en Frankenstein mostren un interès més gran per la de 1818 que consideren més fresca, ingènua i juvenil i més pròxima a l’esperit romàntic que la va inspirar.

La primera i més gran diferència la veiem en la introducció de l’edició de 1831 que Mary Shelley va escriure per encàrrec d’Standard Novels i que ens aclareix l’origen del prefaci de la de 1818, escrit íntegrament per Percy B. Shelley, que va ser també qui es va encarregar de la seva publicació. El prefaci de 1818 ens diu d’entrada:

comillas.gifEl fet en què es basa aquesta ficció no ha estat pas considerat impossible pel doctor Darwin i per alguns dels escriptors de fisiologia d’Alemanya.  

I més endavant ens explica el propòsit de Shelley en escriure-la que és permetre:

comillas.gifa la imaginació, per tal de delinear les passions humanes, un punt de vista més complet i vigorós del que pot permetre cap relat ordinari de fets verídics.

Mary Shelley, segons ella mateixa, volia expressar la bondat de l’amor familiar i l’excel·lència de la virtut universal. En la introducció de 1831, la mateixa Shelley, a petició dels editors explica la gènesi i naturalesa de l’obra i la necessitat que va tenir d’escriure des de ben aviat tant pel seu origen familiar com per la influència del seu marit. L’estiu de 1816, convidats per lord Byron, la parella formada per Percy i Mary Shelley passen uns dies a Villa Diodiati a Ginebra. En el grup d’amics també hi ha lord Byron, Claire Clairmont, filla de la segona dona de William Godwin i amant de Byron, i John William Polidori, metge personal de Byron. El mal temps continuat, l’any 1816 va ser conegut com l’any sense estiu, fa que els convidats hagin de passar força dies tancats a la casa dedicats a la lectura, la conversa i els jocs. Un dels jocs, proposat per Byron, és inventar un relat de terror basat en les lectures de fantasmes a què havien dedicat els dies anteriors. Shelley concep Frankenstein influenciada per unes converses que havien tingut dies abans sobre la possibilitat de descobrir el principi de la vida i fins i tot de crear-la. això i un somni que va tenir, segons explicava ella mateixa va donar lloc a un conte que va anar ampliant fins a la novel·la que avui coneixem animada pel seu marit. A la introducció de 1931 Mary diu que no li deu res a Percy tot i que en els manuscrits hi ha proves evidents de la intervenció del poeta quant a correccions, reescriptura de fragments i afegits. La novel·la va sortir publicada l’11 de març de 1818.

Principals canvis del 1818 a 1831

En l’edició de 1831 es reforça el caràcter d’història amb propòsit moral de Frankenstein. no es tracta de fer desdir els homes de tirar endavant empreses ambicioses sinó que reflexionin sobre les conseqüències abans de començar. Frankenstein no és una crida al desànim si no a la reflexió, a la maduresa dels propòsits. El text explora temes com la moral científica, la creació i la destrucció de la vida, així com l’audàcia de la humanitat en relació amb Déu.

El canvi més important respecte l’edició de 1818 és l’origen d’Elisabeth Lavenza. En l’edició de 1818 és filla d’un germana del pare de Víctor, per tant la seva cosina. Casada amb un italià la germana d’Alphonse Frankenstein mor i ell es fa càrrec de la neboda després que el seu cunyat li demani. A l’edició de 1831 la mare de Víctor, Caroline Beaufort, adopta la nena després de trobar-la malvivint amb una família molt pobra. La nena és filla d’un noble milaneè, caigut en desgràcia per les seves idees polítiques, i d’una dona alemany que havia mort en donar a llum.

També canvia la manera com Víctor entra en contacte amb la ciència natural, l’electricitat i el galvanisme. A l’edició de 1818 és el seu pare qui li explica després que un raig destrossi un arbre situat davant la casa. I a la de 1931 és un home que estava amb ells de casualitat qui fa el paper de mentor.

Finalment en l’edició de 1818 hi ha més crítica cap a les institucions. L’any 1831 Mary Shelley era una dona vídua amb un fill i no es volia exposar a ser mal vista. Per tant el to de la seva crítica es redueix.

Les fonts de Frankenstein

Les fonts biogràfiques

Mary Shelley va néixer l’any 1797 en el si d’una família no convencional. Els seus pares, William Godwin i Mary Wollstonecraft eren dos intel·lectuals molt implicats en el debat polític i social del seu temps. Concretament la seva mare va escriure Vindicació dels drets de la dona (1792) considerada una de les primeres obres de la literatura i la filosofia feministes en què Wollstonecraft respon als teòrics polítics i de l’educació del segle XVIII, que no consideraven important que les dones tinguessin accés a l’educació. “O bé la natura ha fet una gran diferència entre un home i un altre, o bé la civilització que ha existit fins ara en el món ha estat molt parcial”, deia en la introducció. La mare de Mary Shelley tenia una filla, Fanny, d’una relació anterior i es va casar amb Godwin quan ja estava embarassada d’ella. Mary Wolstonecraft va morir pocs dies després de donar a llum la seva filla per tant Mary Shelley no va conèixer mai la seva mare tot i que la seva influència va ser molt notòria per a ella durant tota la seva vida.

William Godwin va ser considerat un dels pilars de l’anarquisme. Creia que l’home era bo per naturalesa i, per tant, defensava que la forma idònia de govern era una democràcia poc intervencionista. Defensava també el dret de la dona a decidir el seu destí. Considerava, com Montesquieu, que l’educació forma els homes i que ha de ser tolerant amb les condicions innates de l’ésser humà. Segons Godwin, l’educació s’ha de basar en la benvolença, en la completa llibertat d’expressió i en la manifestació dels propis interessos intel·lectuals. Godwin, ateu, anarquista i radical, va escriure novel·les i assajos que atacaven el conservadurisme i l’aristocràcia, i és l’autor de Caleb Williams una novel·la que probablement va influir en la concepció de Frankenstein. Aixi doncs Mary Godwin no era una noia qualsevol de 18 anys sinó una jove intel·lectual interessada en temes com:

  • Hi hauria d’haver límits per a la curiositat científica?
  • quina és la relació entre la racionalitat i l’emoció humana?
  • Quin és el paper de l’individu en relació amb la societat o la família?

Mary Wollstonecraft era una dona intel·ligent de pensament radical que va aconseguir viure d’acord amb els seus ideals i els principis llibertaris que defensava tot i anar contra els costums dominants a la societat de la seva època. La influència de Mary Wollstonecraft la podem veure en el tarannà pioner i contestatari de Víctor Frankenstein que lluita constatment contra la rigidesa de la societat que l’envolta. La seva obra més coneguda, Vindicació dels drets de la dona, és una crítica a la situació de la dona al segle XVIII i un al·legat a l’educació femenina per assolir de manera eficaç l’equiparació amb el sexe masculí. Vindicació dels drets de la dona és l’inici de la crítica feminista moderna.

De l’educació de Mary Shelley se’n va encarregar el seu pare que amb ella va obviar les seves teories i les de la mare de la nena ja que mai es va preocupar de la seva educació. Contràriament al que va fer amb el seu fill, William, fruit d’un matrimoni posterior a la mort de Wollstonecraft, de qui sempre va estar molt pendent. Amb tot, Mary adorava Godwin i el seu pensament la va influir notablement com es pot veure en el monstre i l’evolució que fa des de la bondat cap a la maldat corromput per una societat injusta que no l’accepta. Una criatura, que com ella va créixer sense afecte i sense una llar.

La seva vida adulta tampoc va ser gaire convencional. L’any 1814 va conèixer el poeta romàntic Percy B. Shelley que va abandonar la seva dona embarassada del segon fill per fugir amb Mary. Anys més tard Harriet Shelley se suicidaria. La primera filla de la parella formada per Percy i Mary va morir sense nom pocs dies després de néixer. L’any 1816 la seva germana Fanny es va suicidar. L’any 1822 Percy B. Shelley va morir ofegat. De cinc embarassos només li va sobreviure un fill. Una vida plena de viatges i enrenou, trencament de les normes socials i morts molt pròximes. Un pare absent i un marit perseguint un ideal romàntic, amb una certa tendència a la promiscuïtat i despreocupat dels fills. Tot aquest bagatge el podem veure reflectit a la seva obra. Falta d’afecte i de seguretat i sacrifici de la llar i de la família per un ideal intel·lectual. Hi ha crítics que veuen una projecció del que hauria volgut ser Mary en la figura de Margaret Walton, la germana del capità Walton a qui el capità escriu les primeres cartes explicant-li el que li ha a explicat a ell Víctor Frankenstein. Margaret Walton Saville fa d’observadora imparcial des d’una posició de respectable mestressa de casa acomodada envoltada de fills i amb un marit complaent i convencional. El que Mary hauria volgut tenir.

La relació de Víctor amb la seva família, un pare tolerant, una mare morta massa aviat, una nòvia abandonada per una obsessió, deliris, ideals de glòria i èxit que acaben sent destructors, la formació de la personalitat de la criatura en el si d’una família. Tot ens parla de la vida de Mary Shelley. Del que va tenir i el que va anhelar i de les pors que la van atormentar sempre. Mary Shelley va morir l’1 de febrer de 1851.

Les fonts filosòfiques i científiques

Per entendre Frankenstein en tota la seva magnitud cal conèixer el cercle de poetes romàntics on es movia Mary Shelley. El terme romàntic entre els anglesos implica una enorme fe en els poders de l’ésser humà i una forta creença en la bondat i la capacitat de creació humana per aconseguir un ideal de món feliç en constant millora. Hi ha qui creu que el model que Mary va agafar per crear Victor Frankenstein va ser el seu propi marit, Percy B. Shelley. Les aspiracions creadores de Víctor coincideixen amb els ideals romàntics que Shelley defensava. El fracàs sol fer-los tocar de peus a terra ja que fa que els somnis connectin amb la realitat, converteix l’arrogància irreflexiva en humiltat i els fa conèixer els límits. La poesia romàntica és una de les fonts filosòfiques de Mary Shelley.

Ja hem vist que Frankenstein és un romàntic, però també és un científic. A finals del segle XVIII triomfava el galvanisme, la teoria de Luigi Galvani, segons la qual el cervell animal produeix electricitat que dirigida cap als nervis i els músculs produeix el moviment de les extremitats. Amb la publicació l’any 1791 del seu llibre De viribus electricitatis in motu musculari commentarius, el galvanisme es va popularitzar a tot el món i molts científics el van començar a estudiar. També els laboratoris d’algunes universitats que entre finals del XVIII i començaments del XIX van experimentar amb animals i cadàvers humans. Hi havia la secreta esperança que a través de l’electricitat es curessin paràlisis o es poguessin reanimar cossos morts. El galvanisme es troba a la base dels desfibril·ladors moderns. Mary Shelley dóna vida al seu monstre aplicant aquest principi. Apart era una gran coneixedora de la química i va dedicar molt de temps a instruir-se en aquest aspecte.

De tota manera la gran influència filosòfica de Mary Shelley va ser la del seu pare i les seves idees respecte la benvolença de l’educació i la influència corruptora de la societat en l’ànima humana. La creació de Víctor Frankenstein és una criatura amb bons sentiments cap els altres i cap a la naturalesa que veu com tot se li gira en contra i transforma el seu amor en un odi destructor. És el bon salvatge de Rousseau, rebutjat per una societat que no l’accepta, que Mary Shelley també coneixia a través de les lectures del seu pare. Aquest aïllament és la causa del seu mal i el que el converteix en un dimoni. La màxima aspiració de la criatura és escapar d’aquesta situació i reconciliar-se amb l’univers. Al final de la novel·la, el monstre es queda vetllant el cos de Víctor a qui ell anomena pare.

Una altra influència filosòfica és la de John Locke i Diderot pel que fa a l’adquisició del coneixement. Shelley coneixia les teories d’aquest filòsofs i les aplica en la construcció del seu personatge. Veiem com a partir de la multiplicitat de sensacions es va construint i organitzant el coneixement. El monstre va adquirint el coneixement d’una forma plenament conscient a partir de sensacions i reflexions. Finalment hi ha la influència filosòfica d’Adam Smith i la seva teoria dels sentiments morals. Smith defineix  la simpatia com la capacitat de reconeixement de l’altre a través de col·locar-te imaginativament en la seva posició. La simpatia és necessària per a les relacions humanes i és justament la falta de simpatia entre la criatura i el seu entorn el que desencadena la tragèdia. La falta de simpatia fa que veiem la monstruositat de la criatura que per altra banda posseeix atributs molt humans com sensibilitat o racionalitat. El monstre en la narració de la seva intimitat i en els seus discursos ens mostra la seva humanitat però la falta de simpatia amb la resta dels seus iguals li nega la sociabilitat. Això obre una reflexió sobre què ens fa humans si físicament som motors químics alimentats per corrents elèctrics, què ens fa membres de la tribu, què fa que la resta ens reconegui com a iguals? L’aspecte físic, la racionalitat, la sensibilitat? Quin és el llindar de la deformitat? Què passaria si un ésser humà no fos reconegut per la resta? És possible en l’avantguarda cientifica inaugurar un nou origen per a l’especie humana? És possible crear una nova espècie?