Blog

Neus Real parla d’Aurora Bertrana a Sant Gregori

Neus Real, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en didàctica de la literatura, farà una conferència sobre Aurora Bertrana a la biblioteca Miquel Martí i Pol de Sant Gregori el pròxim 30 de novembre a les 8 del vespre. Neus Real és autora de l’assaig “Aurora Bertrana, periodisme i literatura“. La xerrada forma part dels actes organitzats dins l’Any Bertrana que enguany commemora els 125 anys del naixement de l’escriptora i els 150 del naixement del seu pare, Prudenci Bertrana. La trobada que ha estat organitzada pel club de lectura de l’Ateneu de la Vall del Llémena compta amb el suport de la Diputació de Girona a través del Servei de Biblioteques i de la Institució de les Lletres Catalanes. Fins el dia 20 de novembre es pot veure a la mateixa biblioteca l’exposició itinerant dedicada a aquesta figura poc coneguda de les lletres catalanes titulada “Aurora Bertrana. El virus de l’aventura”. L’exposició compta amb diverses còpies que s’itineren des de la Institució de les Lletres Catalanes, Institut Català de les Dones, Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i Biblioteques de Girona.

Aurora Bertrana (Girona 1892 – Berga 1974) va ser música, escriptora,  viatgera, periodista i política. Considerada una personalitat singular dins la literatura catalana, Bertrana és una escriptora que va saber aportar a la seva obra literària tota la singularitat de la seva personalitat i biografia.

aurorabertrana_mockups_opt

Anuncis

Alí y Nino, una història d’amor a cavall entre dos mons

Alí y nino explica una història de amor en una terra que a començaments del segle XX viu en un fràgil equilibri entre Orient i Occident. Alí y Nino també és un relat de la difícil convivència entre els diferents grups religiosos, ètnics i nacionals en un mateix espai. La I Guerra Mundial, l’enfrontament entre Pèrsia i Turquia, entre Orient i Occident, el xoc entre musulmans i cristians, la Revolució russa. Situada a Bakú, a l’Azerbaidjan, la història d’amor entre Alí, el jove aristòcrata musulmà membre d’una de las famílies més riques del país, i la Nino, una cristiana també de classe alta, exemplifica aquest món bicèfal que lluita per conviure tot i les seves diferències insalvables.

La ruta dels Bertrana per Girona

La ruta dels Bertrana per Girona arrenca a la Pujada de Sant Martí i acaba al carrer de Santa Clara. Enmig la Catedral, els Jardins de la Francesa, la Torre Gironella, el Passeig Arqueològic, la Pujada del Rei Martí, el Pont de Sant Feliu i la Plaça de la Independència. Diumenge passat unes quinze persones, lectores de Josafat al club de lectura de Sant Gregori, vam seguir els passos de Prudenci Bertrana i la seva filla Aurora pel barri vell de la ciutat i ens vam endinsar en el seu món amb el guiatge de Xavier Carmaniu i la veu de Cristina Cervià que va llegir fragments de Josafat i El vagabund de Prudenci i de les Memòries d’Aurora. Moltes llums i moltes ombres al voltant de dues figures força desconegudes, sobretot Aurora, malgrat la potència de la seva obra.

“La pujada de Sant Martí era – i encara ho és – un carrer estret i gris, d’horitzons migrats i claror escassa”, diu Aurora Bertrana a les seves Memòries. El dia era assolellat però la humitat i la foscor del barri vell es fa present fins i tot en els dies més lluminosos. Vam veure la catedral a través dels ulls de Josafat. “L’església de Santa Maria era una massa enorme, sense esveltesa, edificada en la part més alta de la ciutat. Sa construcció havia durat segles. Gòtica en son interior, tenia la fatxada barroca la qual, amb ses capelles buides, amb els balustres dels miradors romputs i les columnes de pedra nummulítica desgastades pel temps i la intempèrie, oferia cert aspecte de desolació i abandono.

Aurora, per contra la veia amb uns altres ulls. “Entràvem a la catedral per la Porta dels Apòstols. Semblava talment que tots els habitants de Girona, grans i xics, hi volguessin també entrar”, diu. Des dels jardins de la francesa vam contemplar l’angle de la catedral per on el cos de la Fineta és llençat al buit tal com explica Prudenci Bertrana a Josafat. “Un sotrac mat, de cosa tova, que no rebot ni vibra, marcà el terme d’aquella furient davallada”

A Torre Gironella vam sentir pujar l’Innocenci Aspriu d’El vagabund. “Innocenci pujava pel carrer dels Alemanys, carrer estret i silenciós, de cases grans i d’aspecte senyorívol, amb portes amples, adovellades, mai obertes, va llegir la Cristina. Vam continuar pel Passeig Arqueològic contemplant com “En un costat, una gran margenada coberta d’acàcies gegants i de romeguerons s’estimbava des de les parets exteriors dels claustres de la Seu fins a les profunditats del Galligants.

Abans d’acabar ens vam aturar al Pont de Sant Feliu. “Llavors obria una finestra que donava sobre l’Onyar, s’estintolava a l’ampit, encenia la pipa i feia divagar l’esguard amunt i avall del riu; per la pintoresca i bigarrada confusió de balcons i galeries de les cases d’enfront i per l’espai que s’albirava part d’allà dels teulats i xemeneies. De la plaça Independència l’Aurora en recordava, amb els seus ulls de nena, les Fires.  “Per a nosaltres, infants, encara en tenia més. S’hi feien moltes coses, a Girona, durant els sis dies que duraven les fires, però el que més cridava l’atenció era, com és lògic, les barraques i les parades de la plaça de Sant Agustí”.

Finalment al carrer Santa Clara vam llegir un fragment del discurs que va fer Prudenci Bertrana com a president dels Jocs Florals de Girona l’any 1935.

Jo vaig sortir de Girona enduent-me’n Girona. A cent quilòmetres lluny jo la segueixo veient i l’escalfor dels seus recers m’escalfa, la flaire dels seus camps em retorna, l’alta silueta dels seus campanars em guia i la penombra de la seva catedral m’enfervoreix.

Germà de gel, d’Alícia Kopf

“Aquest llibre és el diari de recerca d’una dona que s’obsessiona per la història polar. És la història del seu germà, un home congelat. És la història de l’origen de la congelació de les relacions familiars. És Werther, zombie, després d’haver-se enamorat i disparat diverses vegades. És la relació entre dos mons, el de fora i el de dins, i els desajustos constants entre l’un i l’altre. És el guanyador del premi Documenta 2015”. Extret de la web de l‘Altra Editorial. A la mateixa pàgina podem trobar què ha dit la premsa sobre la novel·la.

http://www.laltraeditorial.cat/llibre/germa-de-gel/

Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona

A Allò que va passar a Cardós, “Ramon Solsona hi explica la història d’un crim. Un guàrdia civil mor assassinat a la Vall de Cardós una nit de 1965. Som en una dècada prodigiosa per al Pallars, que viu amb gran efervescència l’arribada dels treballadors que han de construir un gran complex hidroelèctric, fet de pous verticals i galeries subterrànies. El xoc entre els autòctons i els nouvinguts es produeix en un moment de canvi de mentalitat, en que l’autoritat moral de les instàncies del règim, tant l’església com la miltar, comença a esquerdar-se per deixar entrar aires nous”. (Extret de Núvol)

Anirem ampliant les ressenyes que hi hagi per poder comentar la novel·la aquí.

Les generacions espontànies, de Mar Bosch

De la portada de la novel·la n’hem extret aquesta sinopsi: “L’Eva té  la seva primera entrevista després d’una llarga temporada sense oportunitats. Decidida a aconseguir la feina, desplega el seu currículum, farcit d’experiències efímeres i radicalment heterodoxes. Resseguint-les traçarà un mapa de punts de la seva personalitat, marcada per una tossuderia incombustible i una visió curiosa del món que l’envolta, i convertirà el que havia de ser una entrevista formal en una conversa fluïda i desacomplexada. Amb un estil atrevit i precís, Mar Bosch ens ofereix un text que beu de l’herència de Pere Calders, on la realitat i l’imaginari esdevenen còmplices. Les generacions espontànies és una nouvelle hilarant sobre un ésser que supera àgilment els embats de la vida com una supervivent de primer ordre. Una crònica insòlita i esbojarrada, extensible a una generació desesperada i flexible, que esdevé un decàleg d’estratègies per subsistir mentre perseguim la idea d’una vida convencional. Josep Maria Fonalleras que n’ha escrit el pròleg diu que Les generacions espontànies és “un gran fresc de les excentricitats del nostre temps”.

Aquí en aquest enllaç trobareu un munt de ressenyes sobre l’obra: http://periscopi.cat/escafandre/item/les-generacions-espontanies

 

“La vida s’alimenta dels dies generosos”

Avui ens visita Joan Margarit de qui hem llegit Des d’on tornar a estimar (Proa, 2015). Ara fa un any més o menys, Joan Margarit va participar al cicle Dilluns de poesia impulsat per la Institució de les Lletres Catalanes. Llavors va ser presentat per Sam Abrams i va oferir una magnífica lectura inèdita de ‘poemes que no recito mai’. D’ell va dir Sam Abrams en aquell moment, “amb més de mig segle de carrera poètica, Joan Margarit mai ha fet un pas en fals. Tot allò que ha fet, fa i presumiblement farà, sempre obeeix a raons profundes”.

Per Abrams “Margarit és l’autor d’una quantitat molt elevada de poemes bons, poemes imprescindibles, que se situen en un context necessari de poemes d’alta competència” i assegura que les dues coordenades essencials, crucials i decisives en què es mou la vastíssima obra del poeta, gairebé mil pàgines, són l’alteritat i l’autoreferencialitat.

L’obra de Margarit sempre tendeix o s’inclina cap a l’altre, cap als altres, no cap a ell mateix. Diu Abrams “l’obra de Margarit és una fastuosíssima galeria de personatges que dibuixa un arc que va des de l’entorn familiar fins a un munt de figures anònimes trobades a l’atzar pel poeta en el seu trànsit per la vida, dia a dia, al llarg dels anys”. Aquesta és la modernitat de la poesia de Margarit que supera el distanciament impersonal a través de la intensitat emotiva del tardoromanticisme. “Calidesa humana fins a l’autenticitat més pura i humanitat extrema fins a la inclusivitat màxima”, diu Abrams que afegeix “per Margarit l’alteritat és una condició indispensable per a una vida digna i plena. Al poema «L’època generosa», una de les diverses joies que va recitar a l’Arts Santa Mònica per primer cop i que avui li demanarem al nostre autor que l’inclogui també en el recital d’aquest vespre, Margarit ho diu d’una manera immillorable:

“La vida s’alimenta dels dies generosos.

De donar i protegir.

Quan s’ha pogut donar, la mort canvia”.

Són els darrers versos del poema “L’època generosa” que hem pogut llegir a Des d’on tornar a estimar. En aquest poemari Margarit mira enrere i ens parla des de la vellesa “quan ja ens queda menys camí per recórrer del que hem recorregut”. De l’amor, de la pèrdua, de la vida, de la mort, de la bellesa, del dolor, de la solitud, de la decepció, de la infantesa desapareguda i ho fa a través de l’alteritat de què hem parlat “com a nodriment substancial de la vida humana, de la condició humana”. “Un gest d’alteritat és un tros de vida guanyat”, diu Abrams i afegeix “per Margarit les relacions familiars són el primer cercle, el més íntim, de l’alteritat on anem més enllà de nosaltres mateixos i combinem donar amb protegir.

L’altra indicació que ens dóna Margarit és l’autoreferencialitat. El nostre poeta ha reflexionat abastament sobre la poètica i dedica versos a altres poetes, a la poesia, a la música, la pintura, l’arquitectura, la fotografia. A l’art en general i a la paraula en particular. Margarit, que considera que la font principal de la poesia és la subjectivitat del poeta, tanca la separació entre vida i art. “Sempre he tingut consciència que la poesia per a mi s’estenia per tota la vida”, afirma Margarit en el pròleg a la primera edició de Tots els poemes. Diu Abrams “L’art forma part de la vida. L’art es nodreix directament de la vida. I l’art torna al teixit mateix de la vida a través de l’experiència transformadora dels lectors i les lectores”. I ara llegirem uns versos. Estan dedicats a un tu absent, parlen de la paraula des de la vellesa ploren la pèrdua i enyoren el cant de la joventut. Com diu Margarit són versos que neixen de la vivència del poeta i creixen amb la vivència del lector.

“En el so humil amb què la pluja cau

Hi ha l’origen remot de les paraules.

Si em veiessis, ja vell, escoltar cada vegada

Aquells ocells cantant vora el taüt en flor”.

La font principal de la poesia és la subjectivitat del poeta

Joan Margarit recupera la faula que en l’edat d’or de les paraules cadascuna ocupava un lloc en el qual el seu significat era el més pur. Diu que a la poesia li correspon exercir la nostàlgia de recuperar el sentit i la força de les paraules restablint aquest ordre perdut. Per tant, el lector de poesia, és, per a Margarit, més un intèrpret que un espectador. Un lector de poesia que hagi accedit a percebre l’ordre fonamental de les paraules, diu el poeta, difícilment hi renunciarà i serà lector de poesia per sempre. Margarit assegura que ell busca els seus poemes en aquell racó de la memòria on guardem els sentiments que ens han travessat i transformat. És la cripta on el poeta accedeix per trobar la matèria de que nodrirà el poema. La memòria sentimental és delicada i vulnerable però és la nostra única riquesa, la nostra veritat. I costa molt posar-la al descobert. La poesia hi ajuda tot i la dificultat. Fer evident un sentiment amb brutalitat és empobridor, diu Margarit. Fer-ho amb massa precaucions genera indiferència, afegeix. Tant la poesia com la música ajuden a graduar la intensitat d’aquesta exhibició. Per això hi ha versos i melodies que queden per sempre associats a moments de les nostres vides. Margarit escolta Webster tocant Chelsea Bridge mentre imagina que parla amb els seus lectors. Uns lectors que ell creu que busquen en la lectura dels seus poemes el mateix que ell cerca en escriure’ls: fugir de la intempèrie. Els poemes no existeixen sense els lectors, diu.

Margarit va començar a escriure poesia en castellà però als anys 70 va passar al català. Ara tradueix ell mateix els seus poemes i explica que moltes vegades ni tan sols tradueix sinó que escriu els versos en castellà i en català com a materialització d’un poema que li arriba d’una forma no verbal, diu.

Margarit assegura que ha treballat molt per aconseguir escriure poesia però afegeix que “en el territori de l’art, l’esforç no és garantia de res ja que el públic continua creient en la inspiració”. Amb tot ell considera que l’esforç és una condició necessària però no suficient. I diu “si alguna vegada algun dels meus poemes és identificat com un bon poema no em disgusta que en lloc de ser fruit de l’atzar ho sigui d’aquesta suma d’equivocacions, sentiments ferits, entusiasmes tardans i treballs forçats que ha estat la meva trajectòria poètica”.

Joan Margarit diu que els poemes d’amor mai són tristos. Encara que l’univers descrit sigui desolador o patètic, l’amor ho omple tot amb la seva llum. És un sentiment tan lligat a la vida que sempre transcendeix la història concreta que explica el poema, diu. Però alhora són els poemes més difícils d’escriure, afegeix, per la complexa relació entre amor i sofriment que hi ha a la base de qualsevol poema d’amor. Margarit creu que un món que fuig com sigui del dolor també es nega, simultàniament, l’amor. Marcat pel naixement, la vida i la mort de la seva filla Joana, Margarit diu que no es va poder enfrontar als fets d’una manera poètica fins passats uns quants anys quant va escriure Nit fosca al carrer Balmes. Quan la filla va morir, en canvi, Margarit va escriure el poemari Joana “vulnerant tots els consells que els poetes donem sobre l’obligada distància entre els fets i els versos”. Necessitava fer-ho així”, conclou.

“La vellesa ha entrat a la meva vida i, per tant, a la meva poesia, amb la desaparició de la sensació de futur que ha estat substituïda per la de mer present, diu Margarit que ha complert 79 anys. “La vellesa és abans que res aquest present sense demà compost de pèrdua, solitud i un confortable desinterès per allò que vol ser nou o exòtic”, diu el poeta. La individualitat, l’enfrontament en solitari a totes les decepcions que comporta l’arribada al final de la vida. I la utilitat de la poesia és no representar cap intent de salvament col·lectiu sinó referir-se a l’organització estrictament personal del propi sofriment quan estem sols, sense cap mostra de compassió. La poesia s’escriu i es llegeix en solitari i la font principal n’és la subjectivitat del poeta.

La poesia de Joan Margarit

De la poètica de Joan Margarit que ens va arribant a través dels assajos, pròlegs i epílegs a les seves poesies en podem extreure dues característiques bàsiques: la primera, que el poema neix de la vivència del poeta i que creix amb la vivència del lector. “Deixar constància del que s’ha sentit en un moment donat, o sigui, intentar conservar-ho contra el desgast del temps, és una de les defenses més elementals contra l’angoixa pel caràcter efímer de la nostra vida”, diu el poeta. La segona, que cal enfrontar-se al poema mirant-lo als ulls i sense cap interferència. Només el text nu. “Abans de fer-ho d’una manera erudita, s’ha de llegir de veritat el poema: al marge de significats, d’interpretacions o anàlisis crítiques”. “Dit d’una altra manera: cal quedar-se sol amb el poema”, assegura en l’epíleg a Des d’on tornar a estimar.

Margarit diu de la poesia que “és la més exacta de les lletres en el mateix sentit que les matemàtiques són la més exacta de les ciències”. Per començar amb la lectura de Des d’on tornar a estimar podem comentar el jo poètic des d’on escriu el poeta, que no sempre hem d’identificar amb l’autor. Margarit diu “cantem el propi misteri, i cal decidir des d’on cantar: aquesta és la recerca que cada poeta realitza a la seva manera”.

Escoltar els poemes és un exercici que ens pot ajudar a comprende’ls. No en va Auden deia que un poema se’ns il·lumina quan el sentim recitat per algú que l’ha entès. I qui millor que el propi poeta. En aquest enllaç podem escoltar-ne alguns:

http://www.joanmargarit.com/category/seleccio-de-poemes-escrits-i-recitats/des-don-tornar-a-estimar-ca/

Què en diríeu del poema que obre el llibre:

Estimar és un lloc.

Assegut en un tren miro el paisatge
i de sobte, fugaç, passa una vinya
que és el llampec d’alguna veritat.
Seria un error baixar del tren
perquè llavors la vinya desapareixeria.
Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella estrada buida d’un director d’orquestra,
només amb una rosa, i els músics tocant sols.
La teva cambra quan s’alçava el dia.
Per descomptat, el cant d’aquells ocells
al cementiri, un matí de juny.
Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida.

Capítols 28, 29 i 30

Capítol 28

En els camps de cotó, els Joad poden viure en un furgó que comparteixen amb una altra família, els Wainwright. Aviat guanyen prou diners per poder-se comprar roba i menjar. Ma Joad fins i tot pot comprar una caixa de dolços Cracker Jack per a la Ruthie i en Winfield. Però la desgràcia està assetjant els Joad i en una baralla amb uns altres nens la Ruthie els explica amb ràbia que el seu germà gran ha matat dos homes i que ho pot tornar a fer. I els diu que està amagat a causa d’això. Ma Joad s’afanya cap al bosc per advertir Tom que el seu secret ha estat revelat i amb tristesa li recomana que marxi perquè no l’atrapin. Tom comparteix amb la seva mare les paraules de Jim Casy i li assegura que ha decidit treballar pel bé col·lectiu: “l’ànima de cada home no és més que un petit tros d’una gran ànima”, li diu i afegeix que a partir d’ara lluitarà per organitzar la gent “com Casy hagués volgut”. Ma Joad li recorda que Casy va morir pels seus ideals però Tom diu que prefereix correr el risc que viure sempre amagat. I llavors arriba el monòleg en què Tom evidencia les seves intencions amb tota la fortalesa i determinació que ha adquirit en el recorregut entre Oklahoma i Califòrnia. El seu ha estat, més que cap altre un viatge físic i interior. I diu “Estaré en todas partes… donde quiera que mires. En donde haya una pelea para que los hambrientos puedan comer, allí estaré. Donde haya un policía pegándole a uno, allí estaré (…) estaré en los gritos de la gente enfurecida y estaré en la risa de los niños cuando están hambrientos y saben que la cena está preparada. Y cuando nuestra gente coma los productos que ha cultivado y viva en las casas que ha construido, allí estaré…”

Quan la mare torna al vagó troba el propietari d’una petita plantació de cotó de 20 acres que necessita gent. Ma ho diu a la seva família i als Wainwright que decideixen anar-hi junts. Al anuncia que ell i l’Agnes, la filla dels Wainwright es volen casar i les famílies ho celebren. L’endemà, les dues famílies viatgen a la petita plantació però quan hi arriben hi ha tanta gent que no hi ha feina per tots. Amb tristesa, la família torna al vagó just quan comença a ploure.

Capítol 29

La pluja assota la terra i sembla que hagi arribat el diluvi. No es pot fer res ni treballar ni gairebé viure perquè l’aiguat ho inunda tot. Els rius es desborden, els cotxes queden enfonsats en el fang, l’aigua fa malbé els motors. Els homes es veuen obligats a pidolar i robar el menjar. Les dones veuen els homes preocupats, abatuts i tenen por que s’enfonsin. En lloc d’això, però, veuen que la por dels homes dóna pas a la ira. Les dones saben que els seus homes es mantindran forts sempre que puguin mantenir la seva ràbia.

Capítol 30

La pluja segueix caient. És el tercer dia de tempesta i el cel encara no mostra cap signe de millora. Rose of Sharon, malalta i amb febre, es posa de part. El camió està inundat però la família no pot fer altra cosa que quedar-se a dins. Pa organitza un grup d’homes i entre tots construeixen una presa per mantenir el nivell de l’aigua i que no inundi el furgó. No obstant això la presa no aguanta i l’aigua es cola per tot arreu. Quan Pa Joad entra al cotxe, xop i derrotat la senyora Wainwright li explica que Rose of Sharon ha parit un nen mort. La família envia l’oncle John a enterrar-lo però ell s’endinsa en la tempesta, col·loca el taüt improvisat dins el riu i mira com el corrent  se l’emporta aigua avall. Les pluges continuen sense parar. Pa gasta el que els queda de diners en menjar. En el sisè dia de pluja, l’aigua comença a superar el vagó i Ma diu que han de marxar cap a un lloc sec. Al decideix quedar-se amb els Wainwright i l’Agnes. Els Joad que queden, el pare i la mare, Rosasharn i els nens marxen a peu. Veuen un graner i van cap allà a protegir-se de la pluja que encara cau. Dins el graners amagats troben un moribund i un nen petit. El noi els diu que el seu pare fa sis dies que no menja res i que s’està morint de gana. La salut de l’home s’ha deteriorat fins al punt que no pot digerir aliments sòlids i necessita sopa o llet. Ma mira Rose of Sharon i la noia entén el que la seva mare li està demanant. Els fa sortir tots del graner i li dóna el pit a l’home moribund. La vida torna començar.

El final de Las uvas de la ira és un dels finals més memorables de la literatura americana i jo m’atreviria a dir de tota la literatura. Almenys de la que he llegit jo. Tom continua el llegat de Jim Casy i vol dedicar la seva vida a la gran ànima de la qual tots ens som partíceps. Reconeix la veritat en els ensenyaments de Casy, com si fos Crist, i se n’adona que la vocació més alta d’una persona és posar-se al servei del bé col·lectiu. Tom deixa la seva família per lluitar per la justícia social i així completa la transformació que va començar diversos capítols anteriors quan, acabat de sortir de la presó, ens assegurava que ell vivia el present sense cap plantejament de futur. En canvi ara desapareix per contribuir a crear un futur millor per a tots. El darrer capítol, quan ja ho han perdut tot i la família ha quedat completament fragmentada, veiem els Joad com uns desposseïts. Però contràriament al que ens podria semblar la novel·la acaba amb un cant a l’esperança. Steinbeck fa servir una col·lecció de símbols, la majoria d’ells agafats de les històries bíbliques, per injectar un optimisme profundament espiritual en el seu relat tremendament fosc. Per tant, per una banda la pluja representa una força amenaçadora i destructora però per l’altra és una font de renovació. En el capítol 29, Steinbeck assenyala que els xàfecs, encara que causen una gran destrucció, també permeten l’arribada de la primavera. Llegim que les gotes de pluja tenyeixen els turons d’un verd pàl·lid. La vida s’obre pas. Fins i tot els esdeveniments que envolten el naixement del nadó mort contenen imatges d’esperança. Quan l’oncle John llença el nen aigües avall Steinbeck invoca la història de Moisès, que, quan era un nadó, va ser abandonat al Nil dins un bressol de canya. Posteriorment va ser Moisès mateix qui va alliberar el seu poble de l’esclavitud i el va conduir cap a la terra promesa d’Israel. El cadàver del nen es converteix en un missatger simbòlic, encarregat de donar testimoni del patiment del seu poble. “Vés i explica’ls-ho”, diu l’oncle John. En el seu parlament hi trobem una al·lusió a la vida del profeta i les seves paraules es fan ressó de gospel tradicional popular Go Down, Moses.

La darrera imatge de la novel·la està carregada d’espiritualitat. Rosasharn postrada aguantant el dolor insuportable de la pèrdua d’un fill i amb un home moribund als braços se’ns representa com una Pietá. Ella acaba de perdre el seu nadó, i d’alguna manera l’està bressolant, i amb el seu gest valent i decidit pot donar la vida a un home que s’està morint. Quan Rose of Sharon dóna el pit al moribund veiem com la noia ingènua i egoista dels capítols anteriors es transforma en un símbol d’amor maternal i de generositat extrema que recorda la Caritas romana. Una dona, Pero, que d’amagat dóna el pit al seu pare, Cimon, condemnat a morir per inanició. Davant la magnitud d’aquest acte de generositat els carcellers indulten Cimon. De la mateixa manera Rosaharn està redimint la humanitat amb la seva actitud. Trobem moltíssimes representacions pictòriques d’aquesta figura de la mitologia llatina entre les quals destaquen obres de Caravaggio, Rubens o Murillo.

Rose of Sharon és una mare el fill de la qual ha estat sacrificat per enviar un missatge al món. Rosasharn assumeix el paper de la mare de Crist, Maria, que representa el darrer aixopluc per als qui pateixen i que confirma la imatge d’un món on la noblesa i el sacrifici són les més grans de les virtuts. L’amor a la terra i a la família que constitueixen el centre de la novel·la aquí es transforma en amor al proïsme després que els Joad hagin perdut la terra i la família s’hagi dividit. Rose of Sharon deixa de ser la mare d’un nen mort per esdevenir la mare de la humanitat sencera.