Blog

Germà de gel, d’Alícia Kopf

“Aquest llibre és el diari de recerca d’una dona que s’obsessiona per la història polar. És la història del seu germà, un home congelat. És la història de l’origen de la congelació de les relacions familiars. És Werther, zombie, després d’haver-se enamorat i disparat diverses vegades. És la relació entre dos mons, el de fora i el de dins, i els desajustos constants entre l’un i l’altre. És el guanyador del premi Documenta 2015”. Extret de la web de l‘Altra Editorial. A la mateixa pàgina podem trobar què ha dit la premsa sobre la novel·la.

http://www.laltraeditorial.cat/llibre/germa-de-gel/

Anuncis

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

A Allò que va passar a Cardós, “Ramon Solsona hi explica la història d’un crim. Un guàrdia civil mor assassinat a la Vall de Cardós una nit de 1965. Som en una dècada prodigiosa per al Pallars, que viu amb gran efervescència l’arribada dels treballadors que han de construir un gran complex hidroelèctric, fet de pous verticals i galeries subterrànies. El xoc entre els autòctons i els nouvinguts es produeix en un moment de canvi de mentalitat, en que l’autoritat moral de les instàncies del règim, tant l’església com la miltar, comença a esquerdar-se per deixar entrar aires nous”. (Extret de Núvol)

Anirem ampliant les ressenyes que hi hagi per poder comentar la novel·la aquí.

Les generacions espontànies, de Mar Bosch

De la portada de la novel·la n’hem extret aquesta sinopsi: “L’Eva té  la seva primera entrevista després d’una llarga temporada sense oportunitats. Decidida a aconseguir la feina, desplega el seu currículum, farcit d’experiències efímeres i radicalment heterodoxes. Resseguint-les traçarà un mapa de punts de la seva personalitat, marcada per una tossuderia incombustible i una visió curiosa del món que l’envolta, i convertirà el que havia de ser una entrevista formal en una conversa fluïda i desacomplexada. Amb un estil atrevit i precís, Mar Bosch ens ofereix un text que beu de l’herència de Pere Calders, on la realitat i l’imaginari esdevenen còmplices. Les generacions espontànies és una nouvelle hilarant sobre un ésser que supera àgilment els embats de la vida com una supervivent de primer ordre. Una crònica insòlita i esbojarrada, extensible a una generació desesperada i flexible, que esdevé un decàleg d’estratègies per subsistir mentre perseguim la idea d’una vida convencional. Josep Maria Fonalleras que n’ha escrit el pròleg diu que Les generacions espontànies és “un gran fresc de les excentricitats del nostre temps”.

Aquí en aquest enllaç trobareu un munt de ressenyes sobre l’obra: http://periscopi.cat/escafandre/item/les-generacions-espontanies

 

“La vida s’alimenta dels dies generosos”

Avui ens visita Joan Margarit de qui hem llegit Des d’on tornar a estimar (Proa, 2015). Ara fa un any més o menys, Joan Margarit va participar al cicle Dilluns de poesia impulsat per la Institució de les Lletres Catalanes. Llavors va ser presentat per Sam Abrams i va oferir una magnífica lectura inèdita de ‘poemes que no recito mai’. D’ell va dir Sam Abrams en aquell moment, “amb més de mig segle de carrera poètica, Joan Margarit mai ha fet un pas en fals. Tot allò que ha fet, fa i presumiblement farà, sempre obeeix a raons profundes”.

Per Abrams “Margarit és l’autor d’una quantitat molt elevada de poemes bons, poemes imprescindibles, que se situen en un context necessari de poemes d’alta competència” i assegura que les dues coordenades essencials, crucials i decisives en què es mou la vastíssima obra del poeta, gairebé mil pàgines, són l’alteritat i l’autoreferencialitat.

L’obra de Margarit sempre tendeix o s’inclina cap a l’altre, cap als altres, no cap a ell mateix. Diu Abrams “l’obra de Margarit és una fastuosíssima galeria de personatges que dibuixa un arc que va des de l’entorn familiar fins a un munt de figures anònimes trobades a l’atzar pel poeta en el seu trànsit per la vida, dia a dia, al llarg dels anys”. Aquesta és la modernitat de la poesia de Margarit que supera el distanciament impersonal a través de la intensitat emotiva del tardoromanticisme. “Calidesa humana fins a l’autenticitat més pura i humanitat extrema fins a la inclusivitat màxima”, diu Abrams que afegeix “per Margarit l’alteritat és una condició indispensable per a una vida digna i plena. Al poema «L’època generosa», una de les diverses joies que va recitar a l’Arts Santa Mònica per primer cop i que avui li demanarem al nostre autor que l’inclogui també en el recital d’aquest vespre, Margarit ho diu d’una manera immillorable:

“La vida s’alimenta dels dies generosos.

De donar i protegir.

Quan s’ha pogut donar, la mort canvia”.

Són els darrers versos del poema “L’època generosa” que hem pogut llegir a Des d’on tornar a estimar. En aquest poemari Margarit mira enrere i ens parla des de la vellesa “quan ja ens queda menys camí per recórrer del que hem recorregut”. De l’amor, de la pèrdua, de la vida, de la mort, de la bellesa, del dolor, de la solitud, de la decepció, de la infantesa desapareguda i ho fa a través de l’alteritat de què hem parlat “com a nodriment substancial de la vida humana, de la condició humana”. “Un gest d’alteritat és un tros de vida guanyat”, diu Abrams i afegeix “per Margarit les relacions familiars són el primer cercle, el més íntim, de l’alteritat on anem més enllà de nosaltres mateixos i combinem donar amb protegir.

L’altra indicació que ens dóna Margarit és l’autoreferencialitat. El nostre poeta ha reflexionat abastament sobre la poètica i dedica versos a altres poetes, a la poesia, a la música, la pintura, l’arquitectura, la fotografia. A l’art en general i a la paraula en particular. Margarit, que considera que la font principal de la poesia és la subjectivitat del poeta, tanca la separació entre vida i art. “Sempre he tingut consciència que la poesia per a mi s’estenia per tota la vida”, afirma Margarit en el pròleg a la primera edició de Tots els poemes. Diu Abrams “L’art forma part de la vida. L’art es nodreix directament de la vida. I l’art torna al teixit mateix de la vida a través de l’experiència transformadora dels lectors i les lectores”. I ara llegirem uns versos. Estan dedicats a un tu absent, parlen de la paraula des de la vellesa ploren la pèrdua i enyoren el cant de la joventut. Com diu Margarit són versos que neixen de la vivència del poeta i creixen amb la vivència del lector.

“En el so humil amb què la pluja cau

Hi ha l’origen remot de les paraules.

Si em veiessis, ja vell, escoltar cada vegada

Aquells ocells cantant vora el taüt en flor”.

La font principal de la poesia és la subjectivitat del poeta

Joan Margarit recupera la faula que en l’edat d’or de les paraules cadascuna ocupava un lloc en el qual el seu significat era el més pur. Diu que a la poesia li correspon exercir la nostàlgia de recuperar el sentit i la força de les paraules restablint aquest ordre perdut. Per tant, el lector de poesia, és, per a Margarit, més un intèrpret que un espectador. Un lector de poesia que hagi accedit a percebre l’ordre fonamental de les paraules, diu el poeta, difícilment hi renunciarà i serà lector de poesia per sempre. Margarit assegura que ell busca els seus poemes en aquell racó de la memòria on guardem els sentiments que ens han travessat i transformat. És la cripta on el poeta accedeix per trobar la matèria de que nodrirà el poema. La memòria sentimental és delicada i vulnerable però és la nostra única riquesa, la nostra veritat. I costa molt posar-la al descobert. La poesia hi ajuda tot i la dificultat. Fer evident un sentiment amb brutalitat és empobridor, diu Margarit. Fer-ho amb massa precaucions genera indiferència, afegeix. Tant la poesia com la música ajuden a graduar la intensitat d’aquesta exhibició. Per això hi ha versos i melodies que queden per sempre associats a moments de les nostres vides. Margarit escolta Webster tocant Chelsea Bridge mentre imagina que parla amb els seus lectors. Uns lectors que ell creu que busquen en la lectura dels seus poemes el mateix que ell cerca en escriure’ls: fugir de la intempèrie. Els poemes no existeixen sense els lectors, diu.

Margarit va començar a escriure poesia en castellà però als anys 70 va passar al català. Ara tradueix ell mateix els seus poemes i explica que moltes vegades ni tan sols tradueix sinó que escriu els versos en castellà i en català com a materialització d’un poema que li arriba d’una forma no verbal, diu.

Margarit assegura que ha treballat molt per aconseguir escriure poesia però afegeix que “en el territori de l’art, l’esforç no és garantia de res ja que el públic continua creient en la inspiració”. Amb tot ell considera que l’esforç és una condició necessària però no suficient. I diu “si alguna vegada algun dels meus poemes és identificat com un bon poema no em disgusta que en lloc de ser fruit de l’atzar ho sigui d’aquesta suma d’equivocacions, sentiments ferits, entusiasmes tardans i treballs forçats que ha estat la meva trajectòria poètica”.

Joan Margarit diu que els poemes d’amor mai són tristos. Encara que l’univers descrit sigui desolador o patètic, l’amor ho omple tot amb la seva llum. És un sentiment tan lligat a la vida que sempre transcendeix la història concreta que explica el poema, diu. Però alhora són els poemes més difícils d’escriure, afegeix, per la complexa relació entre amor i sofriment que hi ha a la base de qualsevol poema d’amor. Margarit creu que un món que fuig com sigui del dolor també es nega, simultàniament, l’amor. Marcat pel naixement, la vida i la mort de la seva filla Joana, Margarit diu que no es va poder enfrontar als fets d’una manera poètica fins passats uns quants anys quant va escriure Nit fosca al carrer Balmes. Quan la filla va morir, en canvi, Margarit va escriure el poemari Joana “vulnerant tots els consells que els poetes donem sobre l’obligada distància entre els fets i els versos”. Necessitava fer-ho així”, conclou.

“La vellesa ha entrat a la meva vida i, per tant, a la meva poesia, amb la desaparició de la sensació de futur que ha estat substituïda per la de mer present, diu Margarit que ha complert 79 anys. “La vellesa és abans que res aquest present sense demà compost de pèrdua, solitud i un confortable desinterès per allò que vol ser nou o exòtic”, diu el poeta. La individualitat, l’enfrontament en solitari a totes les decepcions que comporta l’arribada al final de la vida. I la utilitat de la poesia és no representar cap intent de salvament col·lectiu sinó referir-se a l’organització estrictament personal del propi sofriment quan estem sols, sense cap mostra de compassió. La poesia s’escriu i es llegeix en solitari i la font principal n’és la subjectivitat del poeta.

La poesia de Joan Margarit

De la poètica de Joan Margarit que ens va arribant a través dels assajos, pròlegs i epílegs a les seves poesies en podem extreure dues característiques bàsiques: la primera, que el poema neix de la vivència del poeta i que creix amb la vivència del lector. “Deixar constància del que s’ha sentit en un moment donat, o sigui, intentar conservar-ho contra el desgast del temps, és una de les defenses més elementals contra l’angoixa pel caràcter efímer de la nostra vida”, diu el poeta. La segona, que cal enfrontar-se al poema mirant-lo als ulls i sense cap interferència. Només el text nu. “Abans de fer-ho d’una manera erudita, s’ha de llegir de veritat el poema: al marge de significats, d’interpretacions o anàlisis crítiques”. “Dit d’una altra manera: cal quedar-se sol amb el poema”, assegura en l’epíleg a Des d’on tornar a estimar.

Margarit diu de la poesia que “és la més exacta de les lletres en el mateix sentit que les matemàtiques són la més exacta de les ciències”. Per començar amb la lectura de Des d’on tornar a estimar podem comentar el jo poètic des d’on escriu el poeta, que no sempre hem d’identificar amb l’autor. Margarit diu “cantem el propi misteri, i cal decidir des d’on cantar: aquesta és la recerca que cada poeta realitza a la seva manera”.

Escoltar els poemes és un exercici que ens pot ajudar a comprende’ls. No en va Auden deia que un poema se’ns il·lumina quan el sentim recitat per algú que l’ha entès. I qui millor que el propi poeta. En aquest enllaç podem escoltar-ne alguns:

http://www.joanmargarit.com/category/seleccio-de-poemes-escrits-i-recitats/des-don-tornar-a-estimar-ca/

Què en diríeu del poema que obre el llibre:

Estimar és un lloc.

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.

Capítols 28, 29 i 30

Capítol 28

En els camps de cotó, els Joad poden viure en un furgó que comparteixen amb una altra família, els Wainwright. Aviat guanyen prou diners per poder-se comprar roba i menjar. Ma Joad fins i tot pot comprar una caixa de dolços Cracker Jack per a la Ruthie i en Winfield. Però la desgràcia està assetjant els Joad i en una baralla amb uns altres nens la Ruthie els explica amb ràbia que el seu germà gran ha matat dos homes i que ho pot tornar a fer. I els diu que està amagat a causa d’això. Ma Joad s’afanya cap al bosc per advertir Tom que el seu secret ha estat revelat i amb tristesa li recomana que marxi perquè no l’atrapin. Tom comparteix amb la seva mare les paraules de Jim Casy i li assegura que ha decidit treballar pel bé col·lectiu: “l’ànima de cada home no és més que un petit tros d’una gran ànima”, li diu i afegeix que a partir d’ara lluitarà per organitzar la gent “com Casy hagués volgut”. Ma Joad li recorda que Casy va morir pels seus ideals però Tom diu que prefereix correr el risc que viure sempre amagat. I llavors arriba el monòleg en què Tom evidencia les seves intencions amb tota la fortalesa i determinació que ha adquirit en el recorregut entre Oklahoma i Califòrnia. El seu ha estat, més que cap altre un viatge físic i interior. I diu “Estaré en todas partes… donde quiera que mires. En donde haya una pelea para que los hambrientos puedan comer, allí estaré. Donde haya un policía pegándole a uno, allí estaré (…) estaré en los gritos de la gente enfurecida y estaré en la risa de los niños cuando están hambrientos y saben que la cena está preparada. Y cuando nuestra gente coma los productos que ha cultivado y viva en las casas que ha construido, allí estaré…”

Quan la mare torna al vagó troba el propietari d’una petita plantació de cotó de 20 acres que necessita gent. Ma ho diu a la seva família i als Wainwright que decideixen anar-hi junts. Al anuncia que ell i l’Agnes, la filla dels Wainwright es volen casar i les famílies ho celebren. L’endemà, les dues famílies viatgen a la petita plantació però quan hi arriben hi ha tanta gent que no hi ha feina per tots. Amb tristesa, la família torna al vagó just quan comença a ploure.

Capítol 29

La pluja assota la terra i sembla que hagi arribat el diluvi. No es pot fer res ni treballar ni gairebé viure perquè l’aiguat ho inunda tot. Els rius es desborden, els cotxes queden enfonsats en el fang, l’aigua fa malbé els motors. Els homes es veuen obligats a pidolar i robar el menjar. Les dones veuen els homes preocupats, abatuts i tenen por que s’enfonsin. En lloc d’això, però, veuen que la por dels homes dóna pas a la ira. Les dones saben que els seus homes es mantindran forts sempre que puguin mantenir la seva ràbia.

Capítol 30

La pluja segueix caient. És el tercer dia de tempesta i el cel encara no mostra cap signe de millora. Rose of Sharon, malalta i amb febre, es posa de part. El camió està inundat però la família no pot fer altra cosa que quedar-se a dins. Pa organitza un grup d’homes i entre tots construeixen una presa per mantenir el nivell de l’aigua i que no inundi el furgó. No obstant això la presa no aguanta i l’aigua es cola per tot arreu. Quan Pa Joad entra al cotxe, xop i derrotat la senyora Wainwright li explica que Rose of Sharon ha parit un nen mort. La família envia l’oncle John a enterrar-lo però ell s’endinsa en la tempesta, col·loca el taüt improvisat dins el riu i mira com el corrent  se l’emporta aigua avall. Les pluges continuen sense parar. Pa gasta el que els queda de diners en menjar. En el sisè dia de pluja, l’aigua comença a superar el vagó i Ma diu que han de marxar cap a un lloc sec. Al decideix quedar-se amb els Wainwright i l’Agnes. Els Joad que queden, el pare i la mare, Rosasharn i els nens marxen a peu. Veuen un graner i van cap allà a protegir-se de la pluja que encara cau. Dins el graners amagats troben un moribund i un nen petit. El noi els diu que el seu pare fa sis dies que no menja res i que s’està morint de gana. La salut de l’home s’ha deteriorat fins al punt que no pot digerir aliments sòlids i necessita sopa o llet. Ma mira Rose of Sharon i la noia entén el que la seva mare li està demanant. Els fa sortir tots del graner i li dóna el pit a l’home moribund. La vida torna començar.

El final de Las uvas de la ira és un dels finals més memorables de la literatura americana i jo m’atreviria a dir de tota la literatura. Almenys de la que he llegit jo. Tom continua el llegat de Jim Casy i vol dedicar la seva vida a la gran ànima de la qual tots ens som partíceps. Reconeix la veritat en els ensenyaments de Casy, com si fos Crist, i se n’adona que la vocació més alta d’una persona és posar-se al servei del bé col·lectiu. Tom deixa la seva família per lluitar per la justícia social i així completa la transformació que va començar diversos capítols anteriors quan, acabat de sortir de la presó, ens assegurava que ell vivia el present sense cap plantejament de futur. En canvi ara desapareix per contribuir a crear un futur millor per a tots. El darrer capítol, quan ja ho han perdut tot i la família ha quedat completament fragmentada, veiem els Joad com uns desposseïts. Però contràriament al que ens podria semblar la novel·la acaba amb un cant a l’esperança. Steinbeck fa servir una col·lecció de símbols, la majoria d’ells agafats de les històries bíbliques, per injectar un optimisme profundament espiritual en el seu relat tremendament fosc. Per tant, per una banda la pluja representa una força amenaçadora i destructora però per l’altra és una font de renovació. En el capítol 29, Steinbeck assenyala que els xàfecs, encara que causen una gran destrucció, també permeten l’arribada de la primavera. Llegim que les gotes de pluja tenyeixen els turons d’un verd pàl·lid. La vida s’obre pas. Fins i tot els esdeveniments que envolten el naixement del nadó mort contenen imatges d’esperança. Quan l’oncle John llença el nen aigües avall Steinbeck invoca la història de Moisès, que, quan era un nadó, va ser abandonat al Nil dins un bressol de canya. Posteriorment va ser Moisès mateix qui va alliberar el seu poble de l’esclavitud i el va conduir cap a la terra promesa d’Israel. El cadàver del nen es converteix en un missatger simbòlic, encarregat de donar testimoni del patiment del seu poble. “Vés i explica’ls-ho”, diu l’oncle John. En el seu parlament hi trobem una al·lusió a la vida del profeta i les seves paraules es fan ressó de gospel tradicional popular Go Down, Moses.

La darrera imatge de la novel·la està carregada d’espiritualitat. Rosasharn postrada aguantant el dolor insuportable de la pèrdua d’un fill i amb un home moribund als braços se’ns representa com una Pietá. Ella acaba de perdre el seu nadó, i d’alguna manera l’està bressolant, i amb el seu gest valent i decidit pot donar la vida a un home que s’està morint. Quan Rose of Sharon dóna el pit al moribund veiem com la noia ingènua i egoista dels capítols anteriors es transforma en un símbol d’amor maternal i de generositat extrema que recorda la Caritas romana. Una dona, Pero, que d’amagat dóna el pit al seu pare, Cimon, condemnat a morir per inanició. Davant la magnitud d’aquest acte de generositat els carcellers indulten Cimon. De la mateixa manera Rosaharn està redimint la humanitat amb la seva actitud. Trobem moltíssimes representacions pictòriques d’aquesta figura de la mitologia llatina entre les quals destaquen obres de Caravaggio, Rubens o Murillo.

Rose of Sharon és una mare el fill de la qual ha estat sacrificat per enviar un missatge al món. Rosasharn assumeix el paper de la mare de Crist, Maria, que representa el darrer aixopluc per als qui pateixen i que confirma la imatge d’un món on la noblesa i el sacrifici són les més grans de les virtuts. L’amor a la terra i a la família que constitueixen el centre de la novel·la aquí es transforma en amor al proïsme després que els Joad hagin perdut la terra i la família s’hagi dividit. Rose of Sharon deixa de ser la mare d’un nen mort per esdevenir la mare de la humanitat sencera.

Capítols 26 i 27

Capítol 26

Després de gairebé un mes al camp del govern, els Joad veuen com se’ls estan acabant les provisions i els diners perquè no han trobat feina. Ma Joad convenç els altres que han d’abandonar el camp l’endemà. Fan els preparatius i diuen adéu als seus amics. Quan ja van de camí se n’adonen que el camió té una roda punxada i mentre l’arreglen un home ben vestit que viatja en un Roadster s’atura al voral de la carretera i els ofereix feina recollint préssecs en una explotació que està a trenta-cinc milles de distància. Hi van esperançats que les coses els començaran a anar bé però quan arriben a la granja es troben que a fora hi ha molts vigilants que els fan entrar cap a dins les instal·lacions mentre un nombrós grup de gent crida enfervorit a fora. Els encarregats de la granja els expliquen que els pagaran 5 centaus per caixa de préssecs (uns 73 centaus de l’actualitat) i només quan totes les peces de la caixa estiguin sense cam màcula. Desesperats de gana agafen la feina. Al final del dia treballant tots sense parar ni un minut aconsegueixen guanyar un dólar que es gasten a la botiga de queviures de la mateixa explotació on els aliments són molt més cars que a la ciutat. Un dólar als anys 30 era l’equivalent a uns 14 dòlars de l’any 2016, aproximadament, tenint en compte la inflació anual des de llavors. NO obstant la mare troba la compassió de l’encarregat de la botiga a qui li retreu que fa la feina bruta als propietaris. Quan al final li fia una mica de sucre la mare és generosa amb ell i li diu: “Estoy aprendiendo una cosa nueva —dijo—. Continuamente, todos los días. Si tienes problemas o estás herido o necesitado… acude a la gente pobre. Son los únicos que te van a ayudar… los únicos”.

A la nit Tom, després de sopar surt per investigar qui eren els homes que cridaven al costat de la tanca de l’explotació.  Veu una tenda de campanya i descobreix que a l’interior hi ha Jim Casy. Jim li explica a Tom la seva experiència a la presó i que ara treballa per organitzar els agricultors emigrants contra els seus explotadors. Casy li diu a Tom que el propietari dels horts de préssecs els ha contractat per trencar la vaga que ells han començat i que quan ho aconsegueixi els abaixarà els salaris fins a 2,5 centaus (uns 36 centaus de l’actualitat. Casy prediu que l’endemà ja els hauran abaixat el sou. Els homes es mostren inquiets perquè senten veus i veues llum de llanternes. Dos policies s’acosten i ataquen Casy en haver-lo reconegut com el líder dels treballadors i s’hi refereixen com a comunista. Casy els recorda que están provocant que els nens es morin de gana i abans que li donin  un cop al cap que li causa la mort diu “No sabeis lo que estais haciendo”. En veure el seu amic amb el crani aixafat Tom ataca un dels policies i creient que l’ha matat fuig. Quan a casa seva descobreixen les seves ferides i ell els explica el que ha passat decideixen que s’ha d’amagar però el vol marxar per no portar problemas a la familia. Ma Joad ho impedeix . Marxen tots junts un altre cop per anar a a recollir cotó. Tom s’ha d’amagar perquè les ferides que té a la cara el farien sospitós.

Els pocs dies de vida tranquil·la i segura han acabat. Desesperada i desencoratjada Ma Joad anuncia que la família necessita seguir endavant i els proposa marxar cap al nord a buscar feina. La mare agafa el comandament i inverteix l’estructura familiar tradicional. Pa Joad està molest que Ma hagi assumit la presa de decisions que ell considera que li correspon al cap de la familia.”Parece que los tiempos están cambiando —dijo con sarcasmo—. En otros tiempos era el hombre el que decidía qué hacer. Parece que ahora lo deciden las mujeres. Me da la impresión de que va siendo hora de sacar el palo. Quan amenaça la mare de posar-la al seu lloc ella li diu que val més que es preocupi que els seus fills tinguin alguna cosa per menjar. “Tú ocúpate de llenar con un poco de tocino a los pequeños antes de venir diciendo lo que es bueno para ellos”. L’estructura familiar ha patit una revolució, en què la figura femenina, tradicionalment sense poder, ha pres el control, mentre que la figura masculina, tradicionalment en el paper de lideratge, s’ha retirat. En aquest capítol els conflictes latents que havíem anat veient en els capítols anteriors es fan evidents: la lluita entre rics i pobres, entre els propietaris i els emigrants surt a la superfície. A mesura que ens acosten el final del capítol 25, la ira de la gent està madurant i acabarà sent alliberada en un esclat de violència. Quan això passa es perden vides. La mort de Casy és un sobri recordatori del preu que s’ha de pagar per la igualtat.

Capítol 27

Per tot arreu hi ha publicitat de feina als camps de cotó. Els salaris són decents però els treballadors que no tenen sac per recollir el cotó es veuen obligats a comprar-ne un a crèdit. Alguns dels molts temporers que hi ha són incapaços de treballar més dur fins i tot per pagar els seus sacs. Els propietaris manipulen les escales utilitzades per pesar el cotó per haver de pagar-los menys diners però al seu torn els treballadors, per contrarestar aquesta pràctica, solen carregar pedres en els seus sacs.

En els breus capítols expositius, intercalats en la història dels Joad, Steinbeck utilitza una gamma d’estils de prosa i tons molt variats que oscil·la entre el simbolisme manifest (recordem la tortuga del capítol 3), el sermó (el capítol 7 és una acusació als homes de negocis corruptes) o el to didàctic d’una paràbola (la història de Mae la cambrera en el capítol 15 és la paràbola del bon samarità). En aquest capítol 27, Steinbeck fa servir el llenguatge aspre i rude dels temporers per evocar un dia qualsevol en una plantació de cotó. L’efecte és un retrat íntim i animat i la recreació de la vida quotidiana dels emigrants.

Capítols 24 i 25

Capítol 24

És la nit del ball i la nit que l’Associació de Pagesos té previst provocar aldarulls per poder tancar el camp. Ezra Huston, el president del comitè del campament, contracta vint homes per estar amatents i poder-se anticipar als disturbis. Rosasharn decideix no ballar per por a l’efecte que podria tenir en el seu nadó. Tom i els altres nois detecten ràpidament tres homes d’aspecte dubtós i els observen detingudament. Quan un dels provocadors s’acosta a la pista els nois els encerclen i els fan fora del campament sense provocar cap dany. Abans de marxar, Huston els pregunta perquè actuen contra la seva gent i ells confessen que els paguen molt bé. Tots són conscient que les coses estan canviant i un home explica la història d’un grup de gent de muntanya que van ser contractats com a mà d’obra barata per una empresa de cautxú a Akron. Quan els treballadors es van unir a un sindicat, la gent del poble es van ajuntar per fer-los fora de la ciutat. En resposta, cinc mil homes de muntanya van passejar-se pel centre de la ciutat amb els seus rifles perquè havien organitzat una mena de campionat de tir. La marxa serveix com una poderosa demostració de força. El narrador conclou que no hi ha hagut més problemes entre la gent del poble i els treballadors des de llavors.

La vida al camp del Govern de  Weedpatch mostra la sort que han tingut els Joad i els del seu voltant de poder allotjar-s’hi. Potser per primera vegada des que van sortir d’Oklahoma la família es troba segura i se senten ben tractats. Tom troba una feina i el director del campament tracta Ma amb tota la dignitat que es mereix. Fins i tot ella diu que es torna a sentir persona. Veiem que quan els emigrants queden fora del sistema social corrupte que els explota fan les primeres passes cap a l’establiment d’una mena de minisocietat gairebé utòpica. Tothom té una tasca assignada i la democràcia funciona a un nivell pràcticament perfecte. D’altra banda la vida a Weedpatch contradiu la idea que els okies porten una vida poc digna i incivilitzada. De fet els emigrants demostren ser més civilitzats que molts dels propietaris de les terres com queda palès amb la trama que munten per neutralitzar l’Associació d’Agricultors quan vol sabotejar el ball. La major part dels terratinents rics veuen els emigrants com pobres agricultors sense educació que mereixen ser tractats amb menyspreu i es pensen que si els ofereixen condicions de vida confortables i salaris dignes això els encoratjarà a reclamar millores i crearan malestar social i econòmic. Els emigrants es comporten molt més dignament que els que els oprimeixen i responen a la intriga violenta dels propietaris amb gràcia i integritat. L’experiència dels Joad al campament de Weedpatch serveix a Steinbeck per il·lustrar una de les tesis principals de la novel·la: la unió fa la força. A mesura que la novel·la avança aquesta filosofia ocupa un lloc central i progressivament les necessitats del grup substituiran les necessitats de l’individu. Quan els propietaris se n’adonen de l’efecte que pot tenir la unitat dels emigrants ho perceben com la major amenaça per al seus interessos i per al sistema socioeconòmic en el qual es desenvolupen. La història dels treballadors del cautxú d’Akron i la seva marxa massiva contra la gent que els tenia oprimits indica la desesperació de la gent en aquests temps que volien obtenir no només la solvència econòmica si no també el respecte que mereixen com a éssers humans.

A mesura que augmenta la participació política de Tom, el lector observa un canvi en el seu caràcter. Al principi de la novel·la, Tom diu que ell només està interessat en el dia a dia i rebutja pensar en el futur. Ara, però, preocupat com està per la seva família i els seus companys emigrants, Tom comença a mirar cap al futur i les seves possibilitats. El campament de Weedpatch canvia no només els individus, sinó també les interaccions entre el grup. Veiem com en el clan Joad el poder canvia de mà i la mare, font de fortalesa i amor indomable, es comença a moure en un espai tradicionalment reservat als membres masculins de la familia. El pare pateix un fracàs rere l’altre i Ma Joad comença a prendre decisions i a orientar la família. Aquesta alteració de l’estructura familiar és paral·lela a la revisió més general de les estructures de poder tradicionals que veiem al campament. Els agricultors prenen les seves pròpies decisions en funció del benefici del grup i segons el sentit comú en lloc de mantenir les velles jerarquies o intentar mantenir el control individual. Com Jim Casy ja havia dit en un capítol anterior quan ens enfrontem a dificultats sense precedents, la gent ja no es pot permetre el luxe d’estratificar les tasques en funció del sexe, edat, o altres diferències superficials.

La pertinença a la comunitat es manifesta de manera extensiva en el ball. En literatura i cinema un ball alegre amb gent ben vestida i amb nens anant amunt i avall és símbol de prosperitat i de famílies unides, felices i despreocupades. De felicitat i beneficis. Per als més joves és símbol de diversió i d’aparellament. Si en el ball hi ha gent gran que també balla és símbol d’estabilitat i que les coses van bé. Els balls es van instaurar en els campaments per donar sensació de normalitat, com a oasi enmig de tanta desesperació. En el cas de la novel·la el ball és reproducció de la realitat però també funciona com símbol ja que els Joad intenten superar una etapa plena d’adversitats i el ball fa de porta d’entrada, de llindar que dóna pas a la terra promesa, de ritus iniciàtic. El ball comença amb l’orquestra tocant el Chicken Reel i acaba quan toquen Old Dan Tucker.

A la versió cinematogràfica durant el ball sona la cançó Red River Valley (La Vall del Riu Vermell) cantada pel mateix Henry Fonda i que de fet és la banda sonora de la cinta ja que al llarg de la pel·lícula sona fins a cinc vegades.

Red River Valley: BSO de la pel·lícula



Capítol 25

La primavera és bella a Califòrnia. El narrador ens descriu els cultius rics i abundants d’aquesta terra fèrtil i generosa. Els agricultors treballen amb saviesa i amb tècniques ancestrals que cuiden la terra i la fan productiva però, igual que els emigrants, molts d’aquests petits productors locals estan sent arruïnats pels grans propietaris, que monopolitzen la indústria. Incapaços de competir amb aquests magnats, els petits agricultors veuen com els seus cultius es marceixen i els seus deutes augmenten. Aquest breu capítol ens explica com molts propietaris no poden pagar temporers que recullin la fruita perquè no els surt a compte pel baix preu que paguen les grans explotacions. La resta és una cadena. La fruita es podreix, el raïm no fa bon vi i només les grans empreses poden sobreviure perquè les conserveres també són seves. El producte de la vinya i les hortes s’ha de destruir per mantenir els preus. Unmilió de persones famolenques i les explotacions cremen la producció de taronges, prunes, raïm, enciams, patates. La gent busca menjar i la policía els ho impedeix. Les patates surem pel riu i les ruixen amb querosè perquè ningú les pugui aprofitar. En els ulls dels agricultors s’hi reflecteix el fracàs i en els ulls dels emigrants la ira. El tipus de frases i paraules evoca el llenguatge bíblic: simple i declaratiu, però, molt estilitzat i simbòlic.

Steinbeck retrata l’estat putrefacte del capitalisme mitjançant la descripció de la decadència literal que resulta de la mala gestió d’aquest sistema agrícola. Les representacions dels cultius putrefactes simbolitzen l’enfosquiment de la gent encegada d’ira. Les vinyes en descomposició i la verema en mal estat són símbol de la ràbia dels treballadors  i esdevenen la imatge central que li proporciona el títol a la novel·la. El somni dels Joad d’una vida d’or a Califòrnia, com el vi de la temporada, s’ha fet malbé.

Capítols 21, 22 i 23

Capítol 21

Com havia escrit el propi Steinbeck uns anys abans “El poder no corrompe, lo que corrompe es el temor, tal vez el temor a perder el poder”. I el que veiem en aquesta novel·la és això una força desmesurada contra un col·lectiu molt fràgil per preservar un poder que tenen por de perdre. Steinbeck ens ho explica en els capítols descriptius i ens ho mostra en els narratius quan patim amb els Joad. Al final del capítol 20, Tom plora de ràbia davant l’atropellament dels homes del poble que els volen fora “Tom intentó contener los sollozos violentos y ahogados”. Amb ell apretem els punys i patim “madre…tengo que alejarme de ellos. Tengo miedo de acabar matando a alguno”. Com diu Steinbeck “si esos hombre roban (…) no debemos buscar la causa de sus acciones en su origen ni en tendencia alguna a la debilidad de carácter”.

En el pròleg a Los vagabundos de la cosecha, Eduardo Jordà diu Las uvas de la ira es un lamento colérico, o incluso un plañido de resonancias bíblicas, que se dirige contra el sistema social que había hecho posible las penalidades de aquellos emigrantes que lo habían perdido todo. Muchos americanos de aquella época —igual que ocurre ahora entre nosotros— se encogían de hombros ante las injusticias terribles que sufrían los emigrantes”. Steinbeck és acusat de filocomunista per capítols com aquest. Avui el seu llegat el podem conèixer a través de l‘Institut John Steinbeck: Social Critic and Ecologist.

Totes les famílies que trobem als campaments són antics propietaris que han esdevingut jornalers. Tots estan arruïnats i tenen molt poc o res per perdre. Tots necessiten feina per alimentar els seus fills. La diferència entre les famílies que anem veien és el seu grau d’humanitat, a quin graó es troben en l’escala de la degradació. Passar el llindar de la infrahumanitat els fa invulnerables. Steinbeck ho explica en el capítol 2 de Los vagabundos de la cosecha.

Els petits agricultors de Califòrnia també van patir les estratègies deshonestes dels grans propietaris per enriquir-se. Les grans companyies productores de fruita van comprar indústries conserveres. Això va provocar una caiguda del preu de la fruita que ja no havia de ser recolectada amb presses. Els grans propietaris no hi van perdre res perquè ells es venien la fruita a ells mateixos però els petits agricultors van veure com havien de vendre el seu producte a un preu molt baix. Agricultors i temporers es van ajuntar contra aquest nou abús del sistema que empobria encara més un grup ja molt castigat. De fet la situació de l’agricultura a Califòrnia ja mostrava una elevada concentració de la propietat de la terra en poques mans. Algunes de les possessions venien de l’època de la colonització española i altres del temps del domini mexicaà. Més endavant les grans extensions de terra van anar a parar als capitalistes nordamericans entre els quals hi havia els propietaris dels ferrocarrils. Amb l’arribada de la crisis als anys 30 els bancs es van apropiar de la meitat de la terra cultivable a la Califòrnia septentrional i occidental, uns 600.000 acres. Així el que tenim a la California dels anys 30., la terra que rebia amb recel els okies, és un predomini de les grans extensions agrícoles amb cultius intensius i mecanitzats on el capitalisme agrari es va unir al bancari i l’industrial. Les mobilitzacions no van tardar en arribar com explica Antonia Sagredo Santos en aquest estudi sobre la conflictivitat en l’agricultura a la Califòrnia dels anys 30.

Capítol 22

La família Joad arriba al campament de Weedpatch. El Govern federal va construir diversos camps per als jornalers amb l’objectiu de retornar-los la dignitat i la decència que el tipus de vida que portaven els havia arrabassat. Aquests camps formaven part del conjunt de mesures polítiques intervencionistes conegudes com a New Deal que va promoure el Govern demócrata presidit per Roosevelt. Steinbeck en parla a Los vagabundos de la cosecha. Weedpatch, conegut també com Arvin, era a Bakersfield i el Govern el va construir el 1936. Consistia en diferents parcel·les preparades per a tendes de campanya i un seguit de cabanes de fusta destinades a biblioteca, escola, dutxes, lavabos, sala de costura, piques per rentar, oficina de correus i altres serveis comunitaris com administració i infermeria. Els Joad tenen sort ja que una familia acaba de marxar i ha deixat una plaça vacant. Poden acampar i un encarregat els explica les normes de convivència que regeixen el camp. Tom es queda molt astorat de tanta organització i acolliment després d’haver passat pel Hooverville i haver vist l’amuntegament de gent esparracada que hi havia allà. Acampen, tenen aigua corrent calenta, dutxes i lavabos. Weedhpath els sembla el paradís. Tom coneix uns veïns que treballen en una explotació petita i que li diuen si vol anar amb ells a veure si el seu patró li dóna feina. El senyor Thomas és un dels propietaris petits que tot i volent pagar sous justos està subjecte al que diuen les grans explotacions i els bancs que controlen el negoci. Per això s’enfada quan ha de reduir el sou dels seus treballadors de 30 a 25 centaus l’hora. Contracta Tom i els explica que hi ha agitadors que volen que tanquin els campaments del govern i que conspiren perquè les condicions dels emigrants siguin inhumanes per tenir-los subjugats i poder-los manipular i explotar. Els adverteix que li han arribat rumors que el pròxim dissabte volen provocar una baralla al campament per permetre l’entrada del sheriff.

Mentre, al campament, els nens descobreixen els lavabos, la mare sap que el Comitè de Senyores els anirà a visitar i vol tenir la tenda endreçada i coneixen en Jim Rawley. Aquest personatge està basat en l’autèntic director del camp de Weedpatch que es deia Tom Collins. Steinbeck el va conèixer quan va anar a Califòrnia per escriure els reportatges de Los vagabundos de la cosecha i va ser tan intensa la relació que li va dedicar Las uvas de la ira. “To Tom, who lived it” (A en Tom, que ho va viure). Desentona tant el comportament de Rawley enmig de tota la supèrbia i injustícia que hem estat veient els darrers capítols, que d’entrada Mam Joad, com el lector, desconfia de la seva amabilitat i hospitalitat. Rawley tracta Mam Joad sense condescència, amb cordialitat, com una veïna més, humanitzant-la, dignificant-la. Destaca el gest de Rawley d’afirmar que prefereix el café sense sucre quan Mam Joad s’excusa perquè no en té. Rosasharn descobreix les dutxes i li expliquen que hi ha metges que la podran atendre quan arribi el moment del part. Ja hem vist com la filla gran dels Joad té una tendencia natural a fantasiar i ja comença de nou pensant en com será quan neixi el nen, si li faran regals i si tindrà roba nova. Rose és l’encarnació de la maternitat. Ingènua i pueril, es pensa que en Connie ha anat a comprar llibres i que  tornarà. És temerosa, molt tancada i es queixa constantment. Al final de la novel·la agafa però una dimensió noble que la situa per damunt de tots. Ara tot reneix al voltant de la familia Joad que és com si haguessin arribat a casa. La mare recorda que són una familia americana “nosotros somos de la familia Joad. No tenemos que mirar hacia arriba a nadie. El abuelo del abuelo participó en la Revolución” (es refereix a la Guerra de la Independència). “Fuimos campesinos hasta empeñarnos”. Steinbeck explica a Los vagabundos de la cosecha la substitució dels temporers estrangers pels procedents del Dust Bowl, tots americans, antics propietaris molts d’ells. I l’extranyesa que la situació causa. Rosasharn es queda sola esperant la seva mare i passa una dona del campament, la Lisbeh Sandry, que en veure que està embarassada la comença a atabalar explicant-li que Déu castiga les noies pecadores que ballen masa agafades als nois i els nens els neixen morts. Oklahoma, forma part da la zona coneguda com a Bible Belt (cinturó bíblic), una extensa regió dels Estats Units on el cristianime evangèlic té un profund arrelament social i això es manifesta en la forma de vida de la població sobretot pel que fa a la moral i en temes com l’educació sexual. Al llarg de la novel·la anem trobant testimonis en aquest sentit però potser aquesta dona és el més representatiu quan li diu “el diablo se paseaba sencillamente por el campamento” quan li parla dels balls que hi ha els dissabtes a la nit. Més endavant Lisbeth torna i la mare la fa fora. Tom Collins la qualifica de boja i és una manera que té Steinbeck de distanciar-se d’aquesta manifestació religiosa tan severa. Els nous habitants de Califòrnia comencen una nova vida i deixen enrere unes tradicions que no els afavoreixen gens. El comité de senyores visita els Joad i els expliquen les normes pel que fa a les tasques “femenines”, la sala de costura, rentar la roba i mantenir nets els lavabos, les dutxes i les piques de rentar. De fet el campament té unes comoditats que molts dels agricultors rudes que vivien en cabanes aïllades al mig de la pradería americana no havien vist mai com aigua corrent calenta, waters o paper higiènic. Les senyores del comité ho expliquen. No és el cas dels Joad. A la botiga del campament tothom tenia un crèdit de 5 dòlars per comprar menjar en cas que s’haguessin quedat sense diners i ho feien per evitar la caritat de l’Exèrcit de Salvació que avergonyia els emigrants. En aquest episodi veiem com la presidenta del Comitè de Senyores li retreu a una mare que no l’hagi sol·licitat quan només té fruita verda per donar a les seves filles. Els nens, Winfield i Ruthie, viuen aliens a la situació dramática que están visquen. Juguen, es relacionen amb altres nens, es barallen, riuen i ploren. Rosasharn treballarà a la llar d’infants.  Al, el pare i l’oncle John surten a buscar feina però no en troben. Un cop instal·lats al campament Ma Joad pensa en el trajecte i en tot el que han perdut. I enyora casa seva. “Antes no les dejé sitio en el cerebro, pero ahora me vienen todas juntas”, diu. “Ojalá pudiera no pensar en casa —dijo Madre—. Ya no es nuestra casa. Ojalá pudiera olvidarla”, afegeix. A la nit es preparen per fer un sopar de celebració.

Capítol 23

Steinbeck en aquest capítol fa un al·legat al poder de la ficció com la necessitat, la utilitat i el plaer d’anar més enllà de la realitat. Ens explica que les persones que malvivien derrotades als campaments necessitaven evadir-se de la dura realitat que els envoltava. I ho feien amb la ficció. En rotllanes, acostant-se els uns als altres s’explicaven i es projectaven en personatges arquetípics que havien assolit fites importants. Un dels temes a què fa referencia és la conquesta de l’oest, mite fundacional de la nació americana. Quan al segle XIX les tretze colònies que es van independitzar d’Anglaterra es van expandir territorialment van assolir un creixement econòmic sense precedents que va convertir els Estats Units d’Amèrica en la primera potència mundial en menys d’un segle. A partir de 1830 un nombre important de colons es van desplaçar cap a l’oest per conquerir una terra ignota i que va comportar la destrucció de la població indígena que hi vivia. D’aquest temps és el lema Go west, young man!. Aquest desplaçament i expansió de la frontera cap a l’oest va ser iniciativa del president Thomas Jefferson i es considerava una recerca d’oportunitats i progrés. Per això els okies s’emmirallen en la seva èpica i s’identifiquen com els nous colons, els nous conqueridors de l’oest pròsper i vist com a terra d’oportunitats. És el poder de l’storytelling, la creació d’una atmosfera favorable a través del relat que també veiem reflectit en el cinema i que ja vam tractar en un capítol anterior. ”Y volviera al campamento de la ribera con la memoria llena”, sense espai per a res més. En aquest relat de fons algú canta Streets Of Laredo, una famosa balada de 1910 coneguda també com a Cowboy’s Lament en què un cowboy moribund li explica la seva història a un amic. “Come sit down beside me and hear my sad story”, diu el cowboy que s’està morint. Seu al meu costat i escolta la meva trista història.

En els campaments algunes nits hi havia música, ball, festes amb què es volia aconseguir sensació de normalitat. Les famílies es socialitzaven, els joves es relacionaven entre ells. Hi havia parelles i sexe. No podem oblidar que la pulsió sexual és la més difícil de contenir en un grup reprimit i marginat. En aquest cas la música és el factor alliberador i conductor de tota la passió continguda en aquestes persones que ho han perdut tot. El violí, l’harmònica i la guitarra. I sentim la música que sona en el campament. El Lindy Hop, que havia sorgit com a evolució del Charleston i que es ballava amb música de Swing i on tot estava permès. Només calia deixar-se arrossegar i no parar. Seguir la música i deixar que el cos es mogués impulsat pels acords. “El cuadrado se cierra y el baile empieza, pies sobre tierra desnuda, golpeando monótonos, clavando talones. Manos en círculo y a dar vueltas. El cabello cae, respiraciones jadeantes. Inclínate ahora hacia un lado”.

“El chico de Tejas y la niña cherokee, jadeando como perros y batiendo la tierra”. Passem de la música al sexe. Les parelles es barregen i es converteixen en un sol cos. Ball com a metáfora de l’acte sexual. I després de la disbauxa, de la descompressió, de l’alliberament dels cossos i les ments, el predicador els torna a la realitat llençant-los aigua. “Luego gorgoteando y chapoteando con sus zapatos, regresaban al campamento, a las tiendas y hablaban suavemente y con asombro: hemos sido salvados”.

Steinbeck té una forma de narrar molt particular que enganxa de seguida perquè et fa sentir que ets dins la novel·la. L’autor té un estil hereu del naturalisme i molt pròxim al periodisme. Els seus arguments tenen una gran càrrega emotiva i escriu amb una prosa que té un fort component al·legòric, espiritual i humanista. Això fa que tan els personatges com les situacions que crea tinguin un gran simbolisme com hem vist en aquest capítol. Segons Steinbeck “Boileau dijo que sólo los reyes, los dioses y los héroes eran personajes adecuados para la literatura. Un escritor sólo puede escribir sobre aquello que admira. Y los reyes de hoy en día no son interesantes, los dioses se han ido de vacaciones y los únicos héroes que nos quedan son los científicos y los pobres”. Per això ell mostra aquest interès i aquesta pietat pels més desfavorits i deshumanitzats.